Un Barça amb sort derrota l’Sporting

Caldrà obrir una llista amb els golejadors en pròpia porta al costat de la classificació que corona Messi com a pitxitxi per explicar el liderat del Barça a la Lliga i la Champions. Tosca (Betis), Aday i Gorka (Girona) i ahir a la nit Coates s'han convertit en els millors davanters del Barça. Els blaugrana van tenir molta sort de l'ajuda del central de l'Sporting per cantar victòria al José Alvalade. Van jugar un mal partit, sense control ni jerarquia, sempre molt exposats, com si fossin un equip petit, res a veure amb el líder de la Lliga, vencedor en els últims vuit partits, igual que en els temps de Tata Martino.

L'Sporting sempre podrà argumentar que si va perdre el seu primer partit de la temporada va ser per mèrit seu després del gol que va marcar Coates. Un càstig excessiu si s'atén al futbol que va desplegar davant d'un Barça afortunat, que va confirmar amb molta suor el seu liderat i condició de favorit del grup D, ja guanyador en la seva estrena contra el Juventus. El marcador va resultar tan cruel per als portuguesos que a ningú el va sorprendre que el partit s'acabés amb l'estadi corejant el nom de Cristiano Ronaldo, més protagonista que el Barça de Messi en la segona jornada de la Champions. Europa li cau gran encara al Barça mentre Valverde completa l'equip.

El Barça té un buit en l'alineació que el tècnic cobreix de diverses maneres, segons el partit i la forma dels jugadors, condicionat per la lesió de Dembélé. Hi ha dies en què juga un extrem (Deulofeu), de vegades compareix un fals lateral (Aleix Vidal), també la va ocupar un ariet (Alcácer) i fins i tot ha apuntat un interior (Denis Suárez). Ahir el tècnic va alinear Sergi Roberto, un volant versàtil, capaç de despenjar-se a la punta d'atac o de recollir-se com a defensa dret, la millor solució per flexibilitzar el dibuix (4-3-3 o 4-4-2). L'aposta va afavorir una certa indefinició i no precisament per culpa de Sergi Roberto.

Els blaugrana van abordar el partit sense encert ni domini, insegurs per la pressió de l'Sporting. Els lleons de Jorge Jesus pressionaven molt i bé i van reduir el camp a la meitat davant la sorpresa del Barça, excessivament esquerp i pla, sense desequilibri ni més profunditat que les passades interiors de Messi. El Barça tenia la pilota, gairebé sempre a la zona de mitjos, lluny de l'àrea de Rui Patricio, mentre el partit anava per on volia l'Sporting, un equip de cama forta, valent i ambiciós en les transicions cap a Ter Stegen. A Piqué i Semedo els faltaven cames per tapar l'impetuós Acuña.

Bataglia i William Carvalho li van posar el partit molt difícil al Barça. La igualtat era màxima i les ocasions, mínimes, a excepció d'una rematada clara de Luis Suárez que va rebutjar Rui Patricio. L'uruguaià no està encertat i a Piqué sempre li ha costat posar-se a punt, circumstància que va limitar el poder a les àrees dels blaugrana, alleujats pel bon desplegament de les bandes de Sergi Roberto i Jordi Alba. Mathieu i Coentrao, excel·lents en la defensa d'ajudes, tapaven sempre els xuts de Messi en un xoc obert, gens còmode per al Barça. L'Sporting tancava les línies de passada dels jugadors de Valverde.

Al rescat del Barça va intervenir el mateix Sporting. No serveix de res que els defenses marquin molt bé els davanters rivals si després es marquen un gol a la seva porteria, com també va passar a Lisboa. Les faltes van condemnar els portuguesos, castigats per les targetes de l'àrbitre, el romanès Hategan. Acuña va colpejar Semedo, Messi va xutar la falta i la pilota va entrar a la porteria després d'una carambola que va implicar Mathieu, Dost, Suárez i Coates. Una jugada afortunada que va fer embogir l'afició, colèrica amb l'àrbitre i feliç per com Mathieu parava els peus a Messi.

El francès li va guanyar fins a tres esprints consecutius a l'argentí perquè l'Sporting no es rendís davant del 0-1 del Barça. Els blaugrana no sabien imposar-se, incòmodes i erràtics, incapaços de sentenciar el duel a l'Alvalade. Ter Stegen va haver d'intervenir de nou davant d'un xut franc de Bruno Fernandes, un jugador de gallet fàcil, sempre amenaçador per al Barça. Va haver-hi un moment en què va semblar que no hi havia més blaugrana que el colós Umtiti. Els barcelonistes van aguantar com van poder, i van segellar un triomf per seguir pensant, continuar buscant l'alineació —com a davanter postís serveixen de moment els gols en pròpia porteria—, practicar amb la pilota, ahir esquiva, i saber a què es pot aspirar a la Lliga i a Europa.