El Barça triomfa sense Messi

No hi ha ni un jugador del Barça que no vulgui ser mereixedor de jugar amb Messi, i encara menys Rafinha. El sentit d'equip es va imposar en un moment en què es debat extensament sobre la messidependència, després de la caiguda del 10. La lesió de l'argentí va despertar l'esperit grupal contra l'Inter. Els blaugrana van fer pinya i van jugar tots a l'una. Amb tots els seus futbolistes associats, el Barça va funcionar com un col·lectiu sòlid i compromès, coral i equilibrat, superior al rival, una notícia excel·lent i que parla bé del tècnic, molt observat al Camp Nou.

“Si falta genialitat, cal ser efectius”, va anunciar Valverde per sintetitzar com afronta l'absència de Messi. La resposta dels seus nois va ser magnífica: van deixar dos gols i fins a cinc rematades franques, de sobres per derrotar amb grandesa un Inter sinistre.

Valverde se la va jugar amb Rafinha, un futbolista que dona molt de joc als entrenadors, de vegades extrem i en ocasions volant, indefinit o versàtil segons els ulls que el mirin, símptoma habitualment de precarietat o de necessitat al Camp Nou. De fet, l'hispanobrasiler es podia haver alineat en qualsevol dels dos equips: format a la Masia, preferit en el seu moment a Icardi, l'any passat va actuar com a cedit a l'Inter. Rafinha va jugar i va triomfar en la posició de Messi després que Dembélé s'extraviés dissabte contra el Sevilla.

El partit era molt exigent i l'entrenador volia un equip seriós i responsabilitzat, aplicat en la recuperació si no podia ser en l'elaboració, esforçat en la pressió davant d'un rival fort tàcticament i físicament com l'Inter. Sense desequilibri, relegats els davanters ràpids i amb regateig, s'imposava el fons dels mitjos, la jerarquia d'Arthur, la subtilesa de Rafinha i el cos a cos de Luis Suárez.

Al voltant d'Arthur, el Barça va prendre la pilota i es va fer seu el partit amb determinació, tot i el risc de ser sorprès per un Icardi sibil·lí. Els excel·lents moviments de l'ariet de l'Inter s'alternaven de tant en tant amb les intel·ligents arribades de Rafinha. El partit, solidaris com defensaven i atacaven els dos equips, semblava resumir-se en una qüestió personal: Icardi o Rafinha. I d'inici es va imposar el blaugrana, excel·lent en el futbol d'entre línies, hàbil en el joc a l'espai, diligent des dels tres quarts del camp en l'obertura cap a la banda dreta per a Luis Suárez i llest en la rematada després de la centrada del 9. Poc sortien els nois de Spalletti, sotmesos pel Barça, acampat en camp de l'Inter.

Al descans es va arribar amb una rematada de Coutinho a la sortida d'una falta que va colpejar el braç de Miranda i es va escapar per poc a la dreta de Handanovic. El gol va rondar molt més la porteria de l'Inter que no pas la del Barça. A Spalletti no li va quedar més remei que canviar de pla i recuperar la versió original amb l'entrada de Politano, un molt bon jugador de banda. I l'Inter va enfocar el marc de Ter Stegen. El Barça no va aguantar el ritme per moments, es va destensar i va concedir la pilota i el camp, sostingut per la personalitat d'Arthur.

La valentia del brasiler, de vegades fins i tot temerari en la sortida de la pilota des de l'arc de Ter Stegen, i la voracitat de Luis Suárez van resultar decisives quan li va tocar patir al Barça. Arthur no s'espanta ni quan perd la pilota contra l'Inter. La confiança del brasiler va ser contagiosa i els blaugrana van recuperar l'alè i la jerarquia, fins al punt que Lenglet, Suárez i Coutinho van tenir tres rematades de gol, la del brasiler negada per la fusta, mentre que Spalletti insistia en la seva ofensiva amb Lautaro i Keita.

Valverde va respondre amb dos canvis que no van agradar a l'afició, aparentment contraris al guió de la nit: va retirar les dues figures del dia, Rafinha i Arthur, presumptament esgotats, i va apostar per Semedo i Arturo Vidal. I llavors, enmig d'un paisatge complicat per la capacitat agonística de l'Inter, va aparèixer Alba per controlar una assistència de Rakitic i creuar sobre la sortida de Handanovic. No hi ha res millor que el 2-0 per coronar una actuació excel·lent, en atac i en defensa, amb un ter Stegen per fi imbatut. Ningú hauria dit que es podia guanyar l'Inter amb un partit tan complet, formalment impecable, sense Messi.