Què vol dir ser perico?

El Reial Club Deportiu Espanyol té prop de 120 anys d’història, però la seva bíblia, el text que resumeix les seves essències, és un petit opuscle de 67 pàgines publicat el 2012. El llibret es titula Una cuestión de fe (Libros del KO). El seu autor, Enric González, periodista d’EL PAÍS, perico per fe i per família, arriba a una crua conclusió, i és que l’Espanyol té un problema de relat: “Sense un relat propi, la societat blanc-i-blava es va veure obligada a embolicar-se en l’elemental bandera de la resistència. Només sabem amb seguretat que som diferents a ells, els altres. Ens sobra fe, però tenim problemes d’identitat”. González va explicar el 2017, en un documental del canal Bein, que una tara de l’Espanyol és que “molt sovint es defineix en negatiu”. “En negatiu” vol dir enfront del Barça.

González es remunta a dos moments de la història que determinen el destí en fora de joc del club perico: per una banda, l’aposta del franquisme per potenciar la rivalitat entre el Reial Madrid i el Barça; per l’altra, el tardofranquisme i “la generació d’intel·lectuals i periodistes encapçalada per Manuel Vázquez Montalbán que reinventen la història del Barça”: “Mentre els vencedors inventaven la seva història, l’Espanyol no inventava res. Es va trobar a l’ombra de la història aliena. Si el Barça simbolitzava l’antifranquisme i el catalanisme, l’Espanyol, el seu veí i rival, havia de simbolitzar el contrari. Lògic, o no? Si el Barça representava Barcelona i Catalunya, a qui representava l’Espanyol?”.

“El nostre rival per créixer a Barcelona no és el Barça, és el Reial Madrid”, creu Carlos Marañón

Josep Martí Gómez, un altre periodista i perico d’honor, explica al seu nou llibre, Los Lara (Galaxia Gutenberg), que ha acabat desencisat de l’Espanyol. Massa patiment i “massa contes xinesos”, una doble referència a les tradicionals turbulències del club i a la nova era del futbol com a gran negoci global, representada pel nou propietari del club, l’empresari xinès Chen Yansheng. Martí Gómez va escriure el 1997 a la revista Carrer, coincidint amb la demolició de Sarrià, que “l’estadi ha estat dinamitat perquè el futbol fa temps que va deixar de ser el que era i l’Espanyol no sap on va”.

Martí Gómez sintetitzava també la llegenda negra de l’Espanyol: “Amb la Transició van arribar a Sarrià el marcador simultani Dardo, les torres d’il·luminació i la veu de la Montse, el meu primer amor, filla del lleter, dient-me que allò nostre era impossible perquè segons el seu pare a Sarrià tots érem de Franco. ‘La mare que va parir el lleter’, va dir el meu pare, un republicà que odiava el futbol”.

És cert que els radicals de la dreta nacionalista espanyola han fet molt soroll a l’Espanyol durant la democràcia, però també és cert que són una minoria i que a les grades hi ha tots els colors ideològics de la societat catalana. A tots els ha unit un fat: l’adaptació a la derrota. “L’Espanyol és un equip que, com deien els germans Marx, va sortir del no-res i ha acabat assolint el cim de la pobresa”, escrivia Martí Gómez. “L’Espanyol té molt a veure amb la meva convicció que acostumen a guanyar els altres, siguin qui siguin, i que el que pot anar malament, va malament”, afegeix González.

La directiva de Chen no comparteix aquest tarannà maleït i a la contra. Mao Ye Wu, l’home pont entre Chen i els directius catalans, explica que prefereixen el lema de La força d’un sentiment més que el concepte de ser una minoria elegida: “L’afició per un club de futbol em recorda el sentiment romàntic de pertànyer a una nació. És indiferent si és un club petit o gran, això no el fa pitjor o millor, de la mateixa manera que no crec que França o Alemanya siguin millors o pitjors que la Xina”. Avui, el club és el desè pressupost de la Lliga Santander i, segons el seu director general corporatiu, Roger Guasch, el principal objectiu financer es augmentar els ingressos fins als 110 milions d’euros el 2021, i per això cal “fer forta la marca Espanyol”.

