Les ‘teresines’ i la tele

Jordi Milán, fudador de La Cubana, ja ha dit que no veu la seva gent ressuscitant les teresines. És una opció. Aquella única temporada de Teresina S.A., de fa 25 anys, revisitada ara, va ser un exercici inèdit d’humor i intel·ligència. No sé si els materials resistirien una revifalla merament arqueològica. Però si el caliu que hi ha perquè tornin no s’apaga, podrien acontentar la massiva petició de la clientela fent un programa nou: les teresines... crítiques de televisió.

No és una idea sense fonament. La simbiosi dels personatges amb la petita pantalla, sempre present i engegada al menjador de la casa, és absoluta. Si miren un festival de patinatge artístic, un butaner cantant sarsuela, la Salomé de Se’n va anar, la Gilda que es treu el guant, el gran muntatge de Broadway The Moreneta o segueixen la loteria de Nadal... ells i elles són la parella patinadora, el butaner, la Salomé, la Hayworth, els barretinaires i els nens de San Idelfonso. Els personatges de la tele no són éssers superiors, diferents. Com diu una teresina mirant uns cantants —que són ells i elles— en un dels capítols: “Tanca la tele. Això que fan ho podríem fer nosaltres”. Però a pesar d’aquesta identificació, que arriba a la confusió, la seva mirada sobre la televisió no és de papanates. No fan cas de la meteoròloga perquè “l’ull de poll m’avisa abans” si ha de fer mal temps. I si alguna cosa, que ells i elles puguin considerar estranya, els passa a la vida, no s’ha d’escandalitzar ningú perquè això mateix ja han vist que passava a la tele.

Per ser teresina, explica La Cubana a la seva web, “no cal pas dir-se’n de nom, és una fauna que es troba per tot el món, no és pas qüestió d’edat ni sexe, és més profund i més complex”. La teresina és un “concepte de vida”, i seria interessant veure com es miren la televisió actual. Miren o, com feien fa 25 anys, la parasiten. Què seria d’El foraster, dels tertulians nocturns de La Sexta o dels Telenotícies? Perquè les teresines van amb bata de boitiné però saben en quin món viuen. Un cop superats alguns inconvenients funcionals, conviuen amistosament, per exemple, amb les veïnes/veïns de la sauna. Tenen sempre encesa la intuïció per sobreviure a la novetat.

Els personatges de la sèrie de la Cubana tenen sempre encesa la intuïció per sobreviure a la novetat

De la barreja de la poètica cubana amb guionistes aprenents de Josep Maria Benet i Jornet (Arcarazo ara fa Nit i dia), en va sortir un univers entranyable, reconeixible, amb un punt d’irrealitat que li donava un humor fet no solament d’acudits sinó de situacions a tocar de l’esperpent. Francament, ja que les teresines miren tanta tele podrien fer un programa comentant-la o, potser, recreant els seus hits. Segur que no reforçaria el mainstream televisiu.

No perdis el compàs. Té futur un extenuant programa sobre música on es desafina a dojo? El principal ganxo del concurs són uns micros que van baixant a mesura que el concursant s’equivoca. Una brometa ja vista en altres programes. Els presentadors hi posen molta bona fe per organitzar una falsa gresca i fan treballar tant el públic (s’aixeca i aplaudeix per qualsevol cosa) que hauria de tenir un sou. És una col·laboració amb la televisió balear IB3. Una relació que s’hauria d’aprofundir a pesar d’aquesta ensopegada. IB3, per exemple, fa un concurs (Agafa’m si pots) amb molt poc botí, humil i (exageradament) senzill que resulta més entretingut.

Cal donar una ullada a IB3. Fent-ho he trobat una entrevista a Pere Horrach (Dues voltes) el primer dia que va deixar de ser fiscal i exercia l’advocacia; un reportatge sobre la relació de Jorge Luis Borges amb Mallorca (Mira per on) o una xerrada reposada de Neus Albis amb l’ecologista Xavier Pastor (En companyia), que quan li pregunten què va fallar en el final traumàtic de la seva presidència de Greenpeace diu: “Jo”. Així de planer. Un gran personatge. Un bon programa.