“Les gestes impensables de Jordi Llopart”

Jordi Llopart va reunir el doble mèrit d'aconseguir l'elit mundial i trencar esquemes en l'atletisme i en l'esport espanyol. Per dues vegades va obtenir el que cap altre atleta espanyol: la primera medalla d'or en una gran competició internacional, als Campionats d'Europa el 1978, i la primera medalla olímpica, la plata, als Jocs de Moscou el 1980, totes dues als 50 km marxa. El reconeixement del molt que va significar va aflorar dimecres una vegada que la seva família va informar de la seva defunció. El llegendari marxador tenia 68 anys. Estava ingressat a l'hospital Can Ruti de Badalona des de feia diversos dies. Va caure en un coma profund dimarts. Havia decidit donar els seus òrgans quan morís.

“Va aconseguir autèntiques gestes, impensables per a un atleta espanyol en la seva època. No era un superclasse, però visualitzava els seus objectius molt bé, s'ho creia i per això va aconseguir el que va aconseguir”, sentencia Jesús Ángel García Bragado. El marxador madrileny establert a Catalunya, que als 51 anys es prepara per competir en els seus vuitens Jocs Olímpics, coneixia molt bé Jordi Llopart, que el va entrenar durant uns quants anys. “Vaig aprendre molt d'ell i li agrairé eternament que em recuperés com a atleta. Venia de ser campió del món el 1993 i pensant que anava a totes als Jocs d'Atlanta [1996], però em vaig retirar i vaig acabar barallat amb la federació. Ell va creure en mi, em va fer tornar a ser el mateix que havia estat i l'any següent vaig estar a punt de ser campió del món [a Atenes, el 1997]. Ho hauria estat si no hagués aparegut un senyor que es deia Korzeniowski. Vaig aprendre molt del Jordi. És història de l'atletisme espanyol, un as, un pioner. El seu secret era psicològic. Feia que et creguessis boníssim, com feia ell en la seva època, i que arribessis com una moto a la competició”.

“Tot va començar amb Jordi Llopart. Va aplanar el camí per als corredors espanyols”, afirma l'actual subcampió europeu dels 20 km marxa, el madrileny Diego García. “Va ser l'espurna que va incendiar la marxa espanyola”, va puntualirzar en declaracions a Efe Valentí Massana, un altre dels grans destacats en aquesta modalitat, campió mundial el 1993. “És una gran pèrdua com a atleta i entrenador. El seu llegat és molt important perquè ell i Josep Marín van obrir camí als altres. Sense ells no haurien arribat altres èxits com els de Dani Plaza o els meus”.

“Capaços de tot”

Plaza, dirigit també per Jordi Llopart, va aconseguir el primer or olímpic per a l'atletisme espanyol, a Barcelona 92. “Dani, si vols fer història has de quedar primer. Si no, sempre estaré per davant”, l'esperonava Llopart, en referència al llistó que ell havia situat tan amunt amb la seva plata olímpica, 12 anys abans a Moscou. El campió en aquella cita, l'alemany Hartwig Gauder, va morir a l'abril, als 65 anys, i el tercer classificat, el soviètic Yevgueni Ivchenko, va morir el 1999, als 60.

“Desgraciadament se'ns n'ha anat massa aviat el nostre primer medallista olímpic, un gran entre els grans de l'atletisme. Va il·luminar el nostre camí en la foscor. Sempre en el nostre record”, va escriure en una piulada el president de la federació espanyola, Raúl Chapado, en referència a l'atleta que va participar en tres Jocs, tres Mundials i quatre Europeus, vuit vegades campió d'Espanya dels 50 km, distància en la qual tenia el rècord d'Europa amb 3h 44m 33s.

El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, ha elogiat la figura del marxador del Prat: “Primer medallista olímpic de l'atletisme espanyol, pioner de la marxa al nostre país, va servir de referent a molts dels esportistes que van arribar després d'ell”. Irene Lozano, presidenta del Consell Superior d'Esports (CSD), ha indicat: “És una llegenda que ens va descobrir que érem capaços de tot. Els nostres esportistes tenen en ell un referent de talent i esforç”.

El mentor de Jordi i de molts altres marxadors espanyols va ser el seu pare, Moisès Llopart. Després de la guerra va treballar a la fàbrica de teixits La Seda del Prat. Allà va fundar el club en el qual es va gestar la marxa espanyola d'elit. Jordi va tenir dues filles amb la seva primera esposa, María del Carmen, i dues filles amb la seva segona esposa, la corredora olímpica lituana Sonata Milusauskaite. Va passar per una mala situació econòmica el 2013, quan es va quedar a l'atur i va sobreviure amb un subsidi de 426 euros. Un temps després va treballar per Bluebonnet, una empresa dedicada a la nutrició i l'estil de vida saludable, a més d'entrenar joves promeses a Canet i assessorar tècnicament l'equip japonès de marxa.

Es va mantenir actiu fins al final de la seva vida i caminava de 30 a 45 minuts cada matí per la Costa del Maresme a Canet del Mar, on vivia.