Així va ser com el Madrid va arrabassar Di Stéfano al Barça

En una oficina secundària del Monumental, l'intendent de l'estadi del River Plate va trobar a principis d'any centenars de feixos de paper cruspits pels àcars. Eren carpetes i papers que descansaven en calaixos abandonats i que revelen informació administrativa de la vida del club que ha guanyat més lligues argentines. Alguns dels temes caiguts en l'oblit eren insignificants. D'altres, no. Quan dos directius del Museu River, Rodrigo Daskal i Patricio Nogueira, van començar a classificar els documents recuperats, es van trobar amb una carpeta que en el seu moment hauria aclarit part de l'encara avui confús fitxatge que va canviar la història del futbol mundial: l'arribada d'Alfredo Di Stéfano al Reial Madrid. La carpeta, ja esgrogueïda, amb l'encapçalament de Club Atlético River Plate, porta un títol impossible: “Transferència del jugador Alfredo Di Stéfano al Futbol Club Barcelona”.

Són més de 30 pàgines de documents oficials, telegrames, pagarés i comprovants de pagament entre els quatre clubs (River, Barça, Reial Madrid i Milionarios de Colòmbia) que van participar en una operació tan complexa que encara avui desprèn un halo de misteri. Els expedients localitzats als despatxos del River estan datats entre maig i setembre del 1953, així que han estat amagats 64 anys, i constaten com el Barça va intentar comprar el davanter argentí, i fins i tot el va arribar a comprar, tot i que va ser en va: a finals d'aquell setembre del 1953, Di Stéfano va debutar oficialment a Espanya, però no amb la samarreta del Barça, sinó amb la del Reial Madrid, un equip al qual li va contagiar la grandesa que encara no tenia (el club presidit per Santiago Bernabéu havia guanyat l'última lliga feia 20 anys, el 1933).

La carpeta rescatada pels empleats del River obre amb un document segellat a Barcelona que el 2 de maig del 1953 concedeix “poders amplis” a Domingo Valls Taberner per representar el club català, en el que va ser l'arrencada de les negociacions per un davanter que havia brillat al River entre el 1947 i el 1949 i al Milionarios de Bogotà des d'aquell any fins al 1952. Però res seria fàcil: com que la lliga de Colòmbia havia acceptat reafiliar-se a la FIFA (fins llavors era un “torneig pirata”, no reconegut pel màxim ens del futbol mundial), els jugadors estrangers que els clubs colombians havien comprat havien de tornar als seus equips d'origen com a molt tard l'octubre del 1954. És a dir, Di Stéfano podia jugar una altra temporada al Milionarios, però l'any següent tornaria a pertànyer al River.

El Reial Madrid també estava interessat en el davanter, però el Barça es va avançar i li va demanar el preu al club argentí. Els documents trobats més de sis dècades després detallen que el River va taxar Di Stéfano el 19 de maig del 1953 en 2.500.000 pesos, la divisa argentina de l'època, equivalent a 108.000 dòlars. La setmana següent, el Barça va enviar una contraoferta, d'1.800.000 pesos, fins que finalment el mes següent, el 25 de juny, el River i el Barça van acordar el traspàs en 2.000.000 de pesos, uns 87.000 dòlars, la primera meitat a pagar en efectiu, abans del 10 d'agost, i l'altra meitat, en tres quotes fins a finals del 1954. Hi va haver felicitacions entre els clubs: “Estem molt satisfets amb l'acord pel jugador Di Stéfano”, van escriure des de Buenos Aires, en una operació signada per tots dos presidents, Enrique Pardo, del River, i Enric Martí Carreto, del Barça, encara que el quart punt assenyalava “tot aquest conveni queda supeditat al fet que abans del 26 de juliol el jugador Di Stéfano s'incorpori realment, físicament, jurídicament i efectivament al Futbol Club Barcelona, i s'hagi resolt qualsevol dificultat que es pugui derivar de la seva actuació a Colòmbia. Si aquestes condicions no es donen, el conveni quedarà rescindit”.

I llavors va aparèixer el Reial Madrid. El següent document de la carpeta “Transferència de Di Stéfano al Barça” ja no mostra l'encapçalament del club català, sinó de l'altre equip que pugnava per l'argentí i que havia optat per una estratègia contrària: primer contactar amb el Milionarios, el club on Di Stéfano tenia un any més de contracte, i poc després amb el River. En una carta del 24 de juliol, signada per Santiago Bernabéu de Yeste, el president del Reial Madrid escriu als dirigents argentins: “Ens és grat presentar-los el portador de la present, Raimundo Saporta Namías, tresorer d'aquest Reial Club. Els estarem molt agraïts per tot tipus d'ajuda per portar a bona fi les seves gestions”.

