El mal perdre del Madrid

El Madrid no paeix bé la derrota, sobretot quan juga a casa, segurament perquè està acostumat a guanyar a Europa. Només cal veure com ha reaccionat aquest cap de setmana per la pèrdua de la Copa del Rei de bàsquet i la victòria del Girona a la Lliga.

Té raó quan es queixa pel tap de Randolph a Tomic que finalment va coronar el Barça. Aquella jugada li donava el trofeu, i per tant hauria fet bé de defensar-ne la legalitat davant del seu públic al WiZink Center. Va preferir en canvi convertir la decisió arbitral en un delicte, sense tenir en compte que prèviament els mateixos àrbitres havien indultat Randolph per una clatellada a Singleton.

A la sala de premsa, abans de les argumentacions de Pablo Laso, va comparèixer el director de la secció, Juan Carlos Sánchez, per denunciar els col·legiats mentre al vestidor es parlava de robatori en boca de Felipe Reyes. A més, el Madrid recordava que ja havia estat perjudicat a l’anterior edició de la Copa. Ningú del club no va recordar tampoc l’acció antireglamentària de Sergi Llull en el partit contra l’Andorra que fa dues temporades va suposar l’accés de l’equip blanc a les semifinals de la mateixa Copa.

El Madrid està tan ofès que fins i tot amenaça de deixar l’ACB, de la mateixa manera que a efectes mediàtics ara es fa veure que no li interessa la Lliga de futbol després de caure per 1-2 contra el Girona. Una setmana després d’haver recuperat el cagómetro que a alguns tant els agrada per fer por al Barça, i pocs dies més tard de cantar les excel·lències de l’entrenador Santiago Solari, la capacitat del preparador físic Antonio Pintus per posar en forma l’equip i la jerarquia del capità Sergio Ramos, ara es diu que li fa mandra competir contra l’Atlètic de Madrid i el Barcelona. No sembla haver-hi altre responsable que Marcelo, un lateral que ha caigut en desgràcia, bon amic curiosament de Cristiano Ronaldo.

Ja fa temps que Florentino es queixa també del VAR i se les té amb el president de la Federació Espanyola, Luis Rubiales. El vell victimisme culer, el que sempre culpa els altres dels mals resultats, ha traspassat al madridisme des que va arrelar el discurs desacomplexat de Johan Cruyff. La tàctica consisteix a tacar l’èxit de l’enemic per dissimular el fracàs propi, evident en el cas del Madrid, que només ha guanyat dos dels deu últims campionats de Lliga.

Va ser Zidane qui, abans d’anar-se’n, va dir que el Madrid havia de competir per la Lliga, i va ser Lopetegui qui va anunciar abans de ser destituït que la prioritat de la temporada era derrocar el Barça. De manera que ara no s’hi val a dir que si el Madrid no disputa el títol és per renúncia pròpia, tal com es vol fer veure en determinats ambients, i no per mèrits de l’equip de Valverde. Queda molt campionat en joc i poden passar moltes coses encara al Camp Nou i al Bernabéu; cap equip juga bé.

El que no convé és vendre falses expectatives ni tampoc utilitzar excuses de mal pagador, un exercici que val també per al barcelonisme, que tendeix a menystenir els èxits del Madrid a la Copa d’Europa. L’únic que va canviar la tendència va ser l’equip de Pep Guardiola quan va eliminar el Madrid després d’un 0-2 al Bernabéu. Aquella nit Mourinho va carregar contra el simbolisme del Barça per justificar la derrota del Bernabéu, la millor manera també d’avalar el Més que un club del qual es presumeix tant al Camp Nou.

El Madrid ha guanyat des d’aleshores quatre Champions per una el Barça. No deixa de ser curiós que els blaugrana governin la competició espanyola mentre els madridistes regnen a Europa, malgrat que Florentino Pérez és un dels poders fàctics que dirigeix el país des de la llotja del Bernabéu. Només cal recordar que va fitxar Lopetegui quan encara era seleccionador al Mundial de Rússia. Tal vegada d’aquí ve que no entengui com és possible que l’ACB i la Lliga li facin la guitza al seu Madrid.

Quan la queixa esdevé ràbia, sovint perd la raó de ser, a Madrid i a Barcelona.