El calvari de Rakitic

A Valverde li sobren jugadors al mig del camp, justament la línia de l’equip que sembla més definida amb De Jong, Busquets i Arthur, tres jugadors molt valorats al Camp Nou. Hi ha més discussió en canvi sobre el protagonisme d’Arturo Vidal i la poca participació d’Aleñá, i molts demanen que Riqui Puig deixi el filial per pujar al Camp Nou. Això sense comptar que Sergi Roberto tan aviat juga d’interior com de lateral quan Semedo ha de reposar. La sorpresa és, en qualsevol cas, el paper de la trista figura que representa Rakitic.

El croat ha passat en un tres i no res de ser el jugador més utilitzat a ser prescindible per Valverde. Jugava una mitjana de 54 partits per temporada des que va arribar el 2014 i és el cinquè estranger que més vegades ha portat la samarreta blaugrana: 275, només superat per Cocu, Mascherano, Alves i Messi. No només era titular indiscutible sinó que, a més a més, feia gols –va marcar l’1-0 de la final de Berlín el 2015 guanyada a la Juve– i no es lesionava mai, segurament perquè sempre s’ha cuidat molt.

Aquest any, en canvi, de cop o volta ha passat a jugar només a estones a mig partit, sense que Valverde sàpiga gaire bé on posar-lo, després d’haver fet d’interior dret, de volant esquerre i també de mig centre en absència de Busquets. Tot i ser un migcampista total, no té lloc a l’equip i li costa entrar a les convocatòries, com si fos la torna del Barça. Jugador de club per excel·lència, li ha tocat el rebre de mala manera, sense que ningú ho volgués, ni tan sols Valverde.

A l’entrenador se li poden qüestionar algunes decisions, i es pot polemitzar i tot sobre el seu gust pel futbol, i més en un club tan perepunyetes. Hi ha consens en canvi a l’hora de considerar que Valverde té sentit comú, i també es podria dir que és un home just amb els seus futbolistes, o sigui que no li hauria agafat mania a Rakitic. Més aviat sembla que no li fa cap nosa, i si de cas estaria compungit per no poder-li donar més volada i correspondre al seu esforç generós, reconegut per l’afició sempre que surt a la gespa del Camp Nou.

Rakitic, simplement, hauria estat víctima de l’evolució del joc del Barça. L’equip necessitava una sacsejada i, un cop agitats els números, n’ha quedat fora el 4, un dígit emblemàtic al Barcelona. Aquesta no seria la qüestió més greu; dol més que el seu adeu s’allargui tant i sigui retransmès en directe cada jornada, tot un viacrucis fins que toqui el dos cap a Itàlia o França, presumiblement al mercat d’hivern. Té molts pretendents i el Barça, que ja el té amortitzat, ingressarà uns calés que li convenen molt, encara que ningú pagarà la seva clàusula de 125 milions.

El croat ha dit que ja està tip de passejar, d’anar agafat de la mà de la seva Raquel i de les dues nenes per les platges, d’haver de donar explicacions de per què no juga cada cop que va a Croàcia. No deixa de ser una metàfora de la seva situació que, en tornar del seu últim viatge, dilluns de la setmana passada, se’l veiés al voral de l’autovia que porta a l’aeroport de Barcelona, atrapat per la manifestació independentista, a peu del seu cotxe, sense saber gaire bé què fer, tan desvalgut com al Camp Nou. De què li ha servit el seu expedient sense taca al FC Barcelona?

Rakitic ha superat de llarg les expectatives que hi havia al club quan Zubizarreta el va incorporar del Sánchez Pijuán precissament per haver evolucionat l’estil del Barça, el motiu que ara li ha costat el lloc. La seva conducta esportiva ha estat modèlica i que se sàpiga no hi ha queixa sobre el seu comportament econòmic, més aviat al contrari: va rebutjar ofertes molt importants i només una vegada va demanar que li actualitzessin la fitxa –no se’n va tornar a parlar i no se sap del cert com va quedar amb Bartomeu. Tampoc sembla tenir padrins al vestidor que intercedeixin perquè es quedi al Camp Nou.

Ara se sent fora sense voler-ho ni sense que ho mereixi, de manera que no se sap gaire bé com s’han d’interpretar les seves aparicions esporàdiques al camp, els minuts anomenats escombraria, quan els partits ja estan decidits: si més no, podrien semblar moments de gratitud, d’homenatge, per a un condemnat sense culpa. Un calvari per a Rakitic.