Messi i el risc de convertir-se en Maradona

Al Camp Nou s’espera aquests dies el Madrid i també el pare de Messi. La renovació del 10 s’anuncia com l’esdeveniment de la temporada després de l’acord signat amb Rakuten, que ha permès tapar una mica la taca de Qatar. Al Barça li convé guanyar el clàssic i sobretot assegurar-se la continuïtat del seu líder i també capità de l’Argentina.

El consell presidit per Bartomeu sap que no hi ha paraigua millor que el de Messi. L’argentí tot just treia el cap quan el 2003 es va fer servir la catifa de Gaspart per amagar tota la brutícia, decisió a la qual es van oposar precisament els directius propers a Rosell, i el 2010 es van utilitzar el cava i el puro de Luz de Gas per simbolitzar el malbaratament final de Laporta quan el 10 ja era una celebritat. Ara ja es parla de si l’argentí és el millor futbolista de la història.

El Barça li donarà a Messi el que vulgui. El jugador demana cobrar més que ningú, una petició que podrà ser viable després que Neymar i Luis Suárez hagin passat per les oficines; vol també que hi hagi un equip amb garanties de poder competir per tots els títols, i demana que els d’Hisenda deixin de buscar-li les pessigolles, després que ja l’amenacessin amb la presó i preocupat igualment pel seu pare Jorge.

La junta està disposada a arribar fins on faci falta sense necessitat de tornar a fer l’indi com quan va engegar aquella campanya de defensa del jugador que deia #TodosSomosLeoMessi. El repte és aconseguir que l’argentí, que ara té 29 anys i acaba contracte el juny del 2018, sigui per sempre més jugador del Barça, tot i que se sap del seu interès per acabar la carrera al Newell’s. I encara que hi ha molts clubs que el volen, com ara el Manchester City, el PSG o fins i tot el Madrid, els entrenadors que el coneixen bé, com Pep Guardiola i José Mourinho, han dit que el més natural és que Messi no es mogui mai del Camp Nou.

Tindria la seva lògica i, si fos així, la trajectòria de Messi seria molt semblant a la de Pelé amb el Santos, un motiu més per continuar debatent sobre qui ha estat el número u de tots els temps, si Pelé, Di Stéfano, Cruyff, Maradona o Messi. Individualitzar en un esport d’equip sense tenir en compte cada època i l’evolució del futbol és molt perillós, per més que sigui necessari per atorgar la Pilota d’Or. En qualsevol cas, l’argentí ha estat el fil conductor de l’èxit continuat del Barça.

La seva autoritat i superioritat són tan rotundes al Camp Nou que a l’Argentina es pregunten per què fins ara no ha estat capaç, en canvi, de fer campiona l’Albiceleste després d’haver aconseguit l’or a Pequín 2008. Curiosament, a Messi li ha passat el contrari que a Maradona, que va ser campió del món amb el seu país a Mèxic 1986 i també de Lliga i la UEFA amb el Nàpols. El Pelusa, en canvi, no va guanyar mai la Copa d’Europa, un torneig conquerit fins a quatre vegades per Messi (2006, 2009, 2011, 2015).

Maradona també va tenir un gran equip al seu voltant quan era al Barça. Hi havia Schuster, l’entrenava Menotti i el seu rival no va ser pas el Madrid, abatut pel mateix Pelusa, sinó que qui el va martiritzar va ser l’Athletic de Clemente i Goikoetxea. Les lesions i les malalties no el van ajudar, tampoc es va cuidar gaire i aleshores hi havia molta inestabilitat esportiva al Barça. No va trobar les millors condicions esportives per triomfar i, d’altra banda, tampoc es va sentir com l’amo que després va dominar Itàlia i l’Argentina. Va ser sempre un solista comprat sense saber quines eren les necessitats de la banda de música del Barça.

El solfeig que va començar Laureano Ruiz i que després va implantar Cruyff encara no havia arribat al Camp Nou. Menotti va haver de preguntar fins i tot en quin equip jugava aquell nano anomenat Rojo que va fer fortuna al mundial juvenil del Japó amb Maradona. Res a veure amb el que li ha passat a Messi. Aquell nen de Rosario ha nascut i s’ha fet com a futbolista al Barça, n’és la màxima expressió, el jugador per excel·lència de l’estil desenvolupat a partir del Dream Team.

Messi ha estat un jugador infal·lible, inigualable i incomparable mentre ha sigut el punt i final del Barça, el davanter que culminava el futbol associatiu i de combinació, de posició, posició i pressió de l’equip marcat pel sentit de l’orientació de Xavi. I tal vegada avui és encara més desequilibrant i important que abans, perquè, sense deixar de fer gols, o fins fent-ne més que abans, sovint assumeix les funcions del mateix Xavi i continua sent el millor soci d’Iniesta.

Arribats fins aquí, Messi corre un perill que tampoc no convé al club. L’argentí ha estat un fora de sèrie en el context del Barça perquè representa la sublimació d’una manera d’entendre el joc, el millor intèrpret per la seva capacitat d’absorbir i entendre el futbol culer, el rei del mambo al Camp Nou. El problema es presenta quan el vincle s’afluixa i augmenta la importància del jugador respecte d’un equip tan coral com el Barça.

La necessària evolució del joc blaugrana va portar al fitxatge de Luis Suárez. I les coses van anar molt bé des d’un principi fins que es va estirar massa el trident i ara qui s’estira massa és Messi. No es tracta de rebaixar el seu protagonisme, sinó d’integrar novament l’ídol a un hàbitat que ha anat perdent vida i riquesa futbolística precisament per la simplificació del futbol en tres jugadors com Messi, Luis Suárez i Neymar i, quan convé, en un de sol: l’omnipresent 10.

El risc és que Messi acabi essent Maradona al Barça. No és gens clar que això li vagi bé a l’equip de Luis Enrique, ja que suposaria perdre el context, i en canvi qui sap si li funcionaria a l’Argentina per arribar a Rússia i guanyar el Mundial 2018. Messi, de moment, ha dit que el Barça era el millor equip del món quan jugava agrupat i ordenat, si tenia la identitat que el va fer tan famós com a ell mateix, l’un pendent de l’altre, tots dos capaços de guanyar tots els títols d’una temporada i per descomptat de tombar el Madrid sense necessitat de mirar la data de caducitat d’un contracte que es tornarà a revisar quan arribi el pare Jorge.