Fòbia o col·lapse?

Turismofòbia: està sent, sens dubte, la paraula estel·lar d’aquest estiu que ja declina. Un tema recurrent –i tractat amb lent d’augment– en la informació i l’opinió mediàtiques; objecte de candents debats institucionals; assumpte central de les compareixences del president del Govern espanyol, i, sobretot, poció màgica amb la qual els adversaris del procés independentista pretenen desemmascarar-ne la radicalitat i el caràcter destructiu.

Però, al marge de les manipulacions d’uns i els estirabots d’altres, ningú s’atrevirà a negar que l’explosió del turisme massiu és un problema real: real i global, gens circumscrit a Barcelona, Mallorca i València, per citar els escenaris de les accions d’Arran. Els orígens del fenomen no semblen difícils d’explicar: a l’existència d’un turisme ja molt nombrós –que a Espanya sumava 25 o 30 milions de visitants l’any–, majoritàriament canalitzat per agències i operadors turístics, s’hi ha sumat en aquests últims lustres una marea de turisme freelance, afavorit per l’abaratiment del transport aeri gràcies a les companyies de baix cost i per l’eclosió de l’allotjament no hoteler i semilegal amb intermediaris com Airbnb i plataformes similars, a més d’atret cap aquí a causa de la inseguretat d'altres destinacions mediterrànies, és clar. El resultat? Els 80 milions de visitants que Espanya rebrà el 2017, un 11% més que l’any passat. Com és natural, aquest contingent tan enorme no es reparteix de manera homogènia sobre el territori, sinó que es concentra molt en comunitats com Catalunya, Balears o València, en ciutats com Palma, Barcelona, Girona, etcètera.

Queda clar que aquesta saturació turística no es manifesta ni als jardins de la Moncloa ni als municipis de Pontevedra on Rajoy acostuma a estiuejar. Potser per això, o per simple inclinació natural a la tautologia i la banalitat, el president es va permetre fa unes setmanes impartir doctrina sobre l’assumpte: davant del turisme, “cura i afalacs”; “el que no es pot fer és tractar a cops de peu qui ve aquí a deixar-se uns diners”; “jo estic a favor del turisme, dels llocs de treball que crea”...

Per descomptat, ningú vol matar la gallina dels ous d’or. Però tampoc es pot permetre que, convertida en un monstre de malson, la gallina ens devori. Que transitar per la Rambla o el Portal de l’Àngel es converteixi en un eslàlom supergegant esquivant compactes masses de guiris; que les platges de Barcelona es converteixin en dormitori i lavabo de visitants estalviadors; que al barri Gòtic ja pernoctin tants turistes com residents; que certes àrees de la ciutat resultin cada dia més inhabitables per als veïns; que els lloguers expulsin la població local.

No, senyor Rajoy, els desesperats habitants de la Barceloneta que es van manifestar l’altre dia no són “la gent més radical que hi ha hagut a Espanya en desenes d’anys”. Tampoc crec que els venecians mobilitzats el passat 2 de juliol contra el turisme massiu, les autoritats romanes o gironines que comencen a prendre mesures de contenció i control o el Govern balear, decidit a disminuir el nombre de places turístiques a les illes, es puguin etiquetar d’“extremistes radicals”, instigadors de la misèria i l’atur. Ah, i una altra cosa: el rebuig creixent a la massificació turística descontrolada no el resoldrà l’Advocacia de l’Estat amb denúncies, que sembla que és l’únic medicament de la farmacopea monclovita.

La manera de resoldre-ho –i no serà fàcil– és amb mesures a diversos nivells preses coordinadament per les diferents administracions des del màxim consens possible, sabent que qualsevol restricció (d’apartaments, segways, hotels, terrasses o el que sigui) serà presentada pel sector afectat com la ruïna i l’apocalipsi (recordeu la taxa turística?). Però “el turisme actual és insostenible i destructiu no només socialment sinó econòmicament” (ho afirma el sociòleg Manuel Castells, conegut extremista i perillós indepe).

Un dels arguments més patètics davant de la denúncia dels efectes negatius del turisme és que es tracta d’una actitud hipòcrita, ja que tots som turistes alguna vegada. És veritat. Però bastants –molts, fins i tot– ens hem allotjat sempre en un hotel, ja fos senzill o luxós; i no hem caminat despullats pel carrer, ni confonem un portal amb un lavabo o una font amb una dutxa, ni freguem el coma etílic, amb les seves conseqüències tant sonores com higièniques. No és bo qualsevol turisme.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.