Chelsea-Barça: Iniesta encisa Stamford Bridge

La llegenda de l'estadi del Chelsea és sovint més fèrtil per a històries d'herois i malvats que no pas per a partits fenomenals quan l'adversari és el Barça. No va haver-hi passió ni emoció amb l'equip de Valverde. La nit va resultar molt convencional, sense pena ni glòria, només esquitxada pels xuts de Willian, que no va parar fins que va cantar gol a la sortida d'un servei de córner a la dreta de Ter Stegen. No se sabia gaire bé què es podia esperar llavors del Barça, excessivament rígid i fatigat, gens lúcid i fora de forma, fins que Iniesta i Messi es van trobar i amb el seu magnetisme van penalitzar un Chelsea esforçat. I ja se sap que cada gol europeu en camp aliè és una fortuna per als barcelonistes, i encara més a Londres.

No hi ha secrets a la llibreta de Valverde. L'alineació ja se sabia des d'Ipurua. L'equip s'havia de recollir amb un quart migcampista, que seria Paulinho. Potser faltava per veure quina posició ocuparia el brasiler, finalment obert a la banda dreta, mentre Rakitic combinava amb Busquets. El Barça volia un partit quiet fins que la jugada arribés mastegada a Messi. A Conte, per contra, li interessava defensar fort i córrer molt amb Pedro, Willian i Hazard. El tècnic italià va prescindir de la figura del 9 perquè no volia ser a l'àrea de Ter Stegen, sinó arribar-hi. I les transicions del Chelsea van tenir des de l'inici més impacte que les del Barça, molt erràtic en la passada, perquè Hazard desequilibrava més que no pas Messi.

Els blaugrana van trigar deu minuts a marcar la línia de seguretat en la divisòria, sorpresos potser per l'agilitat i la lleugeresa dels puntes blues, impulsats des de la banda per Conte. Molt a poc a poc, però, el Barça va semblar que anava agafant les regnes del partit amb les seves llargues possessions i una molt bona pressió que dificultava la sortida del Chelsea. Molta paciència i control i també poca profunditat i menys ocasions perquè el futbol subtil d'Iniesta i Messi no trobava Luis Suárez. Els anglesos van trigar un quart d'hora a passar del mig camp fins que Willian va trencar la línia de mitjos i Rakitic el va enganxar. Les acceleracions locals eren més incisives que no pas el toca-toca dels nois de Valverde.

Messi i Iniesta estaven més ben defensats que Hazard i Willian perquè les pèrdues de pilota del Barça eren més constants i transcendents que no pas les del Chelsea. Únicament els dos pals, primer l'esquerre i després el dret, van evitar el gol de Willian, ràpid i hàbil a l'hora de construir el xut, punt i final dels vertiginosos desplegaments blues, la majoria bastits després d'errors en la entrega de pilota del Barça. Els anglesos tenien molt més picant que els barcelonistes, amb perfil baix, estèrils i contemporitzadors, deixats a la seva sort, sense capacitat per revertir la sensació que el duel pertanyia al Chelsea.

Sense delicadesa i velocitat, virtuts essencials per combatre la qualitat física i tàctica del Chelsea, s'imposava un punt d'atreviment al Barça. Però cap dels dos equips arriscava prou en un partit precisament de risc com el de Londres. Més alegre en atac, el Barça es va condemnar llavors doblement en defensa quan va concedir de mala manera un córner que va rematar Willian. Els blaugrana no es van assabentar de la jugada d'estratègia preparada per Conte.

A pilota parada, el Chelsea és més letal fins i tot que al contraatac, dues estratègies ben aplicades pel seu entrenador italià, expert a delegar el cartell de favorit als rivals, i, per descomptat, també al Barça. La resposta de Valverde va ser tan indesxifrable com el partit del seu equip: Aleix Vidal va aparèixer en escena abans que Dembélé per substituir Paulinho.

Va passar, no obstant això, que gairebé no hi va haver temps per discutir perquè Christensen es va equivocar a la seva àrea, igual que havia fet el Barça a la seva, i va habilitar Iniesta. El manxec va endevinar l'ensopegada del central, es va anticipar, va atacar la pilota, va pausar la passada i va tocar per a l'arribada voraç de Messi. El gol va tenir un impacte definitiu en el partit i li va alegrar la vida al Barça. No va semblar que el Chelsea fos més bon equip i, malgrat tot, va exposar més per guanyar davant d'un Barça empetitit. El resultat, en qualsevol cas, ajuda els blaugrana a guanyar temps, a recuperar sensacions i futbolistes, i a reforçar la fe en Messi, golejador als 30 anys després de debutar als 18 a Stamford Bridge. No queda més remei en els moments difícils que recórrer a les figures i el Barça va sobreviure a Londres amb una jugada del bruixot Iniesta i el gol de Messi.