“Si aspirem a tenir un club de 50.000 socis [ara en té prop de 25.000], a jugar a Europa, a guanyar de manera constant, de quina rebel·lió parlem? Rebel ho serà l’Europa”, diu Antoni Fernández Teixidó, president de la fundació d’un club on avui treballen 326 empleats. La fundació és l’ens que s’encarrega de difondre les essències de l’Espanyol i qui promou Pensem l’Espanyol, un think tank ideat i coordinat des del març passat pel gestor cultural Xavier Fina. Pensem l’Espanyol elabora documents de treball, trobades i actes que orientin en la ruta de l’Espanyol per créixer socialment i com a marca.

Diverses persones consultades suggereixen que hi ha un canvi d’actitud en les noves generacions, que no es volen adaptar a la condició de perdedors. La prova seria l’eufòria que va esclatar el 18 de maig després d’haver aconseguit, en l’última jornada, la setena posició a la Lliga i la classificació de rebot per jugar la prèvia de l’Europa League, el primer partit classificatori de la qual es jugarà justament dijous vinent. L’afició va envair el camp de Cornellà i els jugadors ho van celebrar amb els seguidors com si haguessin guanyat un títol. Espanyolistes de tota condició, i sobretot nens que creien que els moments d’alegria estaven reservats per als grans, van trobar-se damunt la gespa en un moment de comunió i d’orgull inusuals. Una setmana abans de l’estrena europea de l’Espanyol, sis veus periques expliquen a QUADERN com creuen que ha d’evolucionar la identitat blanc-i-blava.

Metropolità i xinès

“No vull tornar-te a veure plorar per l’Espanyol”. Això va dir el pare d’Antoni Fernández Teixidó al seu fill una tarda de diumenge del 1960 a l’estadi de Sarrià. L’actual president de la fundació del club, conegut per la seva trajectòria política a la desapareguda CiU, era aleshores un nen de vuit anys: a les acaballes de l’últim partit de Lliga, al seu ídol José Vicente Train, conegut com Vicente el Grapas, el Reial Madrid li marcava un gol. Vicente el Grapas perdia la condició de porter menys golejat de la Lliga; el Madrid va guanyar el campionat gràcies a aquell gol, i la temporada següent Vicente el Grapas fitxava pel club blanc.

Fernández Teixidó ha viscut un amor per l’Espanyol que l’ha obligat a adaptar-se al drama. Per al president de la fundació, la prioritat per canviar el fat perico passa per guanyar, i per això cal que el propietari, Rastar, l’empresa de Chen Yansheng, hi continuï invertint. L’altre repte és créixer en socis, i això passa per consolidar l’Espanyol com a “club metropolità”: “El futur és metropolità, Llobregat [on hi ha l’estadi], Besòs [on hi ha la ciutat esportiva], la corona de Barcelona. Avui és impensable pensar en un club vinculat a un estrat social, ja fos abans Sarrià o ara Cornellà. En el futbol actual s’ha de ser transversal”.

La gran novetat que afronta l’Espanyol, diu Fernández Teixidó, és “la nova vocació d’obrir-nos al món i, específicament, a la Xina”. El president de la fundació explica que Chen li ha garantit que es treballarà perquè el fenomen Wu Lei (l’extrem xinès incorporat aquesta temporada, un revulsiu clau) “es continuï repetint”. L’Espanyol ja té dues escoles a la Xina i Fernández Teixidó garanteix que Chen ha vingut per quedar-se.

Sobre el procés d’independència i les seves conseqüències, Fernández Teixidó coincideix amb la majoria d’entrevistats: “L’Espanyol s’ha de preservar al marge de la política, sigui del tipus que sigui. L’Espanyol no ha de fer política”. Sobre el Barça, el president de la fundació discrepa de la resta d’enquestats: “Ens hem significat sempre contra el Barça. Això s’ha d’acabar. L’hem d’ignorar del tot”.

“L’Espanyol no ha de fer política, defensa Fernández Teixidó, president de la fundació”

Apolititzat i contra el Barça

Fina, coordinador de Pensem l’Espanyol, no dubta que la rivalitat amb el Barça és necessària: “Hi ha moltes maneres de ser de l’Espanyol, però part de la meva condició perica és que soc anticuler, vull que el Barça sempre perdi. L’Espanyol s’ha de definir en positiu perquè, en cas contrari, pot ser un acomplexat. Però renunciar a la rivalitat amb el Barça també és ser un acomplexat”.

