Piqué: viure al límit

A Gerard Piqué li agrada jugar, divertir-se i sobretot competir, una circumstància que el porta a buscar els límits en el futbol, en el casino, en els negocis i en la vida, sempre notícia a Barcelona, Madrid o Nova York. No és estrany que les costures de qualsevol reglament amenacin a cedir cada vegada que el central del Barça intervé.

No condueix, sinó que desafia el codi de circulació; tampoc passa l'estona amb les cartes, sinó que calcula i aposta com els millors especialistes del pòquer; si inverteix en diferents negocis no és per col·locar els seus ingressos milionaris, sinó per guanyar més diners; i com a excel·lent futbolista exigeix el millor dels administradors del joc a la selecció i al Barça.

Ha anunciat que no seria un president com els altres en el cas que arribés a la llotja del Camp Nou. També va afirmar que els polítics no es mullen i va denunciar que “no s'està respectant el resultat de les eleccions a Catalunya”. I a la premsa la repta amb entrevistes a Neymar, Messi i Luis Suárez i la desafia: “Ja et donaré el titular el cap de setmana a la zona mixta” de Cornellà.

Más información

Piqué fa emmudir el millor Espanyol

Piqué: “Era el Barça o res”

Piqué canviarà el món si arriba a manar, així que els seus amics li riuen les gràcies perquè es divertirien molt i els seus enemics demanen que li tapin la boca, no sigui que els canviï la vida, desafiador com és amb l'ordre, també amb les lleis del futbol i del derbi Barça-Espanyol. Alguns el consideren un pijo revolucionari, i d'altres, un piròman; no és fàcil desxifrar en qualsevol cas l'univers Piqué.

Hi ha coincidència, en qualsevol cas, sobre la seva condició de culer irreductible i, com a tal, enemic de l'Espanyol i del Madrid. A ningú el va sorprendre que volgués fer callar l'RCDE Stadium quan va marcar l'1-1 després que els radicals blanc-i-blaus reincidissin en les xiulades i en els insults a la seva família, especialment a la seva companya Shakira. Fins a cert punt fins i tot pot ser comprensible la seva tírria per la sorprenent actuació dels mandataris de l'Espanyol, que el van denunciar, juntament amb Busquets, al Comitè de Competició. També es podria discutir la convencionalitat del seu gest en una figura tan singular com l'internacional del Barça. Piqué es va expressar com ja ho havien fet Raúl o Lo Pelat.

No sembla justificable, en canvi, la seva actuació com a censor de l'Espanyol, i menys quan es refereix a la seva raó social i a la nacionalitat dels seus propietaris i al seu desarrelament com a club de Barcelona i Catalunya. L'actuació de Piqué no només transcendeix l'àmbit personal i envaeix l'institucional, sinó que proporciona munició als qui l'acusen de practicar la xenofòbia i ser un classista, i per contra limita els arguments dels seus seguidors incondicionals al Barça.

Encara que s'empari en la llibertat d'expressió, al Barça no li convenen manifestacions com les de Piqué. Al club li falten certament veus i lideratge i li sobren actituds populistes que abonen el desgast i deriven en provocació més que no pas en rivalitat, sempre saludable i més en el derbi en hores baixes entre Barça i Espanyol.

Piqué no representa la plantilla, ni ha estat escollit encara com a capità, motiu pel qual el seu al·legat no s'ha d'interpretar com una nota oficial del Barça. Passa que el futbol tampoc és un esport individual i el seu exercici exigeix un sentit d'equip i de club. Al cap i a la fi, Piqué corre el risc que els qui el defensin siguin al final els radicals culers equiparables als extremistes periquitos a qui va voler fer callar a Cornellà-El Prat. No seria propi tampoc d'un personatge intel·ligent i divertit, expressió dels nous temps en un vell món en el qual els gols ja no se celebren com a signe de victòria, sinó que s'utilitzen per canviar el món.

Piqué competeix avui amb el seu propi límit.