“Hem d’explicar millor el nostre compromís amb els treballadors precaris”

Descartant una improbable sorpresa al congrés d’abril, la Secretaria general de CCOO de Catalunya recaurà sobre Javier Pacheco. Aquest extremeny, forjat en la lluita sindical a Nissan, fa 22 anys que milita en l’organització que ara aspira a presidir. Divendres passat va reunir els avals necessaris per presentar-se a un procés en el qual és l’únic candidat.

Pregunta. Ha recorregut Catalunya explicant què vol fer quan arribi a la Secretaria General. Què ha vist?

Resposta. Moltes expectatives respecte a una nova manera d’escollir la direcció del sindicat i conèixer els candidats. I també ganes de superar una etapa molt difícil per als treballadors i de recuperar drets perduts.

P. Però vostè és l’únic candidat. Quin debat hi ha hagut?

R. CCOO fa més d’un any que fa un exercici d’autocrítica i reposicionament. És el moment de passar a l’ofensiva per reclamar la part que ens correspon dins de la recuperació econòmica. Tenim la legitimitat com a primera força sindical a Catalunya, però necessitàvem treballar el consens intern per ser més potents. La meva candidatura és fruit d’això, no és una expressió casual. La cohesió interna és clau ara.

És el moment de reclamar el que ens correspon dins de la recuperació”

P. Es parla de la independència al territori?

R. A la gent li preocupa la qualitat de l’ocupació, les retallades, la pobresa. Òbviament és un tema que no ha deixat d’aparèixer i és un anhel d’una part important de la ciutadania. És una preocupació i ocupació de la gent de CCOO, però en un pla que no és tan protagonista.

P. Com s’arriba a treballadors d’empreses cada vegada més petites o de realitats diferents com el teletreball?

R. El món del treball està en una cruïlla molt complexa. D’una banda hi ha els estadis de precarització que s’han anat instal·lant fruit de les polítiques neoliberals i per una altra hi ha el canvi sistèmic amb la transformació generada per la digitalització. Això últim canvia el model organitzatiu dels treballadors en les empreses, però sobretot modifica el model d’empresa. Si no tenen el centre de treball tradicional per organitzar-se, hem de recuperar la referencialitat i els locals territorials de CCOO han de convertir-se en l’espai per retrobar-se i reconèixer-se amb els companys.

P. Com pensa abordar la lluita contra la precarietat?

R. No podem donar-li carta de naturalesa. Que una societat assumeixi amb normalitat que un terç dels seus membres viu en condicions precàries és el primer discurs al qual cal guanyar la batalla. Això implica dignificar el món del treball i per a això cal millorar la capacitat d’organització dels treballadors i, esclar, derogar la reforma laboral. A CCOO hem d’explicar millor el nostre compromís amb els treballadors precaris, els aturats i visibilitzar lluites per guanyar drets de les treballadores de la llar, per exemple.

La independència és una ocupació del sindicat, però en un plànol que no és tan protagonista

P. Vostè és molt crític amb la política industrial. Què farà?

R. Tenim esperances en el Pacte Nacional per la Indústria, que crec que posa de manifest que no existia una política industrial. Hi ha reptes com la redimensió de la mida de les empreses, són molt petites. La formació és clau. Seran els mercats i altres factors els qui dirimeixin moltes coses, però hem de tenir les bases assentades en l’àmbit d’inversió en desenvolupament i innovació. Mai s’ha cregut la Formació Professional, que les elits catalanes han menyspreat.

P. Advoca per feminitzar el sindicat. Què vol dir?

R. CCOO, com la immensa majoria d’organitzacions d’aquest país, funciona amb un esquema patriarcal. Volem transversalitzar de manera real la definició de les funcions i les responsabilitats.

P. Un discurs recurrent. Com el concreta?

R. La direcció que presidiré tindrà més dones que homes. Però va més enllà. En una societat on les responsabilitats familiars estan delegades majoritàriament en les dones, el sindicat ha de donar exemple modificant les seves hores i models de reunions i de repartició de funcions perquè tot sigui conciliable. La militància com la vaig entendre quan jo vaig començar és una rara avis ara.

P. A què atribueix que no s’hagi aprovat encara la renda garantida?

R. Falta de voluntat política. És un incompliment flagrant de l’Estatut, un punt del qual gairebé ningú en aquests anys s’ha preocupat. Hi ha una part de la burgesia catalana representada al Parlament que es resisteix, malgrat que hi ha els recursos.

P. Què el diferencia de Joan Carles Gallego?

R. Jo vinc del món de la indústria, ell del sector públic. Això genera una relació molt diferent amb el treball. Jo vaig entrar al sindicat el 1995, quan ja era una organització amb recorregut, a ell li va tocar el moviment que va acabar en l’organització de CCOO. És hora que una generació que no el va fundar es posi al capdavant.