Piqué està al punt

Deia Tito Vilanova, extècnic del Barcelona, que sense ell cauria l'invent. I Luis Enrique sembla constatar-ho perquè és l'únic defensa segur en un equip que canvia de cara cada dos per tres perquè alterna Jordi Alba amb Digne, i tant posa Umtiti com Mascherano o a Mathieu, al mateix temps que li dóna més rodet a Sergi Roberto perquè ha relegat a l'ostracisme a Aleix Vidal, que suma cinc partits a la graderia. Però com a central fix hi ha Gerard Piqué (Barcelona; 29 anys), que té més minuts que ningú a l'equip —720 pels 704 de Busquets i els 692 de Luis Suárez— i que al contrari que en altres cursos ha començat com un tir, fiable com sol fer en la sortida de la pilota. Però també actua de corrector en un equip que sent seu. Ja no és el pupil de Puyol o Milito