Sánchez Flores, presoner del seu carisma

Quique Sánchez Flores és capaç d’explicar en una roda de premsa el llibre que l’espera a la tauleta de nit, o de fer referència a l’última pel·lícula que va anar a veure al cinema amb la seva nòvia. Sempre, és clar, que li serveixi per regatejar alguna pregunta incòmoda o per fugir de qualsevol mal pas. Per al tècnic madrileny la vida no acaba en el futbol. Té planta, bon domini de la paraula, sap vendre les seves idees, és proper en la distància i, sobretot, captiva. En definitiva, Sánchez Flores té carisma. Un carisma al qual es va aferrar l’Espanyol per vendre el nou projecte de Chen Yansheng, l’accionista xinès de l’entitat blanc-i-blava, que va arribar a Cornellà per treure el club de la penombra.

I, per donar llum a l’Espanyol, no semblava haver-hi un gestor millor que Sánchez Flores. La parròquia blanc-i-blava es va lliurar a la il·lusió que projectava el tècnic. “Volem fer feliç la gent”, “Hem de transmetre emocions als seguidors”, “Som un club històric”, deia l’entrenador, alhora que a cada minut 21 al RCDE Stadium —indestructible homenatge de l’afició a Dani Jarque— saltava de la banqueta per acompanyar amb el seu aplaudiment el record de l’afició cap al capità desaparegut. Sánchez Flores dirigia al seu ritme el sonet de l’alegria que se sentia a Cornellà. Tot eren bones notícies, un caramel per a l’encant de Quique.

Però un bon dia la realitat va trucar a la porta de l’Espanyol. Chen va decidir tancar l’aixeta, el club havia de ser autosuficient. Llavors ni Mariano, ni Borja Valero, molt menys Banega, els jugadors assenyalats per Sánchez Flores, van poder reforçar el grup blanc-i-blau. Les competicions europees es van arxivar al calaix dels somnis, tal com el descens ho estava en el dels malsons. L’Espanyol es passeja per terra de ningú a la classificació, ja no hi ha manera de contagiar l’afició perquè s’acosti un dilluns a l’estadi, ni aspiracions de grandesa per vendre. Les mirades van tornar a apuntar a Sánchez Flores. Però aquest cop el tècnic era un rei mag sense joguines.

“Com que ningú explica quin és el problema del club, ho he de fer jo. I per això dono la sensació de ser un conformista, que no vull sumar més”, ha subratllat Quique. Entén Sánchez Flores que el seu passat està per sobre del present (segurament també del futur) de l’Espanyol. “Si veus el meu currículum, veuràs que hem jugat Champions League, finals... Ara sembla que l’entrenador és poc ambiciós”, es va queixar en públic. La relació entre Sánchez Flores i la directiva blanc-i-blava s’ha trencat, una esquerda que es va aprofundir quan Quique va coquetejar d’anar-se’n a l’Stoke City, de la Premier League. Ningú a l’Espanyol entén per què Quique va filtrar a la premsa la seva negociació amb el club anglès, ni tampoc per què va rebutjar l’oferta final. En qualsevol cas, la proposta de l’Stoke, enfonsat a la zona de descens, era tan atractiva en l’econòmic com perillosa en l’esportiu.

Passat el tremolor de l’Stoke, el tancament del mercat d’hivern va tornar a fregar les ferides recents. Javi Fuego, un dels jugadors més utilitzats per Quique, se n’ha anat al Vila-real. “No podia deixar passar aquesta oportunitat”, va dir el pivot en la seva arribada a la ciutat castellonenca. La frase, sense mala intenció, recorda les distàncies entre l’Espanyol i el Vila-real, mirall de l’entitat blanc-i-blava en el seu projecte de creixement. Un revés per a l’ego del tècnic. El club, per no tensar més la corda, va fitxar Carlos Sánchez.

Sobrevola a l’espanyolisme la sensació que Sánchez Flores li està fent un favor al club. Com si el club no mereixés un entrenador del seu caixet. I enmig de tot l’embolic s’ha quedat el vestidor. En el grup tenen clar que la vida de Quique a la banqueta té data de caducitat. “Se’n va a final de temporada”, diuen. Sense més aspiracions que la de salvar la campanya, Sánchez Flores s’haurà d’enfrontar a 18 partits, 36 rodes de premsa. Té carisma per fer-ho: és la seva sort, però també la seva condemna.