Racons blaugrana

El FC Barcelona ha inaugurat l'Espai Wembley després d'haver creat l'Espai Barça i l'Espai Masia, per no parlar, naturalment, de l'Espai Messi. No seria estrany que, en acabar la temporada, faci un lloc també per a l'Espai Luis Enrique. Ho escrivia divendres passat Xavier Bosch, reconegut barcelonista, periodista famós i escriptor d'èxit, a la seva secció Tres Toques de Mundo Deportivo: "El Museu ha perdut quelcom de relat i funciona, ara, per acumulació (...) Tot està molt ben posat, però sembla que algú, al club, té una comissió per la paraula. Em sembla que l'ús de tant 'espai', a més de subratllar una falta d'imaginació o de sinònims, denota un cert funcionament per rutina".

Aquesta vegada no hi puc estar més d'acord, i em temo que la cosa no acabarà aquí, com deia abans. Tinc la sensació que el Museu, la Ciutat Esportiva i, a la llarga, el Camp Nou són un paradís que la directiva de Bartomeu ha decidit anar parcel·lant, simplement per quedar bé i fer contenta la gent, no fos cas que se l'acusés de partidista i d'afavorir més uns que d'altres, quan tots són igual de barcelonistes i s'imposa un tracte igualitari: tothom que ho acrediti i s'ho mereixi en tindrà un tros, o un racó, o un espai, que sempre queda molt més maco; si de cas, es discutirà sobre el lloc i els metres quadrats, fins que s'acabi el terreny, encara que sembla que no s'haurà de patir amb l'Espai Barça.

I si cal, es mira de canviar el nom i ja està, com es volia fer amb el carrer Arístides Maillol, que s'havia de dir Johan Cruyff. O això va dir el vicepresident Cardoner i va desmentir Bartomeu. Els descendents de l'escultor no estaven gaire d'acord amb el canvi i tampoc s'havia consultat l'Ajuntament de Barcelona. L'alternativa és buscar un altre carrer i llestos: res del que fan i desfan és un problema per a aquesta junta. Amb Cruyff, com que se'l suposa molt important, la directiva ha decidit triplicar el seu record, de manera que, a més a més, tindria una escultura i el nou Miniestadi portarà el seu nom. Tot sigui per la pau institucional i social avalada per Jordi Cruyff.

A mi em sembla més natural el que han fet al Club de Golf El Muntanyà i al Restaurant Estanyol de la família Font, que han creat El Cruyff Córner, segons llegeixo a l'edició de divendres passat d'El 9 Nouen un article de Laia Miralpeix. Tot i que va tenir moltes cases, Cruyff va fer vida a la residència d'El Montanyà des de 1974 i, quan hi anava a dinar, acostumava a seure a la mateixa taula, coneguda com la 41, amb vistes al Montseny i des d'on acostumava a seguir els partits del Barça per televisió. Aquella taula és ara la 14 i al seu voltant s'hi veuen records de la figura de Cruyff, com ara la seva primera pala de pàdel.

Em sembla un espai especial, fet amb sensibilitat, diferent de la fredor que sovint desprèn el que es veu als llocs oficials

També diu la notícia que les cendres de Cruyff estan escampades per El Montanyà, a prop d'on a vegades s'entrenava i concentrava el Dream Team.

A més de l'Estanyol, hi ha un altre restaurant, el de Fermí Puig a Barcelona, en què la figura de Johan és venerada des de fa temps. Admirat com a cuiner i pedagog, Fermí Puig té molt d'olfacte i bon gust, sap detectar el talent, es fa estimar i sempre està envoltat de gent noticiable. Al seu restaurant hi ha un reservat que és un santuari culer, ple de la iconografia més variada, punt de trobada de barcelonistes significats, escenari també d'un dinar per recordar tota la vida entre Cruyff i Guardiola. El lloc té la seva litúrgia, la seva mística.

A mi em sembla un espai especial, fet amb sensibilitat, diferent de la fredor que sovint desprèn el que es veu als llocs oficials, on de vegades la memòria s'apila d'una manera més comercial que no pas sentimental, sense gaire gràcia ni cap grandesa, tot molt asèptic. Sovint tinc la sensació que falta una mica més d'enginy per exhibir i contextualitzar el patrimoni del Barça. No n'hi ha prou amb quedar bé i fer calés, sinó que s'exigeix una idea, una certa harmonia, un fil conductor, un punt d'emoció o si es vol de passió, cosa que d'altra banda mai li havia faltat al Barça. El Museu del Barça és un dels més visitats del país, si no el que més, cosa que parla molt a favor seu, senyal que està molt ben fet, però pel meu gust hi ha espais en què, per més gent que se'ls miri, hi falta vida.