Caicedo derrota Alcácer

Hi ha duels que no desperten l'afició. Ni tan sols un derbi amb història, com el que enfronta el Barça i l'Espanyol, atreu el públic quan els seus entrenadors li giren l'esquena amb les alineacions. El que passa, en qualsevol cas, és que aquests partits ignorats per la majoria d'aficionats, per a alguns futbolistes s'albiren com una oportunitat per reivindicar-se. I al Nou Estadi de Tarragona van arribar dos jugadors necessitats de minuts, dos davanters necessitats de gol. Per Paco Alcácer i Caicedo la Supercopa de Catalunya tenia un especial interès, probablement superior al de la majoria dels presents.

Caicedo necessitava recompondre la seva relació amb Quique Sánchez Flores, trencada després de la seva infantil expulsió en l'últim partit de Lliga contra l'Eibar. Paco Alcácer necessitava retrobar-se amb el gol, una relació trencada des que va aterrar al Camp Nou a l'estiu. I mentre l'equatorià va buscar la misericòrdia del seu tècnic amb un, fins ara, pràcticament inèdit sacrifici físic que es va traduir en el gol del triomf, al 17 blaugrana no li surt ni una. Barallat amb la porteria, impotent amb els rivals —li va donar una plantofada a Rubén Duarte—, no es troba amb els seus companys. El valencià no pot dir res, ni a la Lliga ni a la Champions, tampoc a la Supercopa de Catalunya.

Costa que aquesta Supercopa generi adeptes, difícil d'encaixar en el calendari dels dos grans equips de Catalunya. Al Barça no li falten excuses. Luis Enrique, que porta els comptes al dia dels minuts dels seus jugadors, no vol carregar els seus nois amb partits, precisament ara que en té sis a la infermeria. L'afició, més blaugrana que blanc-i-blava a Tarragona, es va desil·lusionar quan dilluns es va assabentar que les estrelles del Barça es quedaven a Barcelona. Sense presències glamuroses, els seguidors es van divertir en l'aperitiu del partit amb l'eloqüent speaker (el mateix que oficia els partits al Camp Nou), fent l'onada i amb les diagonals de Caicedo.

La potència de l'equatorià i algunes pinzellades de Reyes, a la primera part; moments inspirats de Turan i l'omnipresència de Denis Suárez, a la segona; van ser el més interessant d'un duel que es va quedar en mans de l'Espanyol. Reyes va recórrer a la nostàlgia i va buscar Caicedo als espais. I l'equatorià, que es va aprofitar de la passivitat de Mathieu —es va retirar aparentment lesionat— i Masip, va desbordar el francès i va regatejar sense problemes el porter blaugrana. Tots dos van ser fidels al seu llibret: els blaugrana van tenir la pilota, però la seva possessió va ser tan llarga com innòcua; i els blanc-i-blaus van fer, una vegada més, un bon exercici defensiu.

Amb més pedigrí a la gespa, la Supercopa va acabar en mans de l'Espanyol, segurament l'equip que més va apostar pel trofeu.