Xoel López, l’humil encant de la normalitat

No hi ha qui entengui els artistes. Conviden Xoel López a inaugurar el Festival de Guitarra i resulta que ara el paradigmàtic instrument ocupa un lloc residual en la seva proposta, que es basa en els teclats i una bateria de sons sintètics. Més modern, sens dubte, però era com si Carlos Nuñez inaugura un festival de gaites i es passa a la trompeta. El que s’ha de veure. Veure?, cues davant d’un recinte com el Palau de la Música de Barcelona a mitja capacitat, amb totes les distàncies a salvaguarda menys en el moment de la cua al carrer, on el gregarisme empeny a comprimir-se com no es fa davant de la cua d’una fleca o del supermercat. Gregarisme selectiu? Xoel López. Va ser el febrer de l’any passat i va salvar pels pèls el concert, que de nou pels pèls ha pogut realitzar a la ciutat, aquesta vegada en un recinte més gran.

Moment dolç en la seva carrera. Cau bé. Les seves cançons són amenes. Postals mil vegades vistes, fotos de les quals no es pot esperar un nou enfocament, només el plaer de retrobar-se amb aquest que tant agrada, el de tota la vida. El dolç encant i seguretat del previsible.

Estil: pop-rock amb aires tèbiament tropicals. Lletres generalment d’amor romàntic, això de buscar la felicitat eterna en l’altra persona. Temps mitjos i peces una mica més rítmiques, algunes arribant al paroxisme festiu, vegeu el final de Balas, presentada per Xoel com una cosa rara a mig camí del merengue i del gòspel. Totalment d’acord, era molt rara la cançó. Coses que no ho són: Xoel, sense anar més lluny. Té aspecte de professor enrotllat d’humanitats, d’aquests que cauen bé per no semblar un pergamí, i a més és humil, les cançons que van cantar les seves tres vocalistes femenines a ell li agraden més que cantades per ell mateix. La seva veu, prima, es va basar en tres vocalistes que quan van actuar a l’uníson despentinaven les cançons, com va passar amb Si un rayo mío te alcanzara. Fora d’això, Xoel va allargar a Pez globo els finals de frase com ho feia Txetxo Bengoetxea a 21 Japonesas, un grup contemporani de Los Especialistas, un altre referent d’africanisme pop que venia a col·lació escoltant Dancehall, Tigre de bengala o la guitarra que acomiadava Ningún hombre, ningún lugar. La espina de la flor en tu costado seria un descart de Josh Rouse, Si mi rayo te alcanzara es va desplegar en un ritme que Joe Jackson domina i Alma de oro té un començament que evoca La quiero a morir.

Cançó de Netflix

Posada en escena sòbria amb tot fiat a la normalitat de Xoel, artista tan humil que fins i tot se sorprèn que la televisió faci famosa la cançó de capçalera d’una sèrie, una cosa realment insospitada i insòlita que ell ha viscut a Netflix amb La espina de la flor en tu costado obrint cada capítol d'El desorden que dejas.

I les altres coses, el de sempre avui, època de distàncies, risc i omissions, músics i públic agraint-se ser allà amb una platea que sembla més incendiada davant de la dificultat avui existent d’incendiar-se fora de casa. Per això al final del concert tots es van aplaudir mútuament mentre Xoel assegurava tenir moltes més cançons que no podia interpretar a causa del toc de queda. En sortir del Palau de la Música tothom podia sentir-se la Ventafocs afanyant-se. Qui ens anava a dir que un virus ens convertiria en personatges de conte?