40 anys de l’assalt al Banc Central de Barcelona, en imatges
Aquest diumenge 23 es compleix el 40è aniversari d un dels esdeveniments més coneguts de la Transició, el segrest durant 37 hores al Banc Central de la plaça de Catalunya. Tres mesos després del 23-F, tot Espanya va viure pendent d un esdeveniment que va causar un seriós descrèdit en el Govern de Leopoldo Calvo-Sotelo, acabat d’estrenar, i que va consolidar el que es va denominar la síndrome del Cop
Són les 9.10 del dissabte 23 de maig de 1981. A l'interior del Banc Central de la plaça de Catalunya de Barcelona hi ha, entre treballadors i clients, unes 350 persones en el moment en què entren uns encaputxats disparant i cridant: “Tothom a terra”. Els assaltants reuneixen els presents al pati d'operacions. No són allà pels diners, “no els necessiten”. Aterrits, els segrestats proven d'esbrinar si es tracta d'algun comando d'ETA o potser dels GRAPO, que té en els atracaments bancaris una de les seves fonts de finançament. No pertanyen a aquestes organitzacions terroristes. És més, els odien. No tarden a adonar-se que allò no és un atracament normal. ANTONIO ESPEJOA les 9.18, el 091, el telèfon d'emergències de la policia, rep una trucada anònima que avisa de l'atracament. Les primeres dotacions policials són rebudes amb trets. Els assaltants col·loquen els ostatges a les finestres com a escut. Es buida la plaça i s'estableix un cordó policial format per agents de la Guàrdia Urbana i la Policia Nacional. Acaba de començar un dels episodis més intrigants de la Transició que durant 37 hores mantindrà en suspens en tot el país i que avui dia continua tenint moltes preguntes sense resposta. ANTONIO ESPEJOA les 9.30 avisen per telèfon a dues emissores de ràdio locals que han deixat sengles comunicats en una cabina propera. Exigeixen l'alliberament de quatre líders de l'intent del cop d'Estat del 23-F, entre ells “el nostre tinent coronel” i “heroi” Antonio Tejero. Demanen dos avions, un perquè els alliberats puguin viatjar a l'Argentina i un altre per als assaltants. Si no es compleixen les seves reivindicacions en 72 hores, mataran 10 ostatges i després un cada dues hores. El comunicat acaba amb un “¡Viva España!”. És 23 de maig, just aquell dia es compleixen tres mesos de l'intent colpista. A més, Barcelona és la seu de la Setmana i el Dia de les Forces Armades, que s'ha convertit en objectiu de les organitzacions terroristes, com l'atemptat amb bomba de 1979 contra la cafeteria California 47 de Madrid (nou morts i 61 ferits). Són els coneguts com anys de plom per la gran quantitat de víctimes dels grups terroristes ETA i GRAPO. A causa de la gravetat de la situació, el president del Govern, Leopoldo Calvo-Sotelo, reuneix d'urgència al palau de la Moncloa la Junta de Seguretat i diversos membres del seu gabinet. RAUL CANCIOPerquè no quedi dubte de les seves intencions, el cap dels segrestadors dispara intencionadament a la cama d’un dels ostatges, un jove treballador de l'entitat. S'estableix una línia telefònica amb la seu del Banc de Bilbao, on s'ha instal·lat el centre d'operacions policial. Els assaltants s'identifiquen com a guàrdies civils. Una convicció que durarà tot l'assalt i que és reafirmada pels testimonis dels ostatges, que són intercanviats per menjar i tabac. Les autoritats creuen fermament que es troben davant d'un grup organitzat en tres comandos de vuit individus que tenen els mateixos explosius i armament que utilitza la Guàrdia Civil, però també disciplina, jerarquia i experiència militar. En la imatge, diversos ostatges surten del banc, el dissabte 23. ANTONIO ESPEJOUn convenciment que es reafirma segons passen les hores, tant pels testimonis dels ostatges com per les comunicacions amb l'interior. Durant tot l'episodi, les autoritats tenen la certesa que hi ha guàrdies civils entre els terroristes. Els assaltants utilitzen un llenguatge militar i s’anomenen entre ells amb números; el “número u” és al capdavant, descrit pels ostatges com “un home fred, calculador, acostumat a manar, superàgil de cervell i amb esperit de dirigent nat”. Un dels segrestadors es declara com a integrant de la Guàrdia Civil: “Hi va haver un 23 de febrer i al tercer mes ha ressuscitat”. El Govern declara a les 11.15 del dissabte que es tracta de guàrdies civils colpistes. Durant les negociacions, un dels comandaments de la Guàrdia Civil està convençut d'haver parlat amb un dels assaltants del Congrés, escapat d'EspanyaANTONIO ESPEJOEl banc, en el qual habitualment treballen unes 300 persones, està situat en un lloc neuràlgic de la ciutat, a la cantonada de plaça de Catalunya i la Rambla. És el Wall Street de Barcelona. A més del Banc de Bilbao, es troben l'Hispano, el Vizcaya, el Garriga Nogués. No són les seves oficines centrals, perquè es troben en un altre edifici. L'edifici és una mena de banc-fortalesa, té dos soterranis plens de caixes fortes de