Jordi Corominas: “Anhelava escalar les vies que va obrir Bonatti”

Quan Jordi Corominas (Barcelona, 1958) era un adolescent, tot aspirant a alpinista havia d'estimar la lectura i tenir moltes dots imaginatives. Per a la resta, circulaven imatges de futbol, ciclisme o atletisme, però l'alpinisme, sempre tan marginal, es desenvolupava en una altra esfera, la dels somnis. Avui dia, pot ser que amb els vídeos de YouTube n'hi hagi prou perquè un jove esculli el camí de les muntanyes. Jordi Corominas, en canvi, va descobrir la figura de Walter Bonatti (Bèrgam, 1930-2011) gràcies a un llibre de l'editorial Juventud que els seus pares tenien a casa. Gràcies també a fotografies de les rutes que va obrir el llegendari alpinista italià, imatges compartides i que havien passat per moltes mans, arrencades d'alguna revista francesa o anglesa, que van ser veritables trampolins per als seus somnis. “No és que l'idolatrés, però sí que anhelava escalar les seves vies perquè eren un referent, un motiu de discussió durant les tertúlies amb els amics. Després, el desig d'escalar aquestes vies et porta a interessar-te per la persona, a preguntar-te qui era, què buscava, saber qui intentaràs emular. Bonatti va ser dels primers a seguir, després n'hi va haver d'altres, com els germans Ravier, Rabadá i Navarro Jesús Gálvez… però la manera d'interactuar-hi era somiant amb escalar les seves vies”, explica Corominas.

“Quan comences a escalar, no saps res, però així i tot necessites una vara per mesurar-te, i llavors proves d'imitar els teus herois. Després, quan repeteixes les seves vies, et dius que potser no ets tan dolent, i llavors decideixes obrir les teves pròpies vies, explorar, crear-te el teu propi punt de referència i és aquí on cerques allò desconegut fins que topes amb el teu límit”, raona Corominas. Molt ràpid, es va atacar a les vies més cèlebres de l'italià: el famós pilar que porta el seu nom al Dru, la seva via al Capuccin, el Pilar del Freney o la Bonatti-Zapelli al Pilar d'Angle. “Les vies de roca potser no em van impressionar tant perquè quan les vaig escalar estaven molt pitonades, però sí que vaig al·lucinar amb la Bonatti-Zapelli, perquè és un recorregut tècnic de gel i mixt i em sembla impressionant que l'escalessin amb el material de l'època”, observa Corominas.

A Walter Bonatti se'l considera l'alpinista més admirat de la història. La seva vida va estar esquitxada d'ascensions impressionants, de vegades en cordada, d'altres en solitari, però també de doloroses polèmiques que el van fer renegar de l'ésser humà. Jordi Corominas és el millor alpinista espanyol de les últimes tres dècades, i tot i que va obtenir una gran notorietat el 2004 en repetir en solitari la via Magic Line al K2, la part oculta del seu currículum, les seves ascensions en solitari, resulta molt més impressionant i ha creat un aura gairebé mística al voltant seu. No és freqüent que un alpinista no difongui els seus èxits.

El 2010, Bonatti va rebre el Piolet d'Or honorífic, és a dir, el màxim guardó al qual pot aspirar un alpinista. Jordi Corominas figurava com a membre del jurat d'aquella edició i va demanar a un periodista que els presentés. “No volia plantar-me davant seu sense més, com un pegat, però quan ens van presentar vaig tenir l'ocasió de xerrar breument sobre muntanyes, res profund, però conservo la foto on sortim tots dos. Aquell dia també hi havia Reinhold Messner, però no vaig sentir cap necessitat de coneixe'l: així com Bonatti em resultava entranyable, Messner no desperta en mi aquest tipus de simpatia”, se sincera.

Corominas va passar la infantesa i adolescència a La Rioja, i les parets de la seva habitació eren plenes de fotografies de muntanyes diverses, encara que només amb una frase. I era de Bonatti: “No puc recitar-la de memòria, però sí que en recordo el sentit. Venia a dir que abocar-se al buit era com abocar-se a la vida. La literatura de Bonatti, igual que la del 95% dels alpinistes, és pobra, però tot i així, entre les descripcions de les escalades es podien trobar reflexions vitals. I aquí vaig començar a entendre que no és possible ser alpinista i una altra cosa perquè quan ho ets, tota la teva vida es relaciona amb l'alpinisme. No és possible separar la vida esportiva de la vida normal”, reflexiona.

El 1954, Itàlia va conquistar el K2 col·locant Lino Lacedelli i Achille Compagnoni al cim. Passarien anys abans que Walter Bonatti narrés la cara amarga d'una expedició que va marcar no només la seva carrera sinó la seva manera d'entendre l'alpinisme i la relació amb els seus semblants. Bonatti tenia 24 anys i li van encomanar la tasca d'aprovisionar amb ampolles d'oxigen l'últim camp d'altura del K2, on ja l'esperaven Lacedelli i Compagnoni. Acompanyat per Mahdi, un portador d'altura, no van ser capaços de localitzar la tenda dels seus companys, que havien decidit muntar-la per sobre del punt estipulat. Quan es feia fosc, a crits, van aconseguir comunicar-s'hi: Lacedelli i Compagnoni els van exhortar a deixar allà mateix l'oxigen embotellat i a abandonar la muntanya. No cabien els quatre a la tenda. Així es va gestar el primer vivac de la història per sobre dels 8.000 metres, a 8.100 exactament. De nit, encarar un descens hauria estat un suïcidi, així que tots dos es van asseure a la neu a esperar que es fes de dia. Bonatti mai oblidaria els crits de dolor, el patiment de Mahdi, que perdria gairebé tots els dits a causa de la congelació. No va poder denunciar-ho: havia signat un contracte de silenci, però anys després ho revelaria tot en un llibre en què també va demostrar que Lacedelli i Compagnoni, en contra de la seva versió, van arribar al K2 amb oxigen artificial.

“Si es compara amb la literatura de l'època, els llibres de Bonatti o de Lionel Terray em van ensenyar el que vol dir el triomf de l'individu sobre el grup, la idea de traçar-se un camí solitari, personal, una imatge que em va enganxar i que continua enganxant els alpinistes”, assenyala Corominas.

Un any després que es fotografiessin junts, Bonatti va morir en un hospital de Roma. Oficialment, Bonatti va deixar d'escalar encara molt jove, a l'edat de 35 anys, “però en realitat el que va deixar va ser l'alpinisme de compromís perquè encara que es va dedicar a viatjar i a escriure per a diferents publicacions, he trobat algun relat posterior que demostra que va seguir mantenint certa relació amb la muntanya”, apunta Corominas.