Història fotogràfica de la violació

Després de l'avortament, la violació. Laia Abril (Barcelona, 1986), revelada internacionalment amb la multipremiada sèrie On Abortion el 2016, torna ara amb un nou treball dedicat a les agressions sexuals, segon lliurament de la seva investigació fotogràfica sobre les diferents formes que adopta la misogínia arreu del món. On Rape, que s'exposa a la galeria Les Filles du Calvaire de París fins al 22 de febrer, posa en dubte una cultura global que, a través d'una sèrie de normes socials, dinàmiques de poder i estereotips de gènere, ha normalitzat les agressions sexuals a les dones, un col·lectiu desprotegit des del punt de vista físic però també jurídic. “Més que un reportatge fotogràfic, he volgut que fos un assaig”, sosté la fotògrafa, denunciant una cultura global “que ensenya a no ser violada, més que a deixar de violar”.

Abril té formació de periodista, però el seu treball no és un fotoreportatge ortodox: alterna la imatge amb el text, els documents i els objectes, fidel a la seva voluntat de dinamitar les convencions d'un gènere que no li resulta útil per complir el seu propòsit. Abril, que es va forjar com a editora a la revista Colors, s'ha distanciat a consciència d'una pràctica tradicional del fotoperiodisme, perquè creu que un grapat d'instantànies no aconseguirà mai la mateixa profunditat. La fotògrafa treballa amb investigadors i altres experts –moltes vegades, a distància– i recrea imatges quan no les pot captar. Les seves exposicions són espais de reflexió de contorns difusos, on no hi ha veritats categòriques ni lliçons per aprendre.

“És un treball encara menys periodístic que l'anterior. Fotografiar els fets que descric tindria una dificultat extrema. I, a més, l'exposició no tracta d'això”, sosté. En la sèrie prèvia subsistien els personatges i el treball d'arxiu. En aquest nou treball, les fotografies són molt més al·legòriques. El cas de la Manada és evocat amb una simple fulla de burundanga, la planta al·lucinògena que els agressors van fer servir abans d'assaltar la jove. Un cinturó de castedat recorda els mecanismes de control del cos femení que han existit històricament, des dels temps medievals fins a l'actualitat. Al peu de foto, Abril revela que diferents companyies comercialitzen peces íntimes que protegeixen els òrgans sexuals de les dones dels seus eventuals agressors. De nou, si volen evitar que passi el pitjor, són elles les que han de posar-hi remei. Una mica més enllà, un impol·lut vestit de núvia rememora la història de l'Alina, una jove del Kirguizistan raptada, violada i obligada a casar-se amb el seu agressor. El seu testimoni figura a la mostra, però el seu rostre no apareix enlloc. Però això no li treu gens de dramatisme a la seva història.

A Abril li interessava recollir els testimonis de les víctimes, però també subratllar les disfuncions de la justícia i d'un sistema de valors que permet que les agressions continuïn succeint a escala massiva. Del seu acostament a altres cultures, va acabar deduint que la voluntat de dominar el cos femení era un universal antropològic. “En alguns països existeixen lleis que t'obliguen a casar-te amb el teu violador, com a Itàlia fins fa poques dècades. A molts estats, segueix sense estar criminalitzada la violació dins del matrimoni. En d'altres, fins i tot és legal”, enumera Abril, que admet que ha tingut dificultats per generar un discurs respecte al sentiment d'injustícia que experimentava. “El que més m'ha costat és no quedar-me atrapada en la ràbia i la frustració”, reconeix.

Com ja passava en la seva sèrie sobre l'avortament, nascuda del fallit avantprojecte de llei del Govern de Rajoy el 2014 –que s'exposarà a partir de febrer al Museum of Sex de Nova York–, Abril s'ha tornat a inspirar en l'actualitat recent. Va ser el debat social obert pel judici de la Manada i altres casos de conducta sexual violenta els que van incitar Abril a obrir la seva investigació. “He volgut buscar els perquès des d'un punt de vista cultural. Per què a Espanya no s'entén que un marit també pot violar la seva dona? Per què és la víctima la que és jutjada i no el seu agressor?”, es pregunta Abril, a qui l'origen mateix del terme –“la violació com a rapte o furt de la virtut d'una dona”– li resulta problemàtic.

El MeToo va aconseguir introduir en el debat públic la noció de consentiment. Però, com acostuma a passar amb qualsevol avanç social, també va generar una reacció violenta en certs sectors. “Ara em sento més lliure a l'hora de parlar d'alguns temes, però crec que el que s'ha alliberat d'una banda s'està intentant restringir amb més força per l'altra”, opina Abril. “A més, quan investigues en l'àmbit global, t'adones que el que resulta obvi en el teu cercle gairebé mai ho és a l'Índia o a Sud-àfrica”. O a la mateixa Espanya, on el cas de la Manada ve seguit d'una progressió de les violacions en grup, com la que va ser denunciada per una adolescent de 14 anys a Manresa el juliol del 2019. Al continent europeu, un informe recent de la UE sostenia que una de cada 20 dones ha estat violada al llarg de la seva vida, i només vuit països tenen definicions jurídiques de la violació basades en la falta de consentiment. El fotoperiodisme tradicional ha tendit a buscar aquestes realitats en zones de guerra i continents llunyans. Laia Abril ho fa trucant a les nostres portes.

On Rape. Galeria Les Filles du Calvaire. París. Fins al 22 de febrer.

On Abortion. Museum of Sex. Nova York. Del 7 de febrer al 15 d'octubre.