El contagiós somriure de Ronaldinho

A Ronaldinho no l’he vist mai trist, ni ara que està tancat en una presó del Paraguai, segurament perquè me’l miro amb bons ulls, cosa que sovint em passa amb els futbolistes que m’han alegrat la vista, pocs com aquest brasiler de Porto Alegre que va canviar l’humor del Barça.

Aquell futbolista que va arribar al Camp Nou el 2003 per mediació de Rosell no tenia res a veure amb Beckham, el fitxatge que durant la campanya electoral havia promès Laporta. L’anglès era el símbol de la moda, tot el contrari del carioca, que va treure el barcelonisme del confessionari de Gaspart. No era una qüestió d’estètica, tampoc d’estil, ni segurament de gust futbolístic, sinó de vida o mort, i Ronaldinho va pintar la cara del Barça amb un somriure tan encomanadís que fins i tot Laporta i Rosell semblaven amics de tota la vida després que Txiki no hagués pogut incorporar la triple A –Ayala, Albeda i Aimar— per recomanació de Cruyff.

Cruyff, Txiki i Rijkaard serien decisius mesos després, quan van portar Davids al mercat d’hivern, escaldats pel 5-1 encaixat al camp del Màlaga de Salva Ballesta, i van saber trobar el lloc al camp per a Ronaldinho. L’impacte del brasiler va ser tan gratificant que la gent blaugrana té la sensació que les coses van anar rodades des de la seva arribada al Camp Nou. Aleshores no es mirava ni el marcador, i si no, només cal recordar que el Barça no va passar de l’empat (1-1) amb el Sevilla la nit del gaspatxo, quan Ronaldinho va marcar un gol que serà recordat in saecula saeculorum perquè va travessar el camp de punta a punta, des de que va recollir la pilota de Valdés fins que va arribar a l’àrea de Notario.

Un golàs que va provocar un moviment sísmic a l’estadi registrat per l’Observatori Fabra mentre Barcelona dormia. A Ronaldinho sempre li ha agradat la nit, perquè aleshores es converteix en el Gauuuuuuuxu, com el va batejar Puyal, talment com si fos un llop, un depredador al camp i a les sales de ball, el rei de la festa a Bikini. Aquell futbolista que corria com un pura sang i colpejava la pilota com un jugador de golf, meitat atleta i meitat artista, no va tenir aturador fins que va ser coronat com el número u i va guanyar la Pilota d’Or.

Al Bernabéu el van acomiadar amb aplaudiments i a Stamford Bridge encara recorden aquell gol a peu quiet que per un moment va deixat glaçat el Chelsea. El Barça va perdre aquell partit i, en canvi, les imatges que encara avui se’n retenen són les del cop d’efecte de Ronaldinho. A mi no se m’oblidarà mai l’espaldinha que va exhibir contra el Saragossa perquè aquell dia vaig poder anar al futbol amb el meu fill Sergi.

Aquell equip va guanyar dues Lligues i la Champions de París. No va anar més lluny perquè Ronaldinho, que ja havia estat campió del món, es va deixar anar per dedicar-se a viure la vida, una manera de ser que alguns barcelonistes encara no li han perdonat, com també retreien a Cruyff el que va deixar de fer després del 0-5. Tothom, fins i tot les millors figures del món, semblen deure alguna cosa al Barça, també Ronaldinho per més que se’n va anar després d’apadrinar Messi.

Ronaldinho, en qualsevol cas, no va fer mai un lleig ni va tenir un mal gest contra el Barça. Va assumir que se’l fes fora quan va arribar Guardiola i va reaparèixer més endavant amb els Legends i quan se’l va fer ambaixador del club, moments en què ja començava a ser perseguit per la justícia del Brasil. Asseguren que el seu germà Roberto l’ha portat pel mal camí, o com a mínim que s’ha equivocat amb els canvis de club, els negocis i les exhibicions, de la mateixa manera que se li va retreure el seu suport al president brasiler Bolsonaro.

L’última que ha fet ha estat entrar amb passaport fals al Paraguai. Quan la policia se’n va adonar, el van anar a detenir a l’hotel i se’l van emportar amb Roberto. El cas no pinta gaire bé si es té en compte que el seu advocat va arribar a dir que “és un ximple”. Ronaldinho no es va immutar, sinó que va demanar unes vambes a un guàrdia de seguretat per jugar el partit que havien muntat els reclusos i policies al pati de la presó. El resultat va ser d’11-2. El brasiler va fer cinc gols, va donar sis assistències i va ser recompensat amb un garrí de 16 quilos. No semblava pas amoïnat. “L’únic que em preocupa es la meva mare”, va dir Ronaldinho, que va perdre el pare quan tenia només vuit anys.

Des d’aleshores ha procurat no enfadar-se i fer feliç la gent que l’envolta, somrient i agraït, com si sempre s’ho passés bé, dis

posat fins i tot a celebrar el dia 21 el seu aniversari a la presó. Farà 40 anys. No ha fet mai la sensació d’actuar ni de portar una màscara per més que enganyi els defenses al camp, sinó que Ronaldinho contagia la seva alegria fins i tot a la garjola del Paraguai.