La diferència és el Camp Nou

A l’Atlètic de Madrid li costa pair la derrota del Camp Nou. No para de fer voltes a la targeta vermella que va rebre Diego Costa com si fos la clau de volta d’un partit que de totes passades va merèixer guanyar el Barça. Ningú ha defensat el davanter més que Simeone després que un futbolista veterà com Koke sentenciés a peu de camp: “Sempre que venim aquí passa alguna cosa”, una manera de dir que les condicions de joc van en contra del seu equip, que ha patit set expulsions en els darrers últims 11 partits disputats contra el Barcelona.

Tant Koke com Simeone obliden que l’Atlètic va guanyar la Lliga 2013-2014 al Camp Nou en un partit en què l’àrbitre Mateu Lahoz va anul·lar un gol legal a Messi. Aquella jugada hauria pogut ser decisiva si es té en compte que el partit va acabar 1-1, gols d’Alexis Sánchez i Godín. El mateix col·legiat, Mateu Lahoz, sembla que va entrar als vestidors blaugrana en acabar el partit del Camp Nou i va es disculpar per haver xiulat fora de joc al 10 en una acció precedida per un refús de Juanfran. Així ho va dir un dels ajudants de Tata Martino, l’entrenador del Barcelona.

Tot va anar en contra de Martino. L’ambient a l’estadi era fred, com si la majoria d’aficionats estés anestesiada, convençuda que l’Atlètic es mereixia més el títol que el Barça. Tampoc els jugadors deien meravelles del tècnic de Rosario i dels seus col·laboradors, un dels quals va arribar a confondre Xavi amb Iniesta. I molts periodistes malparlaven de l’entrenador per entendre que havia assimilat i metabolitzat un estil de joc com si fos propi quan no hi acabava de creure després d’haver estat fitxat per videoconferència a recomanació de Rosell.

Això no és nou al Barça. Ja va passar amb Bobby Robson. Com també va explicar Martino, el Sir anglès es va sentir mal tractat per un sector de la premsa, que el considerava un intrús després de la destitució de Cruyff mentre esperava Van Gaal. El paper dels mitjans de comunicació és cada vegada més complicat, perquè massa sovint es considera que han de ser portaveus del club, com si periodisme i barcelonisme ara fossin el mateix, i d’altra banda alguns periodistes entenen que només s’exerceix de debò l’ofici si es qüestiona tot el que fa el Barça.

No hi ha unanimitat encara al voltant de Valverde. Massa sovint se l’ha considerat com un gestor que analitza un partit rere l’altre, acostumat a relativitzar les coses, conscient que depèn dels resultats, més pendent del que necessiten els jugadors que de l’ADN Barça. Els darrers resultats han revalorat la seva figura i està cada dia més ben vist per la premsa, sobretot des que Messi va dir que li agrada la manera de ser i de fer de Valverde. El 10 ja va elogiar el pla del partit contra el Betis i el tècnic va tornar a ser important contra l’Atlètic.

No només va evitar el joc de contraatac de l’equip de Simeone, amb els seus futbolistes ben concentrats a acabar les jugades, sinó que va encertar-la amb els canvis, sobretot quan va fer sortir Malcom i va mantenir Coutinho per enfrontar-se als dos falsos laterals de l’Atlètic: Saúl i Thomas. L’entrenador, l’equip i l’afició van estar molt ficats en el partit i l’Atlètic va sentir la pressió de l’estadi des que va sortir Griezman. La gent va aplaudir el Barça i no pas l’Atlètic, com va passar el dia que va guanyar la Lliga. Hi va haver molta diferència entre un Camp Nou i l’altre.

La memòria de Koke i Simeone és selectiva quan parlen de l’àrbitre i l’expulsió de Diego Costa. La truita s’ha capgirat i el Barça ha recuperat les ganes de guanyar la Lliga, la Copa i si pot ser la Champions. I aquí sí que tant els futbolistes com l’entrenador tenen un deute pendent des de la desfeta de Roma. Ningú no ha sabut encara què va passar aquella nit i només s’estalviaran les explicacions si utilitzen aquella derrota com a estímul per avançar a Europa davant el Manchester United, talment com han fet amb l’Atlètic a la Lliga.