La política és “terreny pantanós”, segons Fina: “L’Espanyol ha de ser un club políticament ateu. Només hi ha un club a Catalunya sagrat en allò identitari. Però l’Espanyol no pot ser l’alternativa identitària al Barça, ha ser com el Joventut [el club de bàsquet de Badalona]”. Per això, creu aquest gestor cultural i habitual analista de l’Espanyol, que l’entitat blanc-i-blava no pot encotillar-se en un territori. “El veïnatge amb l’estadi és important, però em fa certa por que aquesta proximitat acabi tenint una determinació política”, comenta Fina en referència a l’hegemonia dels partits no independentistes als municipis del Baix Llobregat.

Fina prioritzaria créixer captant “nouvinguts i nens” i subratlla que cal ser fidel a la idea del “club català de futbol”, l’eslògan que va promoure l’expresident Manuel Meler el 1975. En el seu discurs per celebrar el 75è aniversari del club, Meler va destacar que el lema s’explicava perquè l’Espanyol havia de considerar-se un representant de Catalunya com qualsevol altra entitat.

Fina opina que s’ha de crear comunitat, i per això és necessari continuar amb la inversió en el planter i en el futbol femení, “perquè els joves continuïn volent accedir a l’Espanyol. Els jugadors i les jugadores del planter, per molt que arribin sent del Barça, acaben estimant l’Espanyol”. També demana Fina que l’executiva ofereixi “vestits a mida” perquè qui vulgui assistir al camp dos tres o cops per temporada “ho pugui fer amb naturalitat, per facilitar que la gent se senti part de la comunitat i ho transmeti”.

El mirall de l’Atlético

Carlos Marañón és director de la revista Cinemanía, escriptor sobre la història del futbol i fill del mític jugador de l’Espanyol Rafa Marañón. Marañón fill és un seguidor blanc-i-blau acèrrim malgrat que viu a Madrid des de fa vint anys. Des de la seva experiència diu que veu semblances entre el club perico i l’Atlético de Madrid, no per les dimensions dels dos clubs, sinó pel que pot ser l’Espanyol. Marañón recorda que l’Atlético va superar la seva condició d’equip inferior i avui és un dels grans d’Europa, tot mantenint un tel de club rebel —fins i tot obrer, si fem cas del cantautor Joaquín Sabina o de l’escriptora Almudena Grandes— contra el poder del Reial Madrid.

Marañón creu que l’Espanyol no ha sabut projectar la seva història: “Com que no reivindiquem la nostra història, hi ha gent que ens compara amb el Valladolid, l’Elx o el Racing de Santander. I, amb tots els respectes, no som el mateix”. Marañón no considera que calgui canviar gaire la identitat perica, fins i tot l’enfrontament amb el Barça és positiu: “Es diu molt que hem perdut el relat, però si l’hem perdut és de cara al Barça. El nostre rival per créixer a Barcelona no és el Barça, és el Reial Madrid”.

Per Marañón només cal una cosa per enfortir l’Espanyol, com ha passat amb l’Atlético, i això és guanyar. “Un club català de futbol; Yo, cantera; Meravellosa minoria... L’Espanyol és bo generant eslògans, però si no guanyes, això no porta seguidors. Perquè siguem més no hem de ser el Sankt Pauli [club de segona divisió d’Hamburg molt carismàtic per la seva actitud social combativa]; per ser més, cal guanyar”. Chen, diu Marañón, és el millor que li podia passar a l’Espanyol per sobreviure en l’era actual del futbol: “Chen ens va bé perquè és un inversor sòlid i perquè no té un relat poètic o èpic. Ell és realista en un esport on ara has de ser global, i això està bé que comenci amb els xinesos. A Barcelona encara podem créixer en relat; a Catalunya, és difícil”.

L’atractiu del pot petit

Marçal Lladó és soci de la discogràfica Bankrobber i de l’Espanyol per tradició: quatre generacions de la seva família, a la Bisbal d’Empordà, han estat fidels al que ell defineix com “la idea del pot petit, una manera de ser per fer-te distingir”. Lladó destaca que l’Espanyol sempre serà el petit al costat del Barça. La seva devoció blanc-i-blava té a veure amb una filosofia de vida: “A part de l’herència familiar, jo soc de l’Espanyol perquè és capaç de fer grans coses i de protagonitzar grans cantades. Aquesta imprevisibilitat em fa sentir còmode, no m’agrada allò preestablert. Si un dia tothom fos de l’Espanyol, o si un dia guanyéssim cinc Champions, potser deixaria de ser de l’Espanyol”.

