Fer EL PAÍS no és fàcil

L'abril del 1976, una campanya de publicitat una mica estranya va aparèixer en desenes de cartells a les principals ciutats d'Espanya. Deia: “Fer EL PAÍS no és fàcil” i jugava amb dues idees: Espanya, en els inicis del procés de Transició, estava experimentant un canvi difícil i radical, i EL PAÍS, un nou diari, naixia sotmès a estrictes normes professionals, tan desconegudes, gairebé, com la democràcia al nostre país. No seria fàcil.

Ara, el març del 2020, gairebé 44 anys després, us escric, com a directora d'El PAÍS, per dir-vos, una altra vegada, que fer EL PAÍS és difícil. Les circumstàncies han canviat: Espanya és una democràcia consolidada, però afronta un temps, gairebé una nova era, sotmesa a uns canvis tan extraordinaris i radicals que, com els altres països del món occidental, es mira a si mateixa i a l'exterior amb perplexitat i incertesa, de vegades amb por i de vegades, també, amb esperança. La feina, la salut, el poder dels enormes conglomerats tecnològics, l'impacte d'internet en la vida quotidiana, els efectes d'un canvi climàtic ja inevitable o l'emergència de noves potències mundials ens intriguen i ens inquieten. Sabem que no serà fàcil adaptar-se a aquests canvis, però també que és inevitable i que tenim força, saviesa i voluntat per treure el millor tota aquesta espectacular transformació per acabar millorant la nostra vida i la manera com ens relacionem.

Passa el mateix amb EL PAÍS diari. Igual que la societat en què vam néixer, afrontem reptes nous provocats, en el nostre cas, per un canvi tecnològic enorme, aclaparador. El món digital, les noves tecnologies aplicades a la informació, han canviat de dalt a baix les eines amb què treballem, el model de negoci de l'empresa, la manera de relacionar-nos amb els nostres lectors, l'àmbit, infinitament més ampli, a què podem arribar. I hem d'adaptar-nos a aquestes noves realitats.

En realitat, les necessitats dels ciutadans en aquest nou món que neix no són gaire diferents de les dels ciutadans del 1976. La majoria aspira al mateix: ser raonablement feliç, viure en pau, en una societat que el protegeixi en la malaltia i la vellesa, on poder gaudir de la natura i desenvolupar les seves pròpies habilitats; potser, estimar i ser estimat, potser, tenir fills. I saben que per aconseguir aquests objectius han de mantenir una cosa que és fonamental i irrenunciable: la seva llibertat i els seus drets civils, i que per fer-ho primer cal disposar d'informació veraç i opinions plurals. És a dir, que continuen necessitant, potser més que mai, mitjans d'informació, com EL PAÍS, que respectin i busquin la veritat, que siguin capaços d'indagar els fets, la veritable essència del periodisme de qualitat.

Els periodistes que ara fan EL PAÍS dominen les noves tecnologies i es mouen en el món digital amb la mateixa naturalitat amb què es movien els qui feien el diari només en paper. Però com els ciutadans mateixos, ells tampoc han canviat els seus objectius professionals: comparteixen la mateixa preocupació i la mateixa passió per un ofici que només arriba a la seva màxima expressió a les grans redaccions, disposades a respectar el seu compromís social. Segures que el periodisme que serveixen és el que indaga els fets, respectant normes que són públiques i conegudes i que els lectors poden reclamar. Els periodistes d'EL PAÍS comparteixen una cultura professional pròpia, no s'adrecen a clients o usuaris, sinó a lectors, ciutadans que no consumeixen informació, sinó que la processen, la comenten i utilitzen per als seus propis debats. No pretenen convertir els lectors en res ni a res, sinó informar-los. Es tracta de saber què els passa i què passa al seu voltant. Buscar el context en què es produeix tot això. Fer-los arribar opinions diverses, però informacions verificades.

Els ciutadans, els lectors, saben que entre els canvis que experimenta la societat figuren les grans xarxes de manipulació que s'han posat en marxa a través d'entorns digitals i que l'única manera de lluitar contra aquest moviment de fake news que pretén confondre el seu lliure criteri i limitar la seva llibertat, és adonar-se que necessita periodistes disposats a retre comptes de la seva feina. Per això necessitarem tota la tecnologia de què puguem disposar, però al servei dels nostres lectors i dels nostres objectius professionals: necessitem un gran EL PAÍS per aconseguir obrir les agendes, a Espanya, a Europa i a l’Amèrica Llatina, a aquells temes que realment tenen interès públic. Necessitem poder lluitar contra els moviments de distracció massiva que pretenen que els ciutadans no disposin de les dades necessàries per crear la seva pròpia opinió.

EL PAÍS té, com tots els grans mitjans de comunicació del món, la seva pròpia personalitat, forjada pel treball de centenars de periodistes al llarg de quatre dècades i per la determinació de redaccions inconformistes que sempre han lluitat per la credibilitat i la fiabilitat. EL PAÍS té des de la seva fundació, com a diari i com a empresa, un compromís radical en la defensa de les institucions democràtiques. I el desig d'acompanyar la societat espanyola, europea i llatinoamericana en els canvis, brutals, que experimenta, proporcionant-li mitjans de verificació i explicació i opinions solvents. EL PAÍS no considera les nostres societats com a llocs estàtics, tenallats per la por o l'arrogància. Les observa i les acompanya com el que són: societats en canvi.

Fer EL PAÍS no és fàcil. Quan va néixer, us vam demanar que anéssiu al quiosc i en paguéssiu 10 pessetes. Avui tornem a demanar-vos suport. En poques setmanes, iniciarem el model de subscripció digital, amb què estem segurs que podrem garantir per a les pròximes dècades els nivells de periodisme de qualitat que exigeix el nostre compromís amb vosaltres. Un periodisme que serveixi la democràcia i la societat, que sigui atent a vosaltres, els nostres lectors, el nostre únic, apassionat i veritable objectiu.