‘Atrapa’m si pots’, un concurs molt estalviador

Atrapa’m si pots és un concurs que des del 2014, quan el va estrenar ETB, es fa a diferents televisions autonòmiques. Des d’Aragó fins a les Balears i València. Ara ha arribat a TV3. Dins del mapa de concursos que es poden veure a les televisions espanyoles, pertany a la gamma dels senzillets i estalviadors. Els premis per als concursants victoriosos són modestos. Res a veure amb Pasapalabra o ¡Boom!, amb pots milionaris (la setmana passada el de ¡Boom! superava els 3,7 milions d’euros) i concursants que, perpetuant-se en el concurs fins a obtenir, o no, el pot, adquireixen una enorme popularitat com Los Lobos de ¡Boom! o Fran de Pasapalabra. A pesar d’aquestes xifres notables, ETB va considerar un “esdeveniment en la història de la cadena” que el setembre passat una concursant s’emportés 164.000 euros del seu Atrápame si puedes. A la promoció de la versió catalana es vol engrescar a la participació dient que es poden guanyar diners. No sé exactament quin concepte té TV3 —una cadena gasiva en els concursos— sobre què és un bon premi. A la mateixa promoció, un concursant resignat ja diu que no n’hi ha prou per comprar-se un Ferrari. Ja es veurà.

De la gamma de concursos de la família d’Atrapa’m hi ha el veterà Saber y ganar (TVE), amb Jordi Hurtado, de qui fa poc Arturo Valls a Ahora caigo deia que ja el presentava a l’edat mitjana. Un concurs que està viu i en plena forma. Altres invents no semblen anar pel mateix camí. Cuatro ha estrenat fa poc un programa amb el títol grandiloqüent d’El concurso del año, una ironia higiènica veient la pobresa de la fórmula. Consisteix a endevinar l’edat d’uns desconeguts. El concursant comença amb 50.000 euros a la butxaca. Un miratge, perquè cada cop que s’equivoca perd diners per any no encertat. Conclusió: molts acaben plomats. És com El precio justo, però amb una única mercaderia. A pesar de tenir una mecànica molt reiterativa, el fan durar més de tres quarts d’hora. Atrapa’m si pots vol emplenar una hora dels caps de setmana, dissabte i diumenge abans del TN Vespre; en altres televisions és diari i té la mateixa durada. Déu-n’hi-do.

Es tracta d’una producció de Mediapro presidida per l’estalvi. El decorat, petitó, és el mateix que el d’altres edicions. L’escalinata per on pugen els dos finalistes és tan poc generosa i està tan mal pensada que diumenge la concursant que va arribar fins a dalt (500 euros) va pujar-hi de genolls. No hi ha una realització animada per un joc de càmeres o llums, ni tan sols amb un marcador als faristols amb els punts de cada concursant, i el públic és minso. A més, el presentador, pobre, s’ho ha de menjar tot sol. A Saber y ganar, posem per cas, Hurtado té com a mínim un auxiliar en off que formula les preguntes, i que trenca la monotonia que s’instal·la després d’una estona d’estar sentint la mateixa persona. Ni les brometes tan forçades com innocents que fan fer als concursants ajuden a animar-lo.

No es pot dir que sigui un concurs ambiciós ni en la invenció de recursos ni en els premis (dels sis concursants, solament un s’emporta per programa un souvenir monetari, 500 euros o un pot que, ara per ara, és molt modest). És com un joc de taula familiar on els concursants de plató fan un paper secundari. Això sí, la metralla de peguntes, amb diferents fórmules de resposta, és considerable. Se’n fan més de 80 per programa. Van amb tanta pressa que, dissabte, ni tan sols van donar les respostes correctes als errors comesos per una participant en un qüestionari musical. En fan un feix i a una velocitat que refreda emocions i neguits. El munt de preguntes és l’ham més clar del programa: que l’espectador jugui a respondre-les des de casa estant.