El cas es va descontrolar. Quatre dies després, el 28 de maig, el River va rebre un telegrama de Bogotà en el qual el Milionarios l'informava que havia “arribat a un acord total” amb el Reial Madrid per “cedir transferència fins a l'octubre del 1954 del jugador Di Stéfano”. L'equip argentí li respon que està “tramitant amb el Barça la transferència definitiva” del davanter, però també el River, aquell 31 de juliol, signa un acord amb Saporta, l'emissari del Reial Madrid. “Si l'11 d'agost del 1953, el River no percep del Barça l'import que es va fixar [amb el club català] el 25 de juny, es compromet a cedir transferència del jugador Alfredo Di Stéfano al Reial Madrid”, estableix el contracte, també acordat en 2.000.000 de pesos. No obstant això, abans de la data límit, el 7 d'agost, un pagaré per 900 mil pesos en efectiu confirma que el Barça va pagar el traspàs. “Senyor dirigent del FC Barcelona, ens adrecem a vostè per comunicar-li que hem resolt atorgar-li el traspàs de Di Stéfano perquè en endavant pugui actuar per aquesta prestigiosa entitat amiga”, va comunicar el River.

El Reial Madrid va pressionar per última vegada el River amb un telegrama: “Sense notícies oficials seves, i vençut el termini, esperem que ens comuniquin telegràficament l'entrada en vigor del nostre contracte”, i el River va respondre a Santiago Bernabéu que ja havia cobrat els diners de Barça, per la qual cosa quedava caduc el vincle del 31 de juliol signat amb el Reial Madrid. A més, el club argentí també va informar el Milionarios i l'Associació de Futbol Argentí (AFA), que “va acordar la concessió” del davanter a l'equip blaugrana.

Enmig de tantes anades i vingudes, Di Stéfano, que ja tenia 26 anys, era a Barcelona des del 23 de maig a l'espera que l'acord es fes efectiu. S'havia declarat en rebel·lia amb el Milionarios, no tornava a Colòmbia des del Nadal anterior i va acceptar una invitació per conèixer el que suposava que seria el seu proper club.

Per què va acabar jugant pel Reial Madrid, malgrat el contracte signat entre el River i el Barça, és una altra història, una història que amb el pas de les dècades ha generat polèmica. Alguns articles periodístics publicats a Catalunya ho atribueixen a una suposada intervenció del Govern franquista, una versió desestimada radicalment a Madrid. També un llibre reconstrueix, amb documents de l'època, les pistes ocultes del fitxatge (El caso Di Stéfano, toda la verdad sobre el caso que marcó una época, Xavier Luque i Jordi Finestres, Península, 2006). En tot cas, els telegrames que tanquen la carpeta trobada a les instal·lacions del River demostren que la situació s'havia complicat per al Barça. El 7 de setembre, el club català va traslladar a l'argentí la seva preocupació per un retall periodística en què el president del River declarava que no retornaria els diners en el cas que el Barça ho demanés. Amb quatre clubs en l'operació (el Reial Madrid havia comprat al Milionarios l'any de contracte de Di Stéfano que li quedava vigent), la FIFA va intervenir amb una (almenys pretesa o anunciada) decisió salomònica i el 15 de setembre va decidir que Di Stéfano jugués la temporada 1953-1954 al Reial Madrid, la següent al Barça i així successivament fins al 1957 (una decisió posteriorment rebutjada pel Barça, que es va sentir perjudicat i a l'octubre d'aquell any, el 1953, li va vendre al Reial Madrid la part que li havia comprat al club argentí).

El River li va respondre amb vaguetats al Barça, donant per tancat l'assumpte entre els dos clubs, el 23 de setembre, just el dia en què Di Stéfano va debutar amb la samarreta del Reial Madrid, el primer club a qui li tocava segons l'acord de FIFA, en un amistós contra el Nancy de França. És tota una casualitat: les més de 30 pàgines de l'expedient trobat al River, “Transferència del jugador Alfredo Di Stéfano al Futbol Club Barcelona”, es tanquen aquesta data, el 23 de setembre, el dia zero de Di Stéfano vestit de blanc. Des de llavors, i després de 20 anys sense títols (el Reial Madrid no era campió espanyol des del 1933), l'argentí li faria guanyar vuit lligues i cinc Copes d'Europa entre el 1954 i el 1964, una fita que canviaria la història del futbol, malgrat que hi hagi documents sota la pols que constatin el contrari: que el Barça va ser qui va fitxar Di Stéfano.