Sortir de la foscor

Marilia Samper resumeix amb la màxima concisió i claredat El que no es diu, la seva nova obra, estrenada (i en cartell) a la sala Beckett de Barcelona: “Una parella es trenca i brolla la veritat, de la qual no van voler parlar. A través de la conversa puja a l'escenari la realitat del que es coneix com a ‘cultura de la violació’. Una cosa tan comuna i silenciada que tendeix a creure's que no existeix”. L'única cosa que em grinyola del que no es diu és un terme com “cultura de la violació”, que pot confondre més d'un. Em sembla més dolgut i de debò quan Samper parla així: “Recordo perfectament el dia en què, ja fets els 40, vaig prendre consciència de la quantitat d'agressions a les quals m'havia habituat del tot. Van començar a arribar-me a la memòria com cops de puny. Quan era només una nena, coneguts i desconeguts em van grapejar i violentar perquè sí, perquè els venia de gust. I em van aterrir de tal manera que continuo portant aquesta por enfilada dins meu”.

Al llarg de la primera dècada d'aquest segle vaig anar descobrint artistes de la mateixa generació. Descobreixo, per exemple, una dramaturga anomenada Marilia Samper amb peces tan diferents però tan vitals com Dos punkis i un vespino, Una obra al meu costat i la commovedora L’alegria (una joia que es mereixia més bona sort). He utilitzat abans la paraula “generacional”, que em sona una mica a oposicions, encara que en realitat em desperta ecos de barreja de diferents ànims però mateixa sang. També vindria a tomb parlar de germanors.

Xavi Sáez i Muguet Franc són la parella protagonista i en el text apareixen per les seves inicials, com en els dies del teatre independent. Potser també es deu a una necessitat que té el seu sentit, però que no puc revelar aquí. Jo em vaig quedar amb la idea que no devia ser fàcil donar la part final amb llums encara que sense efectes, ja que d'alguna manera havien de crear aquest clima de dues cares i fer-nos sentir que… ja ho veureu. L'essencial és que en la parella protagonista no hi ha crits ni cops previsibles. Aplaudiment, per cert, a Jordi Berch per la seva il·luminació.

Sáez brilla de la mà del seu amic Iván Morales en obres escrites i dirigides per aquest últim (Sé de un lugar, Jo mai) o La calavera de Connemara (text de Martin McDonagh, posada en escena de Morales). Dec haver dit unes quantes vegades que Sáez em fa pensar en la barreja d'ironia, cor obert i ferocitat de Robert De Niro, i Franc en la jove Anne Francis: sembla molt fràgil, però en realitat es llança a esclats de fúria.

Per al meu gust, l'essencial d'El que no es diu és que l'obra sembla ultracondensada: la fan (caldria dir “la claven” o “te la claven”) en una hora i deu minuts. Dit d'una altra manera: no s'oblida l'arrencada amb un inquietant vernís d'humor (per imprevisible). Al Cervantes de Londres en van fer, pel que sembla, una magnífica lectura dramatitzada. “I en una altra lectura a l'Español es va crear una tensió molt esmolada”, diu Samper. “No oblido que algú va dir: ‘M'he adonat que jo ho vaig fer, això”. Frases essencials de Samper: “Vivim en un temps en el qual semblen voler deixar el consentiment en un sí o en un no, i és molt més que això. M'agradaria que els espectadors tinguessin consciència de quan han estat agredits i quan agressors. La violència s'ha normalitzat tant que de vegades no ho percebem com una agressió. S'ha construït un imaginari eròtic entorn de la violència sexual. Submissió seria la paraula? El nostre passat d'agressions és terrible”. He vist diverses obres magnífiques d'aquesta autora i els seus intèrprets. Dubto trobar-ne una altra de més ben pensada, dirigida i comunicada.

El que no es diu. Text i direcció: Marilia Samper. Repartiment: Muguet Franc i Xavi Sáez. Sala Beckett. Barcelona. Fins al 6 de juny.