Moviment rotatiu d’apropiació

De totes les coses que va dir Josep Maria Bartomeu en el seu comiat, alguna era veritat. Que dimitia, per exemple. O que l’edat mitjana de l’electorat del Barça és de 58 anys, una dada interessant perquè no té importància: pel mateix preu podria haver dit que li encanta l’últim senzill de Dua Lipa o que esmorza farinetes de civada amb muesli, qualsevol cosa. En realitat, el que va fer abans-d’ahir Bartomeu va ser amagar-se, una vegada més, darrere d’una cortina de mitges veritats que ja no aconsegueixen l’efecte adormidor d’altres temps. La seva ha estat una presidència que va resistir l’escrutini a base d’avorriment, tan grisa i exempta de matisos que fins i tot feia mandra qüestionar-la. Perquè, encara que molts ho pensin, anar contra el llegat de Cruyff no és un matís, si de cas una desgràcia passatgera i un símptoma de debilitat que se l’ha acabat carregant. En definitiva, Bartomeu se’n va anar abans que el fessin fora, incapaç de digerir el deshonor que aniria implícit en no superar la moció de censura i convertir-se en el primer president de la història a qui els socis retiren la confiança.

Deixa al seu darrere –en espera de conèixer l’estat real dels comptes– un panorama que dista molt del que es va trobar quan va tornar al club sota amb Sandro Rosell. Cap dirigent en la història de l’esport mundial no va rebre mai un llegat així: sòlid econòmicament, brillant esportivament, harmoniós emocionalment. No semblava haver-hi espai en aquella Ítaca blaugrana per a la rancúnia, i tanmateix el van trobar, la van conrear i la van transformar en una cosa poderosa que va anar envaint cada parcel·la de l’entitat com una heura que enverina i, alhora, estreny.

Van anar, primer, contra els seus antecessors, amb una acció de responsabilitat que va mantenir famílies senceres al caire de l’abisme econòmic durant anys, entossudits a reclamar unes pèrdues que la justícia va convertir en guanys quan el mal ja estava fet. Després van anar a buscar els símbols, obsessionats per destruir els afectes col·leccionats per Cruyff i Guardiola, borratxos d’egolatria. També contra Messi, en última estada, però el petit geni va ser més carn de la que van poder mastegar. Sense aquest pas en fals, sense la constatació evident que es van sentir per sobre del Barça, sobreprotegits i intocables, Bartomeu hauria finalitzat el seu mandat sense més problemes i el rosellisme –que per definició és un moviment rotatiu d’apropiació– es presentaria com a clar favorit a les pròximes eleccions.

Ho intentaran, de totes maneres. El Barça és un caramel massa llaminer per lliurar-lo sense lluitar i les condicions no han canviat tant com pot semblar. Continuen tenint un ampli aparell mediàtic de part seva, la construcció del relat comença a donar els seus fruits –no són pocs els socis que avui veuen mans negres al retrovisor de la dimissió– i l’oposició està fracturada, amb prou feines unida en la ferma intenció de fer-los fora. Farien malament en donar-los per morts i fracassaran si cada un va a la guerra pel seu costat. “El poder no desgasta, el que desgasta és no tenir-lo”, va dir una vegada Giulio Andreotti. Ningú com ell per reconèixer els beneficis de posar-li una espelma a Déu i una altra al diable: compte amb pensar que alguna cosa no existeix pel simple fet de negar-la.