Marc Gasol: “No soc el millor en res, però puc guanyar qui sigui”

Marc Gasol (Barcelona, 34 anys) ha arribat al cim i segueix mirant cap amunt: al Mundial de la Xina que l'espera amb Espanya del 31 d'agost al 15 de setembre, i amb el teló de fons dels Jocs Olímpics del 2020 a Tòquio. I també mira arran de terra, literalment. Atén EL PAÍS a l'OVO Athletic Center, quarter general dels Toronto Raptors, mentre la seva filla Julia, de quatre anys, passa l'estona fent gargots en una cartolina. El seu pare és feliç, després d'11 temporades ha aconseguit l'anhelat títol, igual que el seu germà Pau el 2009 i el 2010 amb els Lakers. Els Toronto Raptors li han canviat la vida i ell ha canviat la vida de l'equip canadenc en tot just quatre mesos, des que va arribar a Toronto al febrer després d'un intercanvi amb Memphis Grizzlies. Avui, la franquícia —fundada el 1995— i el jugador català comparteixen el seu primer títol de la NBA.

Pregunta. L'anell de campió és la culminació de la seva carrera?

Resposta. No és una culminació, però sí una validació. Veure la felicitat de tots els que envolten la franquícia, tota la ciutat i el país em fa sentir molt orgullós… Jo no sentia que em mereixés res, però els missatges privats que he rebut em deien: ‘T'ho mereixes més que ningú’. No sé el que volen dir, però ho agraeixo. No pensava que m'importés tant guanyar l'anell. És una mica addictiu trobar-se en aquesta situació. El que m'ha sorprès és com era de difícil, mentalment i físicament, guanyar-lo.

Más información

Els Gasol, premi Princesa d’Astúries dels Esports

Els Gasol, els primers germans campions de la NBA

P. Ha demostrat que està preparat.

R. Tenia clar que no podia fallar. Havia de buidar-me al màxim perquè no sabia si tornaria a estar en aquesta situació. Si el partit no t'estava anant bé i no agafaves el ritme, doncs aportaves en defensa i en altres coses, sense posar mai cap excusa o ensorrar-te. El millor que m'han regalat en el bàsquet és un mirall. M'alegro perquè m'ha ratificat moltes coses en què creia i m'han ensenyat des de molt petit en el bàsquet de formació, coses que formen una mica part del teu ADN com a jugador i com a persona i que al més alt nivell es comprova que són molt importants.

P. Ha batallat contra una sèrie de pivots magnífics, com Embiid, Vucevic, Cousins, Brook Lopez…

R. No m'he considerat mai el millor en res, però sempre he pensat que puc guanyar qui sigui, sempre. És una mentalitat que he tingut fins i tot jugant amb el Pau. He dit: ‘Sí, el títol de millor te'l dono, però et guanyaré’. Encara que sigui una contradicció, però la meva sensació ha estat sempre aquesta: ‘Potser ets millor, però trobaré una manera de guanyar-te’.

P. La seva integració als Raptors ha estat rapidíssima.

R. Per part de tots. Entenia que passava de primera opció, A o B, amb Conley en un equip [base dels Grizzlies] a ser pràcticament aquí la quarta opció. Això, quan sortia de titular. Vaig entendre que això no m'havia de preocupar, sinó jugar al bàsquet. I si un dia tens 15 tirs, tira'n 15; i si un dia en tens 4, tira'n 4. Al cap i a la fi, no es tractava dels individus o les coses individuals, sinó d'aportar a les necessitats que veiés de l'equip.

P. Quan va signar al febrer, ja tenia clar que no hi havia cap altre objectiu que no fos guanyar l'anell?

R. No. Vèiem que era la possibilitat i l'objectiu, però a l'Est veies Milwaukee, Filadèlfia, Boston i nosaltres i veies que qualsevol dels quatre se'l podia endur. Vam creure molt en nosaltres i realment vam veure que teníem possibilitats i, a més, teníem un jugador molt especial.

P. Kawhi Leonard. Per què?

R. Primer, perquè no té cap tipus d'ego. Es dedica a jugar. Té un talent immens i juga amb moltíssima confiança. I quan parla es comunica d'una manera molt directa i molt clara, i pots parlar amb ell també d'una manera molt natural, no has d'anar amb guants per vigilar com ho rep.

P. Kyle Lowry?

R. És un jugador que juga millor del que és. Ni és atlèticament el millor, ni té el millor dríbling, però és un lluitador al límit, sap jugar molt bé i competeix al màxim.

