Cristiano mana a casa de Messi

Cristiano va ser protagonista a casa de Messi. El portuguès va sortir per resoldre el clàssic en el moment en què el partit era un mà a mà entre la figura del Madrid i la del Barça i va marcar un golàs que va festejar amb una litúrgia semblant a la de l'argentí la temporada passada al Bernabéu. CR va mostrar els seus abdominals i va carregar amb una targeta que va acabar suposant la seva expulsió perquè poc després el col·legiat el va tornar a amonestar per caure davant l'entrada d'Umtiti. No va semblar que es tirés ni que hi hagués penal del central del Barça. La deficient actuació arbitral no va alterar el passeig victoriós final del Madrid. Asensio va certificar amb un xut preciós el triomf de l'equip de Zidane, superior al blaugrana, vençut des que Piqué, el jugador més antimadridista del Barça, es va marcar un gol en pròpia porta davant de la sorpresa de Ter Stegen. Molt poques vegades el guió del clàssic va ser tan clar a favor del Madrid.

Les alineacions acostumen a ser molt reveladores sobre el moment en què es disputa el partit i la situació que viu cada equip: Cristiano, per exemple, pot ser suplent en el partit d'anada de la Supercopa mentre al Barça li sobra Sergi Roberto, substituït al lateral per Aleix Vidal i a la punta dreta per Deulofeu mentre Paulinho viatja cap a Barcelona. Valverde va quadrar una alineació només arribar al Camp Nou i des de llavors no ha mogut més peça que la de Deulofeu com a substitut de Neymar. La sensació és que el tècnic pretén jugar amb un extrem-extrem o un migcampista com Denis i no amb un fals davanter a la banda com passava en temps del trident i Luis Enrique. El tècnic entrena i juga com si no esperés ningú, confiat en la seva alineació i amb una convicció sorprenent en el joc del seu equip si s'atén a la confusió de la directiva i a la inquietud de l'afició després de la roda de premsa de Piqué.

La sensatesa acostuma a ser també la virtut de Zidane. El francès és un virtuós per escapar del soroll que genera el Madrid. Encara que li canten la formació en cada partit, perquè disposa d'una plantilla per a tots els gustos i l'exigent calendari d'un campió de Lliga i d'Europa exigeix rotacions, l'entrenador posa els futbolistes que li convenen, ja sigui a casa o al Camp Nou. Davant del Barça, simplement va substituir el sancionat Modric per Kovacic i va mantenir a la banqueta el reincorporat Cristiano. Zizou, al cap i a la fi, pot jugar de mil maneres un mateix partit, fins i tot contra el Barça. Ara mateix la mirada està posada en Casemiro i Isco. Malgrat vestir de blau, ningú va dubtar que es tractava del Madrid. Els nois de Zidane van sortir amb les piles posades. Als blaugrana, lents en la circulació i poc profunds, els costava arribar fins a Navas. L'única notícia ofensiva del Barça va ser constatar que Messi treu algun córner que abans treia Neymar.

El Madrid es va obsessionar amb Messi i la seva afronta es va aturar quan passats deu minuts va aparèixer el 10. Zidane va disposar una marca a l'home de Kovacic sobre l'argentí, una decisió sorprenent, tret que volgués protegir Casemiro i negar el Barça. A l'argentí li va costar entrar en joc malgrat que va forçar una targeta per Casemiro. Les ocasions blaugrana eren tan mínimes com les del Madrid. Per ventura l'aportació de Messi i Luis Suárez era superior a la de Benzema i Bale per un costat i a l'altre patia Aleix Vidal en les cobertures mentre es despenjava bé Jordi Alba. Els madridistes respiraven pel costat de Marcelo i amb les aparicions d'Isco. El partit, molt igualat, ple d'imprecisions i presidit per la pressió més que per l'elaboració, només s'il·luminava en els moments en què la pilota queia als peus d'Isco i de Messi. L'argentí voleteja, correteja i enfila; simbolitza el perill. El malagueny trepitja, toca, balla, s'adorna i engalipa; representa el virtuosisme en el futbol, una delícia que ja es fa admirar a tot arreu com Iniesta.

Isco va ser qui va posar la pilota per a l'entrada de Marcelo i la seva centrada la va ficar en pròpia porteria Piqué. El partit es va posar a cor què vols pel Madrid, superior en recursos, excel·lent en les transicions després del 0-1. Els laterals blancs es van acostar i el Barça es va apagar pel flanc d'Aleix Vidal, res de nou, tenint en compte el que passava en temps de Luis Enrique.

Valverde es va corregir amb l'entrada de Denis i el partit, molt ben madurat pel Madrid, es va equilibrar, ja amb Cristiano Ronaldo i Asensio. Ja alliberat de Kovacic, el Barça va buscar Messi i el Madrid, Cristiano. Va aparèixer l'argentí, que va dirigir una bona càrrega, rematada amb un penal —Messi va transformar la falta que no va semblar de Navas a Luis Suárez— i va respondre Cristiano. Va marcar el portuguès en ple debat futbolístic, presidit per un divertit anar i venir dels uns i els altres, i es va acabar el clàssic, per dissort del Barça. L'impacte del gol va ser tan rotund que els blaugrana ni es van aixecar amb l'expulsió de CR, impecable en el driblatge a Piqué i la rematada a l'esquadra de Ter Stegen. L'èxit madridista el va rematar un futbolista igualment exquisit que acostuma a reservar-se el seu moment: Asensio. Res va ser més eloqüent que la previsibilitat del Madrid.