Una Lliga al ritme de Messi

El 10 ha interpretat millor que ningú un partit en què els blaugrana defensaven la seva condició de líder invicte, ni més ni menys, com és norma a la Lliga. Ja no es parla d’estil i cultura futbolística al Camp Nou sinó de guanyar un títol en què només creien Valverde i Messi després de la catàstrofe de la Supercopa i la fugida de Neymar. El 10 marca les diferències, ara com a franctirador, perquè després el sistema de Valverde sostingui l’equip a partir de dos gegants com són Piqué i Umtiti. Ha marcat Messi i no ha xutat Griezmann.

La trajectòria de l'Atlètic com a depredador ha estat tan impecable com estèril ha estat el seu afront quan s’ha trobat amb la seva presa, més ambiciosa que mai quan es dubta de la seva autoritat, reconeguda per fi pel Camp Nou. La càrrega ambiental ha ajudat el Barça en un contenciós resolt, en qualsevol cas, d’acord al guió; posats a comparar porters i davanters, la lògica assegura que resoldrà el millor: Messi. I al voltant del 10 pensa el FC Barcelona que pot reunir a jugadors suficients per anar a per la Lliga, la Copa i de moment a per el Chelsea a la Champions.

Res no ha dit l'Atlètic. Fins ara havia estat un equip tan ajustat, sincronitzat i matador des de l’arribada de Diego Costa que no tenia dubtes en l’alineació, ni tan sols mentre afrontava un partit amb el títol de final com el del Camp Nou. Tampoc ha sorprès la formació de Valverde. Ha donat moltes voltes al voltant del futbolista número 11, a vegades amb un fals migcampista i d’altres amb un extrem, fins que ha acabat posant a Coutinho, meitat interior i meitat davanter, un futbolista amb una excel·lent vida pròpia que intenta encaixar al Barça.

No ha estat una elecció capritxosa sinó que el barcelonisme sosté que si Valverde quadra l’equip, el partit surt rodó al Camp Nou. Molt concentrats, els blaugrana necessitaven ser ràpids i precisos, qualitats que se li suposen precisament a Coutinho, per superar un rival físic i tàctic, vestit de groc, el color reivindicatiu a Catalunya. La presència del brasiler ha convidat a anar a l’atac i els blaugrana han perdut la iniciativa, preferentment des del costat d’Iniesta i Alba, i han sotmès tant al contrari que Griezmann ha defensat Messi.

El 10 ha trigat 20 minuts a carregar el tir per la bona contenció de l’Atlètic. No hi ha hagut ocasions ni s’han comès errors, tots pendents de la subtilesa d’Iniesta i de les acceleracions de Messi. No és fàcil enfrontar el de Rosario, i menys al balcó de l’àrea, sotmès de forma reiterada a les faltes tàctiques, amonestat per Gil Manzano després de deixar la cama davant Filipe Luis. Amb tot, la defensa al límit li ha costat un gol a l’Atlètic. Thomas ha tombat l’argentí i Messi ha clavat el tir lliure a l’esquadra esquerra d’Oblak.

Tot i que és un fenomen, el porter només ha pogut fregar el xut dur i col·locat del 10, infal·lible últimament en els llançaments de falta, golejador a pilota parada per tercer partit consecutiu, autor del gol 28 a l’Atlètic, el 600 en el seu compte particular si se sumen els de l’Albiceleste. La càrrega blaugrana no ha remès ni quan s’ha trencat Iniesta, tot i que li costa defensar a Coutinho com a interior esquerre i André Gomes mai es deixa anar. Al portuguès li falta confiança, tan indefinit a l’estadi com l’Atlètic, atropellat per la intensitat i la pressió del Barça.

Al descans, no s’ha sabut res de Griezmann ni de Diego Costa, reduït el seu equip per un excel·lent FC Barcelona, fort a la seva àrea i ràpid en atac, conscient de la sort que significa anar per davant en el marcador davant l’Atlètic. Els nois de Simeone han desaparegut a la represa i han exigit la millor resposta blaugrana, sostinguts per les seus dos centrals, uns murs sempre ajudats per les cobertures de Busquets. El partit ha girat a poc a poc cap al costat de l’Atlètic mentre Messi esperava en la divisòria per organitzar la transició del FC Barcelona.

Als blaugrana els podia llavors la impaciència, massa accelerats, mancats de pausa i de continuïtat en el joc, molt exigits a cada pilota dividida, el punt fort de l’Atlètic. L’exigència del partit ha pogut, fins i tot per un moment, amb Piqué després d’un xoc amb Thomas. No obstant això, el central s’ha resistit al canvi davant la cara de sorpresa de la banqueta barcelonista mentre Simeone treia un lateral (Vrsaljko) per posar un extrem (Corretja) i canviava un interior (Gabi) per un atacant (Gameiro). L’Atlètic volia un partit vertiginós, d’anada i tornada, un intercanvi de cops a partir de tres defenses i quatre davanters, un desafiament insospitat en equips del perfil de l’Atlètic, un afront imprevist pel Barça. Ara ha estat Messi i no Griemzann el que ha defensat perquè als blaugrana els ha costat tenir la pilota, tocar i tocar per refredar el partit, ser selectiu en les seves arribades fins a Oblak. El 10 ha agafat aire i ha empès l’equip de nou cap a la pressió, conscient del perill que tenien els nois de Simeone.

No ha pogut atacar l’Atlètic sense tenir cura de la seva defensa i el Barça ha pres aire amb Coutinho i Luis Suárez fins a controlar el partit i signar una victòria més rotunda en el camp que en el marcador, garantia, en qualsevol cas, que el campionat depèn exclusivament del ritme del seu futbol, per bé que cada partit perdi un jugador com ha passat amb Iniesta. El fil conductor es diu Messi.