La rebel·lia del Barça

Sempre hem acostumat a associar les remuntades als ambients electritzants, al soroll màxim (guanyem) passant per moments de silenci absolut (ens en tornem a casa). A l'adrenalina desbocada de les graderies i aquesta declaració final: “Sense el nostre públic això no hauria estat possible”.

Però ara tot això és impossible i l'energia positiva de la remuntada i el verí, com tan clar el definia Lopetegui, de la derrota queden a la llar de cadascú, de cada seguidor, de cada fan, de cada boig pel futbol.

I ves per on, si a l'octubre ens haguessin fet apostar sobre quin club aconseguiria arribar a la final amb un gol d'un dels centrals i al minut 94, les apostes s'escaparien dels colors blaugrana. Perquè sembla que hi ha coses que són a l'ADN i no es poden adquirir, quan, segurament, si parléssim amb Juan Luis Arsuaga ens diria que això de l'ADN és una qüestió que es barreja, transfereix i trasllada amb molta més facilitat de la que ens imaginem. I que la supervivència ens connecta amb el més primitiu de l'ésser humà.

D'aquesta manera, en un Barça sotmès a totes les inclemències institucionals, en una setmana en la qual els que sortien a la foto al costat de l'escut de l'entrada no eren els últims fitxatges sinó els Mossos amb braçalet perquè els distingissin, enmig de tot això que sempre diem, dic, que afecta el rendiment sorgeix l'esperit rebel d'un equip que busca la manera de ser acadèmic.

De fet, si haguéssim repassat la trajectòria dels culers en aquesta Copa podríem haver-nos-la jugat en dues dades: gols a partir del 88 i pròrroga assegurada. Tres pròrrogues en les tres últimes eliminatòries ens haurien de parlar d'un conjunt de llarg alè, agonístic, èpic i que es resisteix a ser derrotat, això que solem anomenar caràcter i orgull competitiu. Elements que en el nostre afany de classificar-ho gairebé tot mai solem associar al Barça i que semblen renyits amb la possessió de la pilota, el control del joc, la velocitat de la passada i el joc posicional de l'equip.

Si voleu altres dades contradictòries jo em quedo amb els autors del primer i l'últim gol blaugrana. El de l'èpica i de l'empat està molt ben representat per Piqué, un defensa amb ànima de davanter i que agafava el relleu de Carles Puyol per a aquestes situacions, i si això ho posem, a més, en l'escenari de la setmana prèvia a unes eleccions, doncs m'imagino el Gerard guardant aquesta gravació i pensant si pot ser-li útil quan deixi la gespa i busqui nous objectius.

Doncs érem en el primer gol, i l'autor és un d'aquests jugadors injuriats, fora de focus, contraculturals i gairebé impossible de classificar tret per la definició de jugador amb talent: Dembélé i el seu repertori de temptatives i gestos que tantes crítiques li han comportat. Aquesta vegada la pilota va acabar a l'esquadra dreta de Vaclik.

Però si algú ens hagués dit que de bona font sabia que si volíem guanyar molts diners en les apostes hauríem de jugar-nos-la a Braithwaite per al gol de la victòria, aquí sí que la fe perdria decibels i intensitat. Menys problemes hauríem tingut per jugar-nos els diners si ens diuen que Ocampos, que tenia un percentatge del 100% d'encerts, xutaria un penal al minut 71 però aquesta nit i en aquest minut va i l'hi atura Ter Stegen. Aquesta és la màgia del futbol. Quan el volem acotar i abastar, resulta que ens replica.