La Copa, la Recopa i Zidane fan millor el Barça

Al barcelonisme li costa estar content perquè necessita guanyar-ho tot a fi que el Madrid no guanyi res, de manera que aquesta temporada es dol per la Champions. No sap com fer-ho per tornar-la a conquerir després del seu darrer èxit a Berlín el 2015. Un club com el blaugrana fa bé de ser exigent, i hauria de preguntar-se per què la seva regularitat a la Lliga no es manté a Europa, tot i disposar del millor jugador del món, que és Messi.

Ningú ha sabut dir encara què va passar a Roma. Valverde no va voler assenyalar ningú i els jugadors es van quedar a mig camí: pensaven que era més fàcil marcar un gol en qualsevol moment que salvar l’eliminatòria a canvi de perdre el partit si es tenia en compte el 4-1 del Camp Nou. Les paraules de l’entrenador a l’anada van ser premonitòries: “Hauria preferit guanyar per 3-0”, el resultat que va aconseguir el Roma a la tornada.

Hi ha la sensació general, en qualsevol cas, que els titulars blaugrana van arribar massa cansats als quarts de final de la Champions. Fins i tot, l’excapità Puyol va proposar que l’equip s’havia de plantejar jugar la Copa amb els jugadors no habituals i amb les promeses de la Masia. Tot i que el defensa pot tenir part de raó, convé no menystenir una competició dominada pel Barça amb 30 títols, el darrer aconseguit aquest any contra el Sevilla.

De fet, tots els equips professionals blaugrana han aconseguit la Copa aquesta temporada: futbol masculí i femení, bàsquet, handbol, hoquei patins i futbol sala. A l’entitat li convé posar en valor els trofeus en lloc de menysprear la competició simplement perquè es considera la tercera en ordre d’importància després de la Lliga i la Champions. El Barça ha d’aspirar a guanyar tots els títols i per tant també la Copa.

Menystenir-la, ni que sigui de manera circumstancial, seria un greu error, perquè d’alguna manera és devaluar-la i, per tant, anar en contra del palmarès del Barça. A la història de l’entitat hi ha hagut copes que han estat especialment celebrades perquè es van guanyar en situacions de màxima exigència i dificultat, com ara la de 1968, coneguda com la de les ampolles, quan el Més que un club era la carta de presentació del Barça.

No dignificar la Copa suposa oblidar també la Recopa, la competició que enfrontava els campions de Copa, ara ja desapareguda, igualment dominada pel FC Barcelona. A cap barcelonista se li ha oblidat la final de Basilea 1979, que va mobilitzar prop de 40.000 seguidors per fer front al Fortuna de Düsseldolf. La caravana blaugrana, presidida per milers de senyeres, va causar l’admiració d’Europa.

Tampoc s’ha presumit mai de la Copa de Fires, i sovint s’oblida que quan manava el Barça de les Cinc Copes encara no hi havia la Copa d’Europa. Massa sovint es cau en el parany del Madrid, que sempre el cita en el terreny que més li convé, preferentment la Champions. No deixa de ser curiós que qui més hagi valorat el doblet aconseguit aquesta temporada pel Barcelona hagi estat Zidane en el seu comiat del Bernabéu.

A falta de portaveus propis capaços de saber contextualitzar i dimensionar els èxits, entregat el barcelonisme a les veus dels exjugadores com ara Puyol i Xavi, l’adeu de Zidane s’ha convertit en el millor anunci de l’any del Barça. A Zizou, conscient que Florentino el podia fer fora si no guanyava la Champions, li hauria agradat guanyar la Lliga i no es perdona l’eliminació de Copa. Tota una lliçó per al Barcelona de Bartomeu.