Joan Mir, campió del món de MotoGP

Joan Mir és el nou campió del món de MotoGP. El pilot mallorquí, de 23 anys, ha fet història aquest diumenge al circuit Ricardo Tormo en emportar-se el títol només cinc anys després de debutar en el campionat. Tot i que sortia des de la 12a posició de la graella, el corredor de Suzuki ha aconseguit la corona en la penúltima cita de l’any, a Xest, gràcies a un setè lloc per al qual ha suat l’impensable. I això que els 37 punts que el separaven en la classificació de Quartararo o Rins, els 45 que el distanciaven de Morbidelli, que sortia des de la pole, li han fet el camí més fàcil.

Racional i intel·ligent. Hàbil. El cap privilegiat. Per mantenir els peus a terra. Per imposar-se en els moments més difícils, com va fer fa una setmana, quan per fi va aconseguir la seva primera victòria en la categoria i va començar a apaivagar els crítics, els que miraven la seva temporada amb recel. Per a ell, assumia el seu entorn, aquest triomf ha estat “com un exorcisme”. Alliberat de tota aquesta tensió, Mir es planta la corona de MotoGP per la seva constància i regularitat en un any marcat per la covid i en una temporada duríssima físicament i, sobretot, mentalment, per l’acumulació de curses, zero descans, i la por que la malaltia deixés als pilots fora de joc. Un campionat que ha creat un canvi generacional que encapçala el noi de Palma, amb el permís de Marc Márquez, el gran absent aquest any.

En aquesta temporada de transició en la qual els esportistes han perdut la referència del 93 a la pista i que ha vist guanyar curses a fins a nou pilots diferents, Mir tot just ha necessitat un triomf per emportar-se el títol, menys que ningú fins ara, ja que Hayden, el 2006 va sumar dues victòries. Mai ha estat el pilot més ràpid. Sí, el més fiable.

En un any de mínims —controlada la despesa, limitat el personal, amb un calendari amb 14 grans premis en lloc dels 20 planificats inicialment i sense públic a la grada— en què era vital no fallar, el pilot de Suzuki va anar guanyant confiança pas a pas. Fins a aconseguir en el circuit Ricardo Tormo de Xest tancar el cercle. Al mateix escenari en què va començar a competir amb altres joves talents, a la Cuna de Campeones, una d’aquestes copes de promoció que tan bons resultats han donat al motociclisme espanyol, Mir va culminar una temporada fantàstica en què amb prou feines ha baixat del podi des que hi va pujar per primera vegada —aquesta és només la seva segona temporada a MotoGP— en la quarta cursa de l’any, a Spielberg.

No tenia davant seu una cursa fàcil. Sortir 12è en graella no és la posició que vol ningú que es juga un Mundial. Però com que ja s’ha vist que els dissabtes de classificació no eren el seu fort —cap pole position en la categoria reina—, molt menys el de la dolça Suzuki, i ell s’ha passat el curs de remuntada en remuntada, s’ho ha pres (o ho ha intentat) com si fos un diumenge més. És evident que, en aquesta ocasió, amb prou feines ha escalat unes quantes posicions, conscient com era que n’hi havia prou amb poc per guanyar el campionat. Ha arriscat només el que calia. Ho ha fet especialment als primers revolts, quan ha aconseguit escalar un parell de posicions.

Les caigudes de Zarco o Nakagami, que rodaven per davant, l'han ajudat a guanyar posicions sense despentinar-se. La de Quartararo, un dels seus rivals directes, que ha comès un error en els primers compassos de la prova i que ha acabat per terra, ha començat a esvair incògnites de l’equació. Descartats de la baralla Viñales i Dovizioso, que rodaven per darrere d’ell, tan complicat ha estat per a tothom el cap de setmana a València, ni tan sols Rins, finalment quart (una victòria seva l’hauria obligat a ser, almenys, sisè), semblava estar en disposició de complicar-li les coses.

Però el mallorquí no és un d’aquests esportistes de sang calenta. Més aviat al contrari. Ni s'ha immutat pel fet que un dels seus contrincants directes, Morbidelli, marqués el pas al capdavant a ritme de capità general. Inalterable el seu crono volta rere volta. Magnífic el control dels tempos. Excepcional la seva fermesa quan Miller, insaciable, se li ha tirat a sobre, quan li ha buscat l’interior al primer revolt de l’última volta; genial la seva maniobra per recuperar la primera posició en el segon gir. Ho ha fet tot perfecte, l’italià. Però ni això ha estat suficient per arruïnar l’any a Mir.

El nano havia fet els deures. En tenia prou amb aquella desena posició en què rodava ja en la primera volta. Així que ha mantingut la calma a tota hora. Eren tantes les combinacions possibles, tants els rivals que matemàticament podien aigualir-li la festa, que ha volgut confiar en la seva capacitat d’improvisació per resoldre els problemes amb què es trobés a la pista. I no s'hi ha trobat més dificultats que la pressió mateixa d’estar lluitant pel títol. 27 voltes, per curt que sigui el circuit de Xest, són moltes voltes. “Estic molt cansat. He patit moltíssim”, ha revelat en acabar la carrera.

Mir culmina així un any rodó per a Suzuki, una de les fàbriques més modestes del campionat, que aquest any celebra el seu centenari i que feia 20 anys que no veia un dels seus proclamar-se campió. Kenny Roberts Jr, l’any 2000, va ser l’últim guanyador de la casa de Hamamatsu.

Campió de Moto3 el 2017, el títol en la categoria reina situa el de Palma en el grup d’elegits que integraven fins ara Alex Crivillé, Jorge Lorenzo i Marc Márquez, l’últim campió espanyol i el gran absent de la temporada després de lesionar-se en la primera cita en el circuit de Jerez.