El professor i la dona

El professor remuga al llit, sol i pansidot, perquè la dona ha viatjat a Madrid, a veure el fill petit, i els fills grans ja no dormen gairebé mai a casa. La pantalla del mòbil és fosca com el sostre que mira mentre somriu pensant en les dones que ha llegit, les dones que ha vist premiades, les dones que el sorprenen i les dones que l’avorreixen quan, per sorpresa, veu, endormiscat, com entra un col·lega al despatx del departament, carregat de llibres a les dues mans, l’americana bruta i un estrip als baixos.

S’asseu a l’ordinador per encendre’l, tot i que l’havia deixat encès ja l’última vegada, mou el ratolí i s’il·lumina la pantalla, regira dos papers, despenja el telèfon per evitar interrupcions, tanca la finestra de l’armari dels llibres que mai tanca bé i decideix començar l’article que havia pensat mentre conduïa des de casa, a vint quilòmetres de distància que el tenen tip, i en baixar del cotxe i creuar el pàrquing gairebé buit ha cregut que començava a tenir el tema en adonar-se de sobte que l’inquieta una novetat objectiva dels nous temps, una pandèmia d’una altra mena que li fa més por, gairebé, que la mateixa pandèmia.

S’hi ha fixat fa temps, mentre veu créixer i reproduir-se de manera molt lluïda promocions, entrevistes, titulars, fotografies i premis plens de dones, dones ben parides i ben maques, escriptores llençades a l’esfera pública i se suposa que dotades d’una potència creativa i una imaginació acabada de fer, nova de trinca o almenys no suada com la dels homes. N’ha llegides moltes, i moltes li han agradat força al professor, fins i tot molt, però no li han agradat totes, i sovint s’ho calla.

S’adona que no pot continuar l’article per aquest camí, s’adona que haurà d’esborrar-ho tot, s’adona que està tocant un terreny perillós, llefiscós, i de seguida fa bona la seva propensió natural a la covardia, a la prudència i a una cautela professional de professor d’universitat pública i respectuosa amb els valors de l’esquerra. Ningú hauria de pensar en cap cas que les seves cabòries delaten un retrògrat inadaptat als temps que corren (i de vegades ensopeguen), a més d’un masclista emmascarat i inveterat.

La pantalla del mòbil s’ha encès, entra un missatge de la dona des de Madrid, ell li parla melancòlic i sentimental, ella una mica més impacient, ell una mica més tou, fins que li diu en dues paraules què esta fent, no està fent res, pensar, només pensar, sol i pansidot, fins que la dona li demana si pot dir-li el que pensava. Sí, pensava que la sobreprotecció que les dones reben per part del sistema mediàtic i el mercat literari té forma de revenja històrica amb bons efectes retroactius, però que pot ser alhora improductiva, o fins i tot contraproduent en el present: res d’això no ajuda a escriure bona literatura. Tu estàs tonto o què, li diu ella, ofesa.