L’Alabès, de Dortmund al cel
L'equip basc elimina el Celta i serà rival del Barça a la final de Copa, 16 anys després de la final de la UEFA contra el Liverpool
A l'Alabès no se l'espera, arriba. Té el costum de no avisar. Ningú l'esperava al Westfalenstadion de Dortmund aquella tarda llarguíssima del 16 de maig del 2001, que va acabar de matinada, quan es va enfrontar a la marea vermella del Liverpool en la final de la Copa de la UEFA, i ningú l'esperava tampoc a la final de la Copa del Rei del 27 de maig del 2017, amb l'hora i l'estadi encara per determinar. Però aquest dimecres va derrotar el Celta en la tornada de la semifinal (1-0) i jugarà la segona final de la seva història després de la gloriosa nit (tot i la derrota per 5-4 a la pròrroga) de Dortmund.
L'Alabès és sigil·lós en l'èxit i una mica estrepitós en el fracàs. Un club pendular, sacsejat per la voracitat econòmica del futbol, que l'han portat del parquet al fang de la competició en un ascensor que tant podia anar a la suite del futbol com al soterrani. No és res estrany en una ciutat que tot just supera els 200.000 habitants i un territori alabès amb poc més de 300.000, un magma petit que ha fet, no obstant això, conviure el futbol (amb les seves sacsejades) i el bàsquet amb el Baskonia, un club de l'elit europea.
El cel de Vitòria va ser el de Dortmund, encara tot i que tinguessin poc a veure, plomís l'un, blau ras l'altre quan s'ho proposa. Aquell dia els futbolistes que dirigia Mané, amb el seu rictus seriós i la ironia amagada sota el bigoti, els Javi Moreno, Téllez, Jordi Cruyff, Magno, Desio, Contra... van viatjar com ho feien sempre: de civils, sense l'uniforme que els clubs acostumen a fer servir per militaritzar la tropa. A l'aeroport de Foronda la imatge estètica de l'ambient era la d'un partit més. “Si hem arribat així fins aquí, per què hem de canviar?”, afirmava Mané, sense cap mena de nerviosisme. El màrqueting sí que va funcionar, perquè en la competició europea va anar inventant samarretes fins a convertir-se en el pink team, pel color rosa d'una de les seves indumentàries. A Dortmund va jugar com el Boca Juniors, però ho va fer millor. Les remuntades, la pròrroga, l'autogol d'or de Geli, la decepció, l'extenuació.
L'Alabès va entendre que no només havia viscut una nit històrica, sinó una nit única i irrepetible. Els qui no la van viure al camp van sentir que l'oportunitat se'ls havia escapat. Les nits èpiques de l'Alabès havien tingut uns tocs més domèstics des que es va fundar el 1921 heretant els passos animosos de l'Sport Friends, ascensos i descensos, la victòria contra el Jaén en l'ascens a Primera el 1995, l'ascens a Primera el 1998. Abans va ser el fangar de la Tercera Divisió, de la categoria regional fins i tot, del pelegrinatge d'un club que ha tingut entre els seus membres Ciriaco i Quincoces, Juan Señor, Jorge Valdano, Andoni Zubizarreta. I Ferenc Puskas a la banqueta a finals dels seixanta.
El 2007 va entrar en concurs de creditors i el fum de la desaparició encegava els ulls de Vitòria després de l'incendi de Piterman, però no era la primera vegada. Als seixanta del segle passat, va viure una situació similar després del descens a Tercera. Sempre el pèndol anant i venint.
L'adquisició del club per part de Joxean Querejeta, màxim accionista també del Baskonia, ha reunit les dues ànimes de Vitòria: el futbol i el bàsquet, que s'han curat mútuament els constipats (en el cas del futbol, pneumònies). Ara l'afició de l'Alabès té nous ídols. El lloc que van deixar Herrera, Astudillo, Iván Alonso, Tomic o el paisà Pablo, té nous inquilins: Llorente, Camarasa, Laguardia, Pacheco, Manu García. I des d'ahir Edgar Méndez, tret que la final ofereixi un altre ídol per a la posteritat. I a l'afició l'espera una altra nit especial. No sap on, però sí que sap que serà màgica. El pèndol, aquesta vegada, amb un lent tic-tac de 16 anys, s'ha decantat a favor seu.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.