Macron i Le Pen es disputaran la presidència de França

La classificació de Macron, de 39 anys, i Le Pen, de 48 anys, en la primera volta de les eleccions deixa fora les dues grans famílies política franceses —la socialista i la gaullista— per primera vegada des que es va fundar la V República el 1958. Posa cara a cara dos candidats que reneguen de l'etiqueta esquerra i dreta i aspiren a ser transversals, encara que Le Pen estigui genèticament i filosòficament adscrita a la tradició de la dreta extrema autòctona, i encara que Macron no pugui dissimular la seva filiació —criat políticament a l'Elisi del president sortint François Hollande— amb el centreequerra socialista, una mena de tercera via a la francesa.

La final Le Pen-Macron obre la incògnita sobre quina majoria parlamentària tindrà el proper president. Guanyi qui guanyi, no és clar que els seus partits tinguin prou tracció per aconseguir els diputats necessaris per governar en les eleccions legislatives de l'11 i el 18 de juny.

Comencen dues setmanes de campanya intensa en la qual xocaran dues visions oposades sobre el futur de França, Europa i el món. La pugna reprodueix la del juny del 2016 al Regne Unit entre els partidaris de continuar a la UE i els partidaris d'abandonar-la, i el de novembre del mateix any als EUA entre la candidata demòcrata Hillary Clinton i el republicà Donald Trump.

És la mateixa fractura que travessa les societats occidentals en la complicada dècada posterior a la gran recessió. Segons el país, i segons el color ideològic de qui formula l'anàlisi, adopta una definició diferent, però les línies divisòries són les mateixes. Poble contra elits; perdedors contra guanyadors de la globalització; camp contra ciutats; persones sense i amb educació superior; nacionalisme contra internacionalisme; replegament i obertura; intervencionisme econòmic i liberalització suau.

Els sondejos elaborats abans de les eleccions de diumenge a la nit pronosticaven, en cas d'un enfrontament entre Le Pen i Macron en la segona volta, una victòria àmplia de Macron. Però la classificació de tots dos pot transformar la dinàmica d'una campanya en la qual fins ara participaven onze candidats. Le Pen i Macron s'hauran d'esforçar per ampliar el camp, seduir votants d'altres candidats per sumar el 50% de vots més un necessaris per convertir-se en el proper president de França. En els propers dies s'espera que Hollande demani el vot per a Macron i que els candidats derrotats es pronunciïn i eventualment se sumin a la campanya d'un dels finalistes.

Le Pen parteix d'una posició de desavantatge. Durant setmanes els sondejos pronosticaven que seria la més votada. Si queda segona, com apunten les primeres projeccions, serà una petita derrota.

L'FN, el partit que va fundar el seu pare, Jean-Marie Le Pen, i que ella va heretar, ha viscut durant dècades estigmatitzat en la vida pública francesa. Ara s'ha de veure si els esforços per desdemonitzar-lo des que ella va assumir les regnes i va trencar amb el seu pare donaran resultat.

El drama de l'FN en les eleccions recents és que, per més que sigui el partit més votat en les eleccions regionals o municipals, en la segona volta la resta de votants s'uneix contra ell i l'elimina. Li va passar a la mateixa Le Pen al seu feu de la regió Nord-Pas de Calais, quan en la primera volta de les regionals del 2015 va treure un 40% de vots i, no obstant això, va perdre la segona volta. L'FN va guanyar en sis regions en la primera volta d'aquelles eleccions, però no governa en cap. Malgrat tenir el suport d'un 20% de francesos com a mínim, només tenen dos diputats a l'Assemblea Nacional. El sistema de dues voltes, també en les legislatives, els condemna. I aquest és ara el principal obstacle: trencar el forrellat de el "tots contra Le Pen" en la segona volta de les presidencials del 7 de maig.

Un primer pas podria ser suavitzar les promeses menys populars del seu programa, com la sortida de la UE i de l'euro per tornar al franc francès. L'esperança de Le Pen és seduir una combinació de votants del sector més dur dels Republicans de Fillon i de votants de l'extrema esquerra que vulguin donar un cop al sistema.

Macron, per la seva posició central al tauler, ho té més fàcil per atreure tant votants de l'esquerra com de la dreta. Tindrà l'aval de bona part de l'establishment econòmic i polític, i de l'ampli espectre de votants que veuen l'FN com un partit empestat, gairebé feixista. Si el 2002, quan Jean-Marie Le Pen va passar per sorpresa a la segona volta, milions de votants d'esquerra van votar el candidat de la dreta Jacques Chirac i li van donar la victòria més folgada en la història de la V República, aquesta vegada podria passar una cosa similar.

La final Macron-Le Pen suposa, en tot cas, una ruptura en el sistema, un rebuig, cadascun amb una òptica diferent, a la classe política que ha regit el país des de fa dècades. Fa un any semblava que en aquestes eleccions s'enfrontarien figures com el president Hollande o el seu antecessor Nicolas Sarkozy. Finalment, seran les del canvi de guàrdia en la V República.

Macron, que va ser banquer a Rotschild i ministre d'Economia amb Hollande, és un nouvingut en l'escena política, un desconegut per al gran públic fins fa dos anys que s'ha saltat totes les etapes reglamentàries per ser un aspirant presidencial. La seva victòria el convertiria en el president més jove de la V República. Suposaria una renovació generacional, un nou estil. La victòria d'un exbanquer europeista, favorable a la globalització, liberal i amb el suport de l'establishment del seu país obligaria a revisar el "relat" sobre l'onada populista en les societats occidentals.

Le Pen, tot i que el seu cognom sigui una presència pública des dels anys cinquanta i encara que tingui el suport de milions de francesos, ha estat exclosa dels cercles del poder. Si guanyés, el canvi de guàrdia seria el menys significatiu. Amb un president favorable a la sortida de la UE i de l'euro, en el tancament de les fronteres a la immigració, França, i també Europa, entrarien en territori desconegut.