De la Place de la Catalogne a la de Barcelone, el ‘laberint català’ a París

Quan arribem a la Place de Barcelone, final d’un passeig de quatre quilòmetres que ha començat a la Place de la Catalogne, Benoît Pellistrandi diu: “Cada cop que passo en cotxe per aquestes places, el meu cor em transporta a Barcelona i a Catalunya”.

Fa un temps primaveral. Hem caminat més d’una hora. Hem passat pels bulevards i les avingudes de Pasteur, Garibaldi i Émile Zola. Hem creuat parts del districte 14, tot el 15 i uns carrers del 16. Hem passat pel Sena i hem xerrat de Catalunya i de França, i del llibre que acaba de publicar: Le labyrinthe catalan (editorial Desclée de Brouwer).

Benoît Pellistrandi —sempre amb americana i corbata, sempre amb el discurs ordenat i cartesià del normalien o antic alumne de la selecta École Normale Supérieure, sempre mesurat en el to però clar i sense ambigüitats en els arguments— ha sigut una de les veus franceses més escoltades a las televisions i ràdios d’aquest país durant això que anomenem el procés.

Ell i l’antic delegat de la Generalitat a París, Martí Anglada, no van arribar mai a trobar-se als platós de televisió, explica Pellistrandi, però en molts moments el combat dialèctic als mitjans francesos semblava cosa d’ells dos. Tot s’ha calmat des de la tardor del 2017. A França el procés és ara una pàgina passada, i qui sap quan o si tornarà. El judici als polítics i líders de la societat civil independentistes, per ara, no ha fet revifat realment l’atenció. El periodista Anglada ja no és “ambaixador”.

“L’independentisme està matant el catalanisme”, dispara Pellistrandi a l’inici del passeig, a la Place de la Catalogne.

Aquesta plaça del districte 14 de París és un lloc de pas. Un no-lloc. Una rotonda envoltada d’edifics neoclàssics construïts als anys vuitanta, obra de l’arquitecte català Ricardo Bofill. Un espai inhòspit, amb una immensa font seca al mig, a prop de l’estació de Montparnasse.

Pellistrandi fa una distinció entre catalanisme i nacionalisme. La distinció no és fàcil d’explicar als francesos. Ell es refereix a aquell catalanisme que volia reformar Espanya, que plantejava una proposta alternativa al centralisme d’inspiració jacobina, és a dir, francesa.

“És difícil d’entendre aquí”, continua, la Torre Eiffel al fons, mentre baixem per Pasteur. “Si a França, després de la Revolució del 1789, haguessin triomfat els girondins i no els jacobins, seria diferent. ”

Quan, ja al districte 15, girem cap al bulevard Garibaldi —el pare fundador de l’Itàlia unificada— li faig una pregunta que em fan sovint. Per què a França el discurs independentista sembla que tingui més dificultats per convèncer que a altres països?

Hi ha molt motius, respon, més enllà de la tradició centralista i vertical, en què París ho controla gairebé tot. La llegenda negra espanyola no perviu tant a França com a altres països, per exemple. El veïnatge n’és un altre. “No es pot fer un Estat independent a la frontera amb França sense parlar-ho amb França. França hi tindria alguna cosa a dir, no?” Molts francesos, diu, coneixen Barcelona, hi van sovint, i els costa conjugar la imatge que en tenen amb la d’una ciutat i un país oprimits. “El discurs victimista no arrela”, diu. La voluntat de separar una regió rica tampoc casa amb l’igualitarisme francès.

Com que El laberint català és el títol del llibre, li pregunto com sortirem d’aquest laberint, i qui ens en traurà.

“La idea del laberint ve del famós llibre de Gerald Brenan, El laberint espanyol. Ara Espanya, que havia sortit del laberint, hi torna a entrar per culpa, entre cometes, de la situació a Catalunya. Qui ens en traurà? Diria que la raó, el sentit comú, la convivència i el famós seny, una altra víctima de la crisi catalana. Però ara em sembla que tot això ha desaparegut. I el panorama polític espanyol és desolador. Albert Rivera, que es veia una mica com una esperança de regeneració, s’està convertint en un polític ben mediocre. El president Sànchez un dia sembla un home intel·ligent i diu coses sensates, i l'endemà sembla d’una ingenuïtat… Em desconcerta. I Pablo Casado és un Wauquiez espanyol, i no és cap elogi”, diu. Laurent Wauquiez, líder d'Els Republicans, està escorant el partit tradicional de la dreta francesa cap a posicions encara més dretanes. “I en la política catalana tampoc no hi ha ningú”. La solució, afegeix, “seria una gran coalició per reformar la Constitució i un referèndum per aprovar-la i així es podria posar final a la qüestió del referèndum d’autodeterminació. Si la proposta de reforma de la Constitució obtingués a Catalunya un 60 o 65% de vots, seria un vot de confiança, de nou, en l’Estat espanyol. Però aquest no és el camí que hem pres. De totes maneres, d’aquestes crisis, si se’n vol sortir amb vencedors i vençuts, no hi ha solució”.

Girem a l’esquerra i avancem en línia recta —París no és cap laberint— per l’avinguda d’Émile Zola, l’autor de Jo acuso, on denunciava el procés al capità Alfred Dreyfus, víctima de l’antisemitisme, que ara revifa. Pellistrandi m’explica la seva història amb Espanya: la dona de La Rioja que el cuidava de petit i que li va ensenyar castellà, els estudis d’història i el mestratge dels grans hispanistes francesos, com Bennassar, Pérez o Canavaggio, l’estada de deu anys a la Casa Velázquez de Madrid.

Arribem al pont Mirabeau, sota el qual “coule la Seine”, com va escriure el poeta Apollinaire. A l’altra banda ja es veu la Place de Barcelone. Fins fa uns mesos, quan deies aquí que eres català, et preguntaven per la independència. Ara et pregunten per l’ex-primer ministre que vol ser alcalde. Manuel Valls? “L’home, tot i que ha fet política gairebé des que té ús de raó, no sap unificar, divideix”, em diu.

Si la Place de la Catalogne era inhòspita, la de Barcelone, a l’acomodat districte 16, és acollidora. Podria ser la part alta de Sant Gervasi. Ve de gust seure en un dels cafès i continuar la conversa o veure com passa la vida. Hem arribat al destí. Benoît Pellistrandi em recorda un detall: a París no hi ha cap plaça d’Espanya.