Lladó opina que “és difícil identificar què és l’Espanyol, més enllà de ser l’oposició del Barça”. Ho considera inevitable tenint en compte que Catalunya “és un sistema monocolor", i afegeix que a d’altres regions de l’Estat hi ha molta més diversitat d’aficionats. Lladó, independentista, considera que “la política no és una qüestió essencial del club”, a diferència del que poden ser entitats esportives per les quals té simpatia, pel seu marcat caràcter ideològic d’esquerres, com poden ser el Sankt Pauli o el Livorno. Lladó no respon si voldria que l’Espanyol s’hagués implicat en la reivindicació del referèndum, o en l’alliberament dels líders independentistes en presó preventiva, però afegeix que el Barça tampoc ha fet gaire cosa en aquest sentit.

El futur com a club xinès

El publicista Josep Maria Piera recorda quan a la dècada dels vuitanta va ser el directiu més jove de Primera Divisió amb el president de l’Espanyol Antonio Baró. Era la junta que va viure la desfeta de la final de la UEFA a Leverkusen i el descens a Segona. Amb aquesta experiència, sembla inevitable que Piera consideri que el principal repte de l’Espanyol és “millorar els resultats esportius, de forma constant. Que el previsible de l’Espanyol sigui guanyar”. Per a això, diu aquest directiu de l’agència de publicitat SCPF, calen diners.

La pedra de toc ha de ser mantenir l’equilibri “entre el fet de ser una filial de Rastar i potenciar el sentiment”. Aquest sentiment no és altre, segons Piera, que “l’esperit de rebel·lia, un club que competeix en pitjors condicions que el rival”. S’ha d’enfortir un nucli social que senti “la unitat i la família”. Posar en valor que l’Espanyol “ha resistit durant mig segle davant d’un arbre [el Barça] l’ombra del qual no deixa créixer res. És un petit miracle”. La rebel·lia, precisa Piera, és una manera de ser: “No és només contra el Barça, sinó contra el pensament únic”.

Piera destaca que el futur passa per créixer a la Barcelona metropolitana i entre la comunitat xinesa, però admet que no les té totes pel que fa a l’aposta pel mercat asiàtic: “D’aquí a deu anys, qui ens garanteix que els xinesos ens veuran com un dels seus?”.

El planter, la clau

Toni Segarra és part del pinyol de l’Espanyol, dels seguidors que han rebut la creu perica per herència familiar. Segarra, creador de publicitat de prestigi internacional, sovintejava Sarrià de petit acompanyat pel seu pare o per Manolo Vicente, un empleat de la impremta familiar. Evoca amb un somriure aquella infància, tot i que també les ha passat magres: “L’Espanyol és, de forma particular, altament destructiu. Un atac de nervis, una crisi de lideratge, ho poden portar tot al desastre”.

Afirma Segarra que l’Espanyol pot ser una marca global a l’altura del Vila-real o el Betis, i que això dependria de la regularitat competint a Europa i de persistir en la lluita per aconseguir un repartiment més igualitari dels diners pels drets de televisió de la Lliga. Segarra no creu que hi hagi un problema amb la marca Espanyol i, en canvi, parla de la necessitat “d’una idea” per apostar en el llarg termini: aquesta idea és el planter. “L’Espanyol hauria de ser un Athletic de Bilbao a Barcelona. Si es projectés més els jugadors del planter, i s’intentés que s’hi quedessin més temporades, en deu o quinze anys l’Espanyol tindria més suports”. Segarra creu que l’era Chen va pel bon camí de mantenir o recuperar futbolistes de la casa com Pedrosa, Melendo, Darder, David López o Marc Roca. “I si se’ls ven, que sigui per rebre 30 milions d’euros a canvi”.

El planter de l’Espanyol és un dels millors d’Espanya, en part fruit de la llavor de l’escola de futbol del club, avui amb 650 nens i nenes, categories inferiors oficials a banda. L’èxit és tal que les instal·lacions estan col·lapsades i en breu s’hi invertiran prop de 4,5 milions d’euros per adequar-les. La gran explosió del planter es va produir amb l’anomenada lleva de la Intertoto, la de 1998: Tamudo, Sergio González, Capdevila, Quique de Lucas, són alguns dels noms que en van formar part. L’Espanyol ha estat una màquina de formar jugadors de primer nivell. El seu director general esportiu, Òscar Perarnau, subratllava en un dinar recent de Pensem l’Espanyol que aquesta formació s’ha d’aconseguir amb unes característiques comunes en totes les categories, amb jugadors amb segell Espanyol. Sobre la identitat perica, Perarnau va apuntar que ell no pensa “en rebel·lia, sinó en superació”.