Joan Mir, empenta de campió

Quan Joan Mir (Palma, 23 anys) va decidir que volia córrer amb moto es va apuntar a l'escola que acabava de muntar Chicho Lorenzo a Mallorca. És clar que llavors no tenia les coses tan clares com ara. I a Chicho, que havia polit amb cura i mà dura tot un campió com el seu fill Jorge (cinc títols mundials), li va semblar que s'ho prenia tot com una broma. Alegre i decidit, el nou rei de MotoGP no es va mossegar la llengua aquest diumenge: “Als nou anys no li pots demanar a un nen que s'ho prengui tot seriosament. En aquell moment ni jo sabia el que volia”, responia el noi, que s'acabava de proclamar campió del món en el circuit Ricardo Tormo de Xest.

Amb la mateixa empenta amb què es pren les crítiques afronta Mir les curses. Per això s'ha acabat coronant campió en només el seu segon any en la categoria i en una temporada en què cap dels favorits ha estat a l'altura —ni Dovizioso, ni Viñales, ni Rossi, tampoc Quartararo, guanyador en els dos primers grans premis—, especialment des que una lesió de llarga durada va esborrar del mapa el dominador de la categoria, Marc Márquez, arran d'una caiguda en la primera cursa de l'any.

Mir, que no ha estat el pilot més ràpid en termes absoluts, que no ha aconseguit ni una pole, sí que ha estat el més constant en cursa i el que menys ha fallat —compta un zero de Jerez, la primera cursa, i un altre de Brno, la tercera—, especialment des que va aconseguir pujar al podi a Àustria. Unes setmanes més tard, després d'una increïble remuntada i un irreverent avançament a Rossi en l'última volta a Misano, va començar a creure's capaç de guanyar curses cada cap de setmana. És cert, no ho va aconseguir fins a la setmana passada, també a València, però els set podis acumulats en les últimes 10 cites parlen de la seva fortalesa mental i de la solidesa amb què ha gestionat els grans premis.

El pilot de Palma destaca per la seva personalitat i fortalesa mental, també per la seva dedicació —"Soc el que més treballa", diu; “He d'obligar-lo a descansar”, assenyala l'Alejandra, la seva parella— i per la rapidesa amb què aprèn. No formava part dels seus plans lluitar tan aviat pel títol, però ha sabut aprofitar l'oportunitat. A l'aprenentatge que va fer l'any passat en el seu debut hi ha sumat l'evolució d'aquest any, en el qual ha imposat la constància per davant de l'explosivitat. “Ens vam adonar l'any passat que Mir tenia l'habilitat d'anar molt ràpid en una volta, però destrossava els pneumàtics en dos girs. Ens vam marcar com a objectiu treballar en la gestió dels pneumàtics i en la cerca de la regularitat, sense que perdés la rapidesa”, explica Frankie Carchedi, el seu cap tècnic. “Ara tenim els dos Mir, el que sap cuidar les gomes per al final de la cursa i l'agressiu, el de les remuntades”, afegeix.

La regularitat i la fiabilitat de la Suzuki, que a més aquest any ha guanyat una mica de velocitat punta, han fet la resta. Això i la inestabilitat de Yamaha, la moto que més victòries ha acumulat —tres de Morbidelli, guanyador aquest diumenge; tres de Quartararo, i una de Viñales—, la més irregular segons el circuit o les condicions de la pista, ja que més enllà del seu problema de fiabilitat amb els motors, té un rendiment terrible quan hi ha poca adherència.

El triomf de Mir constata que ja hi ha una nova generació dominant a MotoGP: retirats Lorenzo i Pedrosa, vençut Dovizioso, que prefereix un any sabàtic abans que seguir amb Ducati, amb l'adeu de Crutchlow i l'única continuïtat de Rossi —41 anys, ni una victòria des del 2017, un podi el 2020—, és la generació del confinat Marc Márquez la que mana a MotoGP: la mitjana d'edat dels cinc primers és de 23 anys i mig. L'edat de Mir.

La temporada, més estranya que mai, ha il·luminat nou guanyadors diferents —Mir ha estat el novè. Guanyador en circumstàncies especials, després de 13 grans premis —el 14è serà aquesta setmana a Portimão— celebrats en només cinc mesos i amb cinc setmanes lliures del juliol al desembre.

Por del contagi

Un estrès físic —ho ha estat per a Márquez i per a Crutchlow, també per a Rins, amb lesions que han marcat l'any de tots tres— i mental que ha portat els pilots al límit. No hi ha més bon exemple que escoltar Viñales —"Aquest any ha estat un malson", va dir— o Quartararo. La por de contagiar-se o de veure's obligat a complir una quarantena han dificultat les últimes setmanes de competició. El mateix Mir es va confessar paralitzat pel pànic davant la covid. No tornava a casa, a Andorra, sense que la seva parella, l'Alejandra, tingués una PCR negativa. Un temor que es va fer insostenible fins i tot per a l'equip Suzuki, els membres del qual confessaven que havien estat menjant aïllats per evitar sorpreses.

Però l'única sorpresa la van fer ells, un dels equips més modestos, 20 anys després que Kenny Roberts Jr. aconseguís l'últim títol pels de Hamamatsu en una temporada marcada per la pluja. Aquell era el però que se li retreia al californià, de la mateixa manera que avui se li pregunta a Mir pel fet de guanyar sense enfrontar-se a Marc Márquez, vencedor de sis dels últims set campionats. I de la mateixa manera que responia a Chicho Lorenzo contesta Mir als crítics: “El Marc no és aquí i no perquè l'hagin raptat. Era aquí, a Jerez, va arriscar i va tenir una lesió que li va costar la temporada”, resol. En defensa d'un títol que, assegura, ha aconseguit amb tants mèrits com qualsevol altre.