Autònoms a prova de coronavirus

Bloqueig, paràlisi, mentalització i pensar com tirar endavant. Són les fases per les quals han passat centenars d’autònoms que van veure com d’un dia per l’altre els seus negocis defallien per la pandèmia del coronavirus. Tot un exercici de supervivència en què continuen embrancats, uns adaptant la seva activitat, d’altres capgirant les seves vides. Fent números com bojos però sense llançar la tovallola.

Más información

El coronavirus desenterra la pobresa invisible

“Hem de reobrir, no podem aguantar més”

Susana Mendoza, de 47 anys, ja s’ha reinventat dues vegades. Soprano professional, va deixar les partitures amb la crisi del 2008: “Com que parlava diversos idiomes i tenia estudis superiors em vaig presentar a l’examen de guies turístics habilitats per la Generalitat el 2010 i vaig aprovar”. I a això s’ha dedicat, com a autònoma, fins a la irrupció de la pandèmia. “A partir del febrer em vaig anar quedant sense clients. Em vaig adonar que havia de fer alguna cosa perquè solia treballar, sobretot, amb famílies dels Estats Units, del Canadà i del Brasil, i quedava clar que tardarien a arribar”, explica.

Amb certs coneixements d’informàtica i programació no s’ho va pensar dues vegades i es va presentar a les Beques Vinted per contrarestar la bretxa tecnològica de gènere. “La vaig guanyar de forma parcial, per la qual cosa vaig demanar un crèdit ICO per poder pagar la resta del curs intensiu que dura sis mesos”, diu aquesta emprenedora, mare de dos bessons de tres anys. La formació la fa a l’empresa Ironhack, establerta al 22@ de Barcelona. “Hi ha molta demanda d’analistes de dades, si vivim en un món on tot són dades”, afirma amb un optimisme a prova de bombes.

El 95% d’empreses de Barcelona tenen l’autònom com a titular del negoci

El 95% de les empreses de Barcelona tenen l’autònom com a titular del negoci i pocs treballadors. No tenen el suport de grans estructures i quan hi ha crisi la pateixen de forma més acusada. I molts estan convençuts que no saben fer cap altra cosa: “Sobretot a partir dels 50, això ho hem vist en els 1.300 autònoms que hem acompanyat des de la crisi econòmica i ara s’ha disparat”, explica Rosa Juny, directora de la Fundació Pimec, una de les entitats que ajuden centenars d’empreses sobrepassades per la crisi.

L’empresa municipal Barcelona Activa ha posat en marxa una bateria de plans d’assessorament individualitzat. Ruth Fernández, propietària del comerç de vestits de núvia Érase una Vez, és una de les que ha anat a les sessions d’assessorament d’aquests plans. De la nit al dia, el 13 de març, va recollir patrons de vestits en els quals estava treballant i una màquina de cosir portàtil pensant que serien dues setmanes: “Després em vaig adonar que no seria així i que els set encàrrecs per a casaments d’aquest estiu i tardor corrien perill. El xoc va ser total, el lloguer, les despeses...”, recorda.

En el seu negoci hi treballa ella, una treballadora fixa —ara amb ERTO— i una altra a la qual se li va acabar el contracte al març: “Tothom parlava de mascaretes i jo vaig pensar que els nens algun dia sortirien al carrer”. Va apostar per teixits ecològics i havia de trobar proveïdors adequats. Llicenciada en Belles Arts i Disseny ha tornat a tenyir ella les teles amb productes naturals i cus, una per una, totes les mascaretes. De les infantils va passar a les d’adult i ara va per encàrrecs d’empreses. “Els casaments que tenia s’han reprogramat per a aquesta tardor, així que ja estic en proves dels vestits. Tot és molt incert, però cal tirar endavant”, diu.

Ruth Fernández va passar de cosir vestits de núvia a fabricar mascaretes

Hi ha activitats molt difícils en un context de risc de contagi, com impartir formació de cursos de bellesa. L’acadèmia de Sole Cester va tancar amb dos cursos en marxa i una trentena d’alumnes a casa. “Són cursos que sempre havien estat presencials perquè hi ha moltes pràctiques”, explica al centre reobert. Argentina, instal·lada a Barcelona fa 10 anys, va començar en un entresol petit. L’empresa li va anar bé, va créixer i es va canviar de local a un de més gran. Abans de la pandèmia, hi treballaven ella i cinc professionals més. Ara són tres i fan part de la formació en línia a través de plataformes digitals: “Hem reprès les pràctiques presencials, però hi ha gent que té por perquè portem les pantalles protectores però per maquillar cal apropar-se”. El seu principal problema ara són les despeses i dissenyar un tipus de curs que sigui compatible amb la formació virtual en cas de veure’s obligada a tancar físicament el negoci i per a això disposa de l’assessorament de Barcelona Activa.

L’experiència de l’holandès Erwin és diferent. És el titular de Pura Vida Rickshaw Tours, una petita empresa que té amb sis tricicles i fins a la pandèmia, cinc treballadors. “La qüestió és que el turisme que ara comença a arribar amb comptagotes no és el client habitual del rickshaw, que sol ser sobretot dels Estats Units i del nord d’Europa”, explica, i afegeix que segurament reconvertirà alguns dels tricicles per al repartiment de paqueteria: “És molt més sostenible que fer-ho en cotxes”.