La quimera de la Champions destrossa el Barça

Hi haurà un abans i un després d'Anfield. La seqüència de derrotes del Barça des de Berlín 2015 és tan sagnant que exigeix una autocrítica immediata, la més profunda de les reflexions i la intervenció decidida d'una directiva que acaba el mandat el 2021, el mateix any que finalitza el contracte de Messi, avui tan atordit com el president del Barça. No se sap gaire bé què farà Bartomeu després que resolgués l'última crisi amb la convocatòria d'unes eleccions que el van portar a la reelecció per guanyar el triplet contra la Juventus.

El Barça va voler trobar en el trident la fórmula de l'èxit i des de llavors només ha encadenat resultats estrepitosos en escenaris tan diferents com Madrid, París, Torí, Roma o Liverpool. La substitució de Neymar des de la seva fugida al PSG s'ha convertit en una qüestió obsessiva i fallida a Europa. La política esportiva s'ha centrat en els jugadors més que en el futbol fins que la miserable caiguda de Liverpool ha fet pensar en les cruels escenes que es donaven per oblidades de Sevilla o Atenes. La fi no justifica els mitjans, ni tan sols quan es té Messi.

No hi ha hagut més consigna que la d'acontentar el 10 sense percebre que allò que li convé a Messi no és necessàriament el millor per al Barça. El barcelonisme és víctima d'un engany fabricat des del mateix Camp Nou: res hauria de ser més fàcil a la vida que guanyar cada temporada la Champions amb el davanter argentí. Ofuscats amb Messi, s'ha sacrificat la identitat col·lectiva per la individual, un clàssic al Barça. No val qualsevol entrenador i no n'hi ha prou tampoc amb encertar els futbolistes que li van bé al 10.

No hi ha res pitjor que un equip sotmès als jugadors, fins i tot quan el líder es diu Messi, el capità que va tocar a sometent des que es va posar el braçalet en la presentació de la temporada amb aquella declaració que el barcelonisme va assumir com un dogma de fe: “Anirem a totes per aconseguir aquesta copa tan bonica i desitjada” que és la Champions. No és que Messi hagi enganyat la gent, sinó que la conquesta del torneig no depèn tampoc exclusivament de la voracitat del número 10. Messi hauria de ser el punt final i no l'origen del futbol Barça.

L'argentí no és ningú si l'equip no recupera la pilota, extraviada per culpa aliena i sobretot pròpia, després que l'evolució de l'estil hagi degenerat en una involució resumida en una proclama: no es tracta de jugar a futbol sinó de guanyar la Champions, igual que passava abans de la conquesta de Wembley 1992, quan s'imposava esborrar els cinc pals de Berna i els quatre penals fallats de Sevilla. Així que no es tracta de gestionar, sinó de ser protagonistes per sortir de la confusió generalitzada que avui paralitza el Barça.

No serveix qualsevol futbolista, ni entrenador ni president per dirigir el Barça. Els diferents estaments han quedat assenyalats per la derrota brutal d'Anfield. El president només busca diners per pagar la nòmina de l'equip de Messi, els futbolistes s'han deïficat tant que han trencat el vincle afectiu amb l'afició i l'entrenador es confon amb un assistent de camp quan es decideix la Champions. El Barça és avui un club i un equip sobrevalorats per la propaganda, tan esclau del repte continental que desmereix fins i tot la conquesta de la Lliga i la Copa.

Res val la pena si no es conquista Europa. No hi haurà, per tant, remei a tanta frustració si no es corregeix el missatge abans de la propera Champions. L'equip envelleix malament, excessivament egoista i confiat en el seu ofici, retratat en el 4-0, imatge de la desídia i motiu de befa fins i tot per a Luis Suárez, que no marca en camp contrari europeu des de setembre del 2015 a Roma. I tampoc es va corregir l'entrenador, que va llegir malament el partit i el resultat del Camp Nou: va entendre que per a la tornada valia el mateix pla de l'anada sense adonar-se de la fortalesa del Liverpool.

Ja es va donar la mateixa situació l'any passat a Roma. Valverde s'ha cregut també que el seu equip controla i pot defensar a la seva àrea sense pilota fins i tot a Anfield. Les victòries diàries amaguen els defectes fins a la derrota definitiva de Roma o Liverpool. L'equip no té sentit si no guanya perquè ha perdut capacitat de seducció, no sent ni transmet, hipotecat per una planificació que inclou fitxatges sense sentit (Boateng i Murillo) o capritxosos, com el de Coutinho.

No és un problema conjuntural sinó estructural, que no se soluciona només amb el fitxatge de De Jong i pot ser que tampoc amb el de Griezmann. La caiguda d'Anfield no té perdó i exigeix el replantejament de la idea de futbol del Barça. L'equip necessita un entrenador per entrenar, uns jugadors per jugar i un president per presidir després de certificar que el resultadisme no serveix per reconquistar Europa. Encara que a Messi no li falta res, el Barça troba a faltar una nova Champions. No li queda més consol que saber que tampoc la guanyarà el Madrid.

Tornen els vells temps al Camp Nou. Els mercaders li van treure la pilota i ara l'hi tornen rebentada per veure què es pot fer per posar fi a la quimera de la Champions.