Màgia per a nens i sèrie web per a joves

Baboom. Me l’ha recomanat la mare d’un nen que està encantat amb el programa i aquesta és la millor prova del seu encert. De fet, em va replicar fins i tot una petita crítica que vaig fer-li. Jo defensava que proposar al nen que busqui un determinat signe en el decorat de l’escena és una manera de dispersar l’atenció sense gaire profit. Però no, perquè aquesta mena de programes els nens els veuen, m’explicava, més d’una vegada, els agrada la repetició i el reconeixement d’allò que ja han vist.

El cap de colla és el mag Sergi Armentano com a Wowzzy. Una colla molt petitona. Hi ha el seu amic Marc (Hug Casals) i la germana de Wowzzy, que per una desgràcia màgica... és una llauna (en sentit literal i, segurament, també figurat). La Sister no té gaire bona opinió de la parella d’amics (“tenen un do especial perquè se’ls acudeixin tonteries”, comenta displicent). I la veritat és que s’ho guanyen.

El programa és de la broma, però al darrere hi ha feina. He llegit, per exemple, que hi ha l’assessoria del mag Jordi Caps. L’espai té un esquema de seccions fixes: l’esbojarrada història central, una petita lliçó per educar l’habilitat amb els dits, un joc fàcil de fer perquè l’audiència pugui meravellar parents i amics, una mostra d’il·lusions òptiques, i el final, on Wowzzy, en un petit escenari amb cortines i amb un to més solemne, fa un joc de mans, una breu mostra de l’art de l’il·lusionisme.

Patates rosses. Aquest mes d’abril, deia la notícia, el canal 33 va estrenar Patates rosses, però de fet aquesta sèrie web ja era, des de febrer, en canals i plataformes de TV3 a internet. Escrita i dirigida pels exalumnes de la Facultat de Ciències de la Comunicació de l’UAB David Villarreal i Joan Saranova, té vuit capítols d’entre sis i onze minuts de durada. I han tingut una tutoria de luxe: Paco Escribano, que va ser el màxim responsable de TV3 (2004-2008) i ara és director de la productora Minoria Absoluta.

No és la primera vegada que TV3 busca canals alternatius per oferir alguna productes. La tria de les plataformes ja anticipa una voluntat de trobar una audiència més jove que la de la graella, encara que això no garanteix encertar-la ni amb el to ni amb el suposat destinatari. Vegi’s el cas de Poliamor.

Patates rosses té l’avantatge de no pretendre grans coses. És senzilleta i planera. L’argument és tot ell una broma sobre la precarietat de la indústria audiovisual catalana, particularment si ets debutant. Un grup de joves sense diners roda el seu primer film, una producció eròtica amb un guió robat a Manuel Lucas, un dels amigables cameos de la sèrie. Inevitablement hi ha escenes força ximpletes (sembla una obligació del gènere), però jo recordaria les troballes. Per exemple, un dels més enginyosos resums (musicals) que he vist dels capítols anteriors; o que el protagonista es passa els dies de rodatge en barnús, sempre a punt per a quan el director digui acció; o una el·lipsi que literalment liquida un personatge a qui no veiem: una crítica de cinema que va a veure la pel·lícula i de qui sabem que li ha agradat. Curiosament, en aquesta història de joves hi té un lloc preeminent una àvia, això sí, una mica peculiar.