lloguer, un ampli pati d'operacions a la planta baixa i una balconada de principis de segle a l'entresòl. És l'entitat bancària més important de Catalunya des de l'absorció del Banc Comercial de Catalunya i del Banc de Barcelona. ANTONIO ESPEJOA dins, els ostatges viuen amb autèntic pànic, creient que poden morir. La majoria estan reunits al pati d'operacions, on han presenciat com disparaven a un jove treballador i com, almenys en dues ocasions, les ràfegues de metralladora passaven sobre els seus caps. També han viscut com han seleccionat els més forts perquè, amb eines que han portat els segrestadors, facin forats al terra que pensen que és per col·locar explosius. Han presenciat com els segrestadors han amenaçat de cremar un munt de diners amb 700 milions de pessetes (més de 19 milions d'euros, tenint en compte la inflació) i com un d'ells s'ha fumat un cigarro ajagut a sobre del munt; han vist com el “número u” s'ha passejat apuntant amb la pistola al capdavant de Ramón Rollán, convertit en interlocutor dels ostatges, i han viscut també l'arribada, diumenge al matí, d'una tanqueta de la Guàrdia Civil que, després de llegir un comunicat, sortia a tota velocitat per escapar-se dels trets dels assaltants. Altres ostatges passen el segrest amagats en un petit magatzem, sense menjar ni beure i fent les seves necessitats en papereres. A la imatge, el dia de la reconstrucció dels fets.ANTONIO TIEDRADes de dissabte es trobaven a la plaça 120 agents del Grup Especial d'Operacions (que havien arribat en vol regular, armats i d'uniforme per a sorpresa de viatgers i tripulació; tornarien de la mateixa manera). En un informe, els ‘geos’ havien descartat un assalt. S'apostava per una sortida negociada. Fins i tot, al migdia de diumenge, s'havia arribat a un principi d'acord sobre la rendició. Els segrestadors abandonarien les armes a la vorera. Un autobús de la policia s'emportaria els assaltants mentre que els ostatges romandrien a l'interior, on se'ls prendria declaració i se'ls deixaria sortir. Havien estat 37 hores de dures negociacions i accions d'intimidació (talls de llum inclosos que van provocar la histèria entre els ostatges). Segons va explicar anys més tard el “número u”, va arribar a parlar amb el president del Govern, Leopoldo Calvo-Sotelo en persona. RAUL CANCIOA la tarda de diumenge, la situació es complica. Les autoritats creuen que hi ha discrepàncies entre els segrestadors i que estan disposats a resistir. A les 20.50, un tret d'un franctirador acaba amb la vida d'un segrestador que encanonava un ostatge a la terrassa de l'edifici. Comencen 140 minuts de trets i crits, una tensió que és retransmesa en directe, a través de la ràdio, a tot el país. La confusió és total i fa pensar que tot acabarà en una matança. Els ostatges aconsegueixen trencar la porta principal i surten a patolls. Sota les bales, van sortint del banc i, arrossegant-se, avancen cap al cordó de seguretat. A les 22.15 es dona per conclòs l'assalt. Hi ha diversos detinguts i un únic mort, José Sánchez Martínez, un delinqüent habitual de 38 anys, “el número dos”. En la imatge, un ostatge és atès per la policia durant l'alliberament, el diumenge 24ANTONIO ESPEJOSegons van explicar després els assaltants, que tenien detallats plans del banc, els va fallar el pla de fugida, que consistia a arribar, a través de les clavegueres, a un local proper que havien llogat per amagar el botí. Van trobar que sota de terra hi havia granit, no formigó, i no disposaven de les eines adequades.
Qui són els que han tingut en suspens tot Espanya durant 37 hores? No són guàrdies civils colpistes ni militars. Ni són 27. La sorpresa i incredulitat arriba quan les autoritats declaren hi ha 11 autors, el mort inclòs. Se n'han detingut nou (encara que al principi es diu que són 10). A alguns se'ls deté al banc, a d’altres a la Direcció de Policia, on han arribat barrejats amb els ostatges. A alguns els han obligat a posar-se una caputxa i canviar-se de roba amb els delinqüents. Almenys un ha escapat a peu. La informació sobre la identitat dels assaltants són rebudes amb molt escepticisme: anarquistes, delinqüents comuns i persones amb antecedents penals. El silenci de l'Administració, que tarda a donar els noms dels detinguts, el biaix ultra de les exigències dels segrestadors, les fortes sospites que entre ells hi hagi membres de la Guàrdia Civil i la notícia que havien llogat una oficina, que en un primer moment es creu que era per preparar un atemptat contra el Rei, creen una forta desconfiança en la versió oficial. A l'opinió pública li costa creure que Juan José Martínez Gómez, un delinqüent de només 25 anys nascut a Almeria, que té nombrosos antecedents a Espanya i França, sigui el “número u” i que la resta de la banda, entre els quals es troben els cunyats de Martínez, siguin una “colla de xoriços, busca-raons i anarquistes”, com els qualifica el Govern.
