Les estelles de Berna

El Barcelona guarda al magatzem del seu museu les dues porteries del vell Wembley, l'estadi on el 20 de maig del 1992 va guanyar la Copa d'Europa contra la Sampdoria de Vujadin Boskov, que només es va rendir a la pròrroga amb un gol de falta de Ronald Koeman. El club, per fi campió continental en la seva història centenària, les va adquirir a través de Pablo Ornaque en la subhasta organitzada l'any 2000, després de la demolició del mític camp de Londres.

Que se sàpiga ningú va licitar pels pals del Wankdorf de Berna que van negar el gol quatre vegades a l'equip blaugrana en la final del 1961 i van propiciar el triomf del Benfica per 3-2. La llegenda assegura que des d'aleshores els pals van deixar de ser quadrats i van passar a ser cilíndrics després de la petició formulada a la UEFA pel tècnic blaugrana Enrique Orizaola.

Cap club no domina el relat com el Barça. Així que es dona com a versemblant sense estar certificat que les porteries van canviar des de la sisena final de la Copa d'Europa per una qüestió de seguretat —el mal que poden fer al jugador és menor— i de romanticisme: res millor que modificar els pals i la fusta per l'acer per honrar aquella derrota cruel i inexplicable del Barça.

Justo Tejada, extrem blaugrana que no va jugar a Berna i que l'any següent va disputar la final amb el Madrid (1962), assegura que a Amsterdam els pals encara eren quadrats perquè si no la seva rematada hauria estat gol i no l'hauria escopit l'arc del Benfica, equip que va revalidar el títol, ja amb la pantera Eusebio da Silva. “Que quedi clar”, intervé Tejada, “que el Barcelona mereixia guanyar sense cap dubte a Berna”.

Aquell estadi sense fossat ni tanques només tenia pals quan va sostenir el Benfica i va crucificar Hongria a la final del Mundial el 1954 amb Alemanya en el Miracle de Berna. Els hongaresos Zoltan Czibor i Sandor Kocsis van advertir set anys després en la seva tornada com a blaugrana al Wankdorf: “No guanyarem en aquesta merda de camp”. Van tornar a perdre per 3-2 després d'un xut al pal de Kocsis i dos de Nandor Hidegkuti.

Encara que Czibor i Kocsis, decisiu en el desempat de semifinals contra l'Hamburg d'Uwe Seleer, van marcar un gol cada un, també van rematar per duplicat als pals que protegien Costa Pereira i van trair Antonio Ramallets el 1961. El porter es va menjar el 2-1 quan va intentar parar una pilota arribada del camp rival i fregada per Enric Gensana. Un autogol que va abonar la literatura blaugrana: Ramallets va confondre el cuir amb el sol de Berna.

El Gat de Maracaná, sobrenom amb què va transcendir Ramallets, mai no va pensar a actuar com Moacir Barbosa, arquer del Brasil al Maracanazo del 1950. Diu la faula que Barbosa, odiat pel seu país, va trossejar amb una destral els pals de la porteria en què va encaixar el gol d'Alcides Ghiggia que va coronar l'Uruguai i els va disposar com a llenya per a un xurrasco que va muntar al seu barri de Ramos, a Rio de Janeiro. Ramallets no suportava que li preguntessin per la jugada de Berna, i menys per si la pilota va depassar la línia, com va decretar l'àrbitre suís Gottfried Dienst, ni acceptava demandes sobre la seva dubtosa sortida a l'1-1 de Rui Aguas, decisiu amb Colluna, autor del 3-2.

Els pals del Wankdorf van posar el punt i final a la carrera com a blaugrana de Ramallets i també a la de Ladislau Kubala, als 33 anys, i a la Luis Suárez, futbolistes emblemàtics sobre qui els aficionats discutien de forma caïnita al Camp Nou. Als 25 anys, Luisito Suárez va ser el millor, com corresponia a la Pilota d'Or, traspassat abans de la final per la xifra rècord de 25 milions de pessetes a l'Inter.

El factor HH

“Encara em dol la derrota de Berna. No recordo una final que mereixés guanyar de forma tan indiscutible”, repeteix Luis Suárez, doble campió el 1964 i el 1965 amb l'equip nerazzurro d'Helenio Herrera, el mateix tècnic amb qui havia coincidit a Barcelona i que va ser destituït per la junta i mantejat pels seus seguidors a la Rambla després que l'equip quedés eliminat de la Copa d'Europa pel Madrid. La revenja arribaria la temporada següent amb el gol d'Evaristo de Macedo. La rematada en planxa de l'ariet va acabar amb la imbatibilitat del pentacampió a Europa. La fusta va impedir que el brasiler empatés temps després a Berna: “En l'últim minut vaig xutar i la pilota va voltar el pal. Quina mala sort vam tenir!” explica Evaristo.

Augmenta el nombre de xuts a la fusta cada vegada que es requereix l'opinió d'un dels protagonistes després de la dificultat per trobar la cinta completa de l'enregistrament de Berna. El programa Aquest any cent, de TV-3, va aconseguir la registrada per la Televisió de Portugal en què es compten quatre xuts al pal: un doble de Kubala, un cop amb l'esquerra de Czibor i un cop de cap de Kocsis.

Hi va haver 14 rematades del Barça per quatre del Benfica. Un balanç tan descompensat com l'alineació del Barça, falta de defenses per les lesions de Francisco Rodríguez Rodri i Juanito Segarra, i excedent de davanters: van formar Kubala, Kocsis, Evaristo, Luis Suárez i Czibor i es van quedar fora Tejada, Ramón Villaverde i Eulogio Martínez. “Quatre dies abans l'entrenador em va anunciar que no jugaria a Berna”, recorda Tejada; “i li vaig advertir que s'equivocava si disposava cinc figures en atac perquè cap no ajudaria al mig camp, si exceptuem Suárez”.

El tècnic era Orizaola, substitut del serbi Ljubisa Brocic, destituït el gener d'un mal any: el Barça va quedar a 20 punts del Madrid a la Lliga i va ser eliminat de la Copa per l'Espanyol i de la Copa de Fires per l'Hibernians. La inestabilitat reflectia la precarietat del club després d'abandonar les Corts i arribar al Camp Nou (1957). El deute va arribar als 284 milions de pessetes, el president Francesc Miró-Sans havia dimitit i l'entitat la dirigia de manera interina per Julià de Campany en espera de les eleccions que guanyaria Enric Llaudet. Per tant, Berna també va suposar l'adeu per al llegendari veterà equip de Kubala, el Barça de les Cinc Copes, iniciat el 1950, quan no existia la Copa d'Europa (1955).

Hipotecat per males decisions, el Barcelona es va vèncer contra el Benfica de Bela Guttmann, l'únic hongarès vencedor a Berna i després a Amsterdam, el mateix que en ser acomiadat va proclamar: “Sense mi, el Benfica no tornarà a guanyar a Europa”. El Barça va tornar al Wankdorf el 1989 i va guanyar la Recopa contra el Sampdoria de Boskov, el mateix rival de Wembley 92. Els pals de l'estadi suís, tanmateix, ja no eren quadrats, ni cruixien ni treien estelles, i a la banqueta blaugrana havia arribat el desacomplexat Johan Cruyff. Segur que les porteries de Wembley tampoc no eren les mateixes el 1992 que en el Mundial d'Anglaterra 1966, quan un gol de Geoff Hurst va doblegar Alemanya després que la pilota donés al travesser en un partit arbitrat per Dienst, el mateix àrbitre que a Berna.