La derrota més dolorosa del Barça

El Barça juga un partit sense fi, sense pròrroga ni penals i sense possibilitat de remuntar, també sense l'afició, tancades com estan les graderies del sempre reivindicatiu Camp Nou. I, no obstant això, el partit es televisa en obert des de les oficines de l'estadi, des dels jutjats i també des de la comissaria dels Mossos d'Esquadra. Acostuma a passar quan la pilota s'escapa al control del club, i encara més quan és més que un club i la seva càrrega simbòlica resulta tan transcendent que es pot jugar a futbol sense pilota, sense porteries, sense camp i sense més distinció que l'escut, avui sostingut pels socis del FC Barcelona.

Els plets se succeeixen en una entitat de naturalesa caïnita i són especialment greus des que la directiva de Rosell va emprendre una acció de responsabilitat social contra l'exjunta de Laporta el 2010. El llavors president va apel·lar a la llei, després de votar en blanc en una assemblea dividida i finalment partidària de la mesura proposada pel consell, i des d'aquella data la judicialització ha estat permanent, sense que se sàpiga quan el litigi és per ineptitud o per maldat, o quan es tracta de passar comptes, cosa típica del Barça. Ja va passar amb el fitxatge de Neymar, que va provocar la dimissió de Rosell, i després amb la data del vot de censura i de les eleccions que van desencadenar la sortida de Bartomeu.

Rosell va assenyalar Madrid, a granel, sense especificar l'origen de la conspiració, si culpava el club blanc, el Govern espanyol o la magistratura; i Bartomeu va acusar el Govern de la Generalitat. La confusió ha permès interpretacions oposades, algunes de justificades i, en ocasions, victimistes, sense que es puguin delimitar responsabilitats i ni tan sols conceptes, i per contra plantegin preguntes difícils de respondre al Camp Nou. A molts els sorprèn que la policia hagi actuat la mateixa setmana en què està convocada la votació per triar el president —diumenge que ve— i dies abans que finalitzi l'última pròrroga d'un secret de sumari allargat sis vegades —el termini acaba el dia 10 de març.

Un club als jutjats

La investigació parteix de la denúncia del col·lectiu Dignitat Blaugrana, de la mateixa manera que va ser un soci, Jordi Casas, el que va iniciar el cas Neymar. No hi ha aficionat més interessat a fiscalitzar el seu club que el barcelonista quan dubta dels organismes reguladors establerts per la seva junta i als dirigents els agrada acudir als bufets d'advocats per dirimir qualsevol aflicció per més innòcua que sembli, com ha passat últimament al Barça. No és casual que cap dels presidents des de Núñez (1978-2000) hagi pogut acabar el seu mandat —Gaspart, Rosell i Bartomeu— amb l'excepció de Laporta (2003-2010), sotmès, en qualsevol cas, a una moció de censura (2008).

Encara que preval la presumpció d'innocència i s'imposa esperar les properes diligències, no sorprèn tampoc que se sospiti de Bartomeu, siguin punibles o no les seves actuacions des del 2015. El Barçagate revelat per la Cadena SER ha estat un nyap tan seu que hi ha consens perquè passi a anomenar-se Bartogate. L'empresa contractada, l'espionatge, les factures trossejades i les comissions van despertar els dubtes dels seus companys, va haver-hi fins a sis dimissions i el vicepresident Emili Rousaud, proposat en el seu moment com a candidat continuista, va denunciar la possibilitat que algú hagués ficat la mà a la caixa del Camp Nou. La interpretació esbiaixada que es va fer de l'auditoria encarregada pel club va augmentar encara més les suspicàcies sobre Bartomeu.

L'assumpte es va tancar en fals des del club, acostumats els seus rectors a fer i desfer com els donava la gana, sense distingir entre el que és greu i el que és banal, el que és punible del que és venial, ni atendre ni tan sols els requeriments policials, capaços de controlar el timing electoral fins al punt d'intentar evitar el vot de censura i convocar els comicis pel 20 i 21 de març del 2021, dues setmanes després que se celebri finalment la votació en una giragonsa més del drama que viu el Barça. Aliè a la realitat, Bartomeu va dimitir l'octubre passat amb la convicció que el temps avalaria les seves decisions i, molt especialment, la de retenir Messi. L'expresident no atenia els socis denunciants perquè se sentia impune a la seva cadira del Camp Nou.

El malson, no obstant això, continua quan falten cinc dies per conèixer si el seu successor serà Laporta, Font o Freixa. Al guanyador l'espera una ingent i dolorosa tasca per la càrrega que heretarà el 7-M. A una greu crisi esportiva, provocada per acontentar els jugadors amb les fitxes més altes d'una Champions que no guanyen des del 2015, s'hi suma un deute superior als mil milions, la necessitat de remodelar el Camp Nou i, sobretot, la urgència de restituir el dany causat per la detenció d'un expresident, una notícia que ha fet la volta al món d'acord amb la grandesa del Barça.

Bartomeu i Rosell ja van acceptar en el seu moment que es condemnés el club per frau fiscal per les derivades de la contractació de Neymar. No se sap què va passar, de la mateixa manera que, d'altra banda, es desconeixen els motius pels quals Rosell es va passar 644 dies a la presó abans de ser absolt —l'expresident es va querellar contra la jutgessa Lamela. L'historial porta a especular també amb el futur de Bartomeu.

Fonts del club insisteixen que l'actuació policial és sorprenent, perquè es produeix en plena campanya electoral, i excessiva si s'atén només el Bartogate. També aposten per la innocència sense reparar que el punt de partida és la mala gestió —delictiva o no— de Bartomeu, amb una manera de governar que va provocar que es perdés perspectiva fins que ha esclatat la tempesta perfecta: el Barça va a la deriva, abatut l'equip al camp, sotmès el club a l'escarni públic i tacada la institució per les detencions practicades pels Mossos, no per la Guàrdia Civil. El descrèdit no s'esborra ni amb tres gols de Messi contra el Sevilla. Hi ha partits impossibles de guanyar quan el capità és Bartomeu.