P. Li van demanar que ajudés amb la seva experiència?

R. No ho sé. Jo arribo i veig com puc ajudar l'equip. Em pinten una mica com és, però també vull veure'l i viure'l. I aquesta és una mica la meva manera de ser, quan veig alguna cosa la comento. I els joves són extraordinaris, podrien ser molts titulars a la NBA perquè són molt bons. Deixava enrere la meva carrera i feia un salt, volia gaudir al màxim. Era la meva manera de veure-ho. Això no l'hi he explicat a ningú, però en el primer partit de Nova York, en una jugada, després d'un salt, se'm va doblegar la cama quan vaig caure i vaig pensar que m'havia trencat el genoll. Al cap d'un mes vam fer una ressonància perquè em feia mal i ho vaig superar. Però, quan va passar, vaig tenir molta por. Vaig passar una setmana que deia: ‘Després de tot això, va i en el primer partit em destrosso el genoll’.

P. Compatibilitzar el lloc amb Serge Ibaka, company seu a la selecció espanyola, ha estat delicat?

R. No és fàcil. De fet, era més difícil perquè era a l'equip abans que jo, i era titular. Jo venia de fora i no era el meu equip. Però en el moment ens vam dir: ‘Escolta, som aquí per guanyar, i no ens centrarem ara en si tu ets titular o jo soc titular. No soc aquí per competir amb tu. Som aquí plegats per competir contra un altre equip’. Òbviament això és un procés que no passa de la nit al dia, però ell ha fet un treball increïble tant mentalment com en el joc.

P. L'equip ha demostrat que és competitiu fins i tot en les derrotes.

R. Això és així. És un tema de naturalesa dels jugadors. I comença per Kawhi, per la seva manera de ser: no sobreactuar en cap situació, mentalitzar-se en l'objectiu i fer la seva feina. Ha marcat la línia, ningú podia desviar-se del camí perquè ell era la locomotora. Molt fàcil.

P. Han trencat una dinastia, El seu repte ara és repetir?

R. A veure com va. S'anirà veient com funciona l'equip. Al final es tracta de talents. Si Kawhi Leonard segueix, òbviament les coses seran més fàcils, si no segueix serà més difícil. És com si el Barça perd Messi. Serà competitiu? Ho serà, sens dubte. Però haurà perdut el millor jugador del món. Si perds el millor del món, tindrà conseqüències perquè òbviament no és el mateix. Leonard és únic. No crec que hi hagi un altre jugador del seu nivell en aquest moment a la NBA. Al pedestal no hi ha ningú més.

P. Ara ja sap el que sentia el Pau quan guanyava els títols.

R. No m'agrada gaire parlar del Pau. Jo, des de la graderia, vaig viure la sensació a través seu quan els va guanyar. És clar que m'agrada reviure-la des de la pista. És una satisfacció molt gran per l'esforç que comporta. I dius: ‘Doncs sí, ha valgut la pena, tot això’. Però ja està. Amb ell parlem dels seus nebots, dels plans de vacances, del seu casament, però sorprendria que parlem ben poc de bàsquet: algun detall... Òbviament, quan mires, veus que som els primers germans que hem guanyat un anell, també els primers germans que hem començat en un partit de l'All Star. Tenim molta sort de ser a la selecció on som, i la sort de fer el que fem i d'estar molt units.

P. El quart quart, com vostè defineix els anys que li queden fins al final de la seva carrera, serà el més important?

R. És l'últim. No sé si el més important, però t'has de buidar. Per això tinc clar que vull anar aquest estiu a la selecció i tinc clar que vull anar als Jocs Olímpics. Em vull buidar, i tenir la sensació quan se m'acabi tot: ‘Hòstia, mira, saps què? Ja ho he donat tot. M'és indiferent on acabi i tot això… Però jo m'he buidat i tinc clar que la meva motivació és aquesta, que quan arribi el moment de deixar el bàsquet miri enrere i pugui dir: ‘Ho he donat tot’.

P. Abans haurà de decidir què fa l'any que ve. Té una opció per seguir una temporada amb un contracte signat per 26 milions de dòlars o convertir-se en agent lliure. Què pensa fer?

R. No ho he mirat gaire. Estic segur que la franquícia té altres prioritats per complir, i una vegada que s'hagi decidit, veurem els altres, què volen fer i com va. Ara, és temps de celebrar i gaudir d'aquest moment.