110 anys de l’equip del barri

A la cruïlla de la Rambla del Poblenou amb el carrer del Joncar, hi ha una placa que ho explica: "En aquesta casa es fundà l’any 1909 el Club Esportiu Júpiter". Ara, és la porta de l’orxateria El Tío Che, d’origen alacantí, com bé indica el seu nom. Fa 110 anys, era la Cerveseria Cebrián, on tres germans escocesos, els Mauchan, van fundar el Club Esportiu Júpiter.

Era el 12 de maig del 1909 i el Poblenou respirava classe obrera arreu. Riuades de treballadors que es dirigien a les fàbriques de matinada, jaquetes tacades de polsim de cuir quan plovia... “el Manchester català”. Amb el mateix símil ho resumeixen l’historiador Joan B. Culla i el periodista Frederic Porta, per la semblança amb l’ambient obrer de la ciutat anglesa.

El futbol al Poblenou, com en altres barris de Barcelona, el van portar, precisament, obrers de les illes britàniques que venien a treballar a les fàbriques barcelonines i dels voltants, majoritàriament tèxtils. “Eren obrers qualificats, el que ara en diríem executius”, puntualitza Frederic Porta.

D’origen estrambòtic, una cursa de globus aerostàtics organitzada a la Mar Bella va donar la idea del Júpiter als germans Mauchan, tant del nom com dels colors. Un dels globus participants es deia així i era gris i grana, uns colors que, des de llavors, el CE Júpiter duu a la samarreta. “Em recorda el cas del Boca Juniors”, afegeix Frederic Porta. El club argentí va agafar els colors blau i groc per la bandera d’un vaixell suec que participava d’una regata per la zona.

Curiosament, com Boca Juniors, el Júpiter també es va convertir en un equip de barri, de fort arrelament popular. El context del Poblenou així ho facilitava. Un barri d’obrers, on tant la CNT com el catalanisme progressista tenien un fort pes. No és estrany, doncs, que molts dels aficionats que assistien al camp del Júpiter ho fessin amb el carnet de la CNT a la butxaca. O tampoc ho és que el partit Barça-Júpiter d’aquell 14 de juny del 1925 acabés amb la famosa xiulada a la Marxa Reial, i amb els dos clubs castigats per la dictadura de Primo de Rivera. Una xiulada que molts recorden pel Barça i molt pocs pel Júpiter, “tot i que segurament els seguidors del Júpiter van ser els primers en xiular”, apunta Frederic Porta.

Per aquesta xiulada, el club del Poblenou es que va quedar sis mesos sense competir, però no va ser ni el primer ni l’últim càstig que va patir per part de les autoritats. “Segurament, estem parlant del club més perseguit de Catalunya”, destaca Porta. Un any abans, el règim de Primo de Rivera ja els havia obligat a canviar d’escut per la semblança de l’original amb l’estelada independentista catalana.

Amb la Segona República, el Júpiter va recuperar l’escut, però el va perdre, de nou, després de la Guerra Civil. La dictadura franquista, en aquesta ocasió, va deixar el club sense escut, sense colors i sense nom. Va tornar a l’escut amb corona de l'època de Primo de Rivera, però en aquest cas els colors eren blanc i verd i el nom va passar a ser “Hércules”. La denominació la van recuperar un any més tard, però no va canviar l’enemistat del règim. Fins i tot, van voler convertir el Júpiter en la filial de l’Espanyol, sense èxit.

El que sí que va imposar el Govern franquista va ser el canvi d’ubicació de l’estadi del club, lluny del Poblenou, aprofitant una reforma urbanística. Marxar del barri va ser un cop molt dur, especialment per als aficionats. El Júpiter va passar de jugar al “Manchester català” a instal·lar-se a la Verneda d’aquella època. Era una zona de descampats, sense vida al carrer ni habitatges, a excepció d’alguns edificis de la dictadura. Però, tot i les múltiples dificultats, el Júpiter va trobar la fórmula per sobreviure. Amb l’arribada del desarrollismo, va recuperar els colors gris i grana, tot i que no va ser fins al 1990, 15 anys després de la mort de Franco, que va tornar a dur l’escut original.

Arribats a aquest punt, el Júpiter ja feia anys que era un modest del futbol català, si és que en algun moment no ho havia estat. El que sí que sembla evident és que totes aquestes traves van influir perquè el club s’estanqués en l'àmbit competitiu i econòmic, com no ho van fer el Barça o l'Espanyol. Cal recordar que, als anys vint, el Júpiter va arribar a ser campió d’Espanya del Grup B, el que equivaldria a la Segona Divisió espanyola actual.

Nostàlgia i sentiment

Tot i això, a la vegada, aquest estancament en el futbol modest del Júpiter, com també va passar a altres clubs històrics com l’Europa o el Sant Andreu, dona un valor afegit a aquests equips. No és un valor afegit econòmic, però sí sentimental i romàntic. En un futbol actual tant globalitzat i fet negoci, és reconfortant conèixer barcelonins que no siguin ni del Barça, ni de l’Espanyol, ni del Reial Madrid... Dissabte passat, l’auditori de Sant Martí va acollir l’acte commemoratiu dels 110 anys del CE Júpiter. Hi van parlar directius, entrenadors, jugadors... tant actuals com antics. Una de les frases més repetides va ser: “Per sobre de cap club professional, jo soc del Júpiter”.

L’acte, ple de nostàlgia i sentiment, també va servir per commemorar el 50è aniversari de l’equip de veterans i el 10è aniversari dels equips femenins, que cada cop tenen més protagonisme dins el club. Durant l’acte, ple de nostàlgia i sentiment, també es va recordar jupiteristes que ja no hi són, com Joaquim Culla, soci del club durant gairebé 100 anys, el primer. Directiu, president i historiador del Júpiter, en va ser aficionat des de nen. “Es ficava d’amagat dins el camp per veure els partits amb l’excusa que el seu pare era el sabater dels futbolistes”, recorda l’historiador Joan B. Culla, el seu fill.

I igual que Joaquim Culla, molts altres infants del Poblenou, primer, i de la Verneda, després, van conèixer el futbol de color gris i grana. Com el Francesc, ara amb 73 anys, però que ha anat a veure el Júpiter “des de tota la vida”. Com la Marisol, ara amb 48 anys, però jupiterenca de sempre gràcies al seu pare, que la portava al camp, tota una tradició dels diumenges: “M’encantava. Em comprava unes patates, un refresc i després veiem junts el Jupi. Per a mi és un record molt especial, un record de tota la vida”. O com el Josep, ara amb 70 anys i acompanyat dels seus amics, tot i que la primera vegada que va anar al camp, amb 14, ho fes sol, per simple curiositat de nen.

Tots ells tenen en comú que diumenge de la setmana passada, 5 de maig, eren al Municipal de la Verneda, el camp del Júpiter. I tots ells van celebrar amb alegria el gol de Ruy Gama que va donar tres punts que allunyaven el Jupi dels llocs de descens. Ara, a Primera Catalana, el president del club, Joan Rion, assegura que tornar a Tercera, “és un objectiu clar i assumible de cara a l’any que ve” i recorda que “el Júpiter és el segon club que més temporades ha jugat a Tercera, després de l’Europa. Volem tornar-hi”.

Joan Rion encapçala una directiva que també té com a objectiu “reforçar els signes i els símbols històrics del club i implicar-se al màxim amb el barri”. Una simbologia que també comparteixen i coneixen alguns dels jugadors, sobretot els que són “nascuts” allà, com el Dani Ortega, al Júpiter des dels cinc anys. Va deixar el club en diverses ocasions per jugar primer per tot Catalunya, i després pel món fins la temporada passada, a Austràlia: “Em van oferir tornar, i si et crida el Júpiter, és diferent de qualsevol altre. Comparteixo el sentiment de barri i els actes simbòlics del club, com el fet de vestir samarreta groga en alguns partits pels presos polítics”.

Per una línia molt semblant es mou el grup d’animació del Júpiter, nascut fa quatre anys. El Reducte Gris-Grana es defineix com a “antifeixista i d’esquerres, i la història del Júpiter reforça el nostre missatge”, explica Rion, sempre amb l’objectiu de “connectar amb la resta de l’afició i amb el barri”.

És cert que el còmput global de l’afició del Júpiter acull diferents sensibilitats ideològiques, però el que és palpable al Municipal de la Verneda és que la majoria de la gent és de classe popular, de classe humil. I també que el camp s’omple gairebé cada cap de setmana, com no passa en molts dels altres de Primera Catalana o de Tercera Divisió.

Al cap i a la fi, el Júpiter és un club de barri i té una afició de barri. I el trasllat obligat d’ubicació del 1948 no va fer res més que convertir el Júpiter en l’equip no només del Poblenou, sinó també de la Verneda, de Sant Martí, del Besós... No va fer res més que convertir-lo en l’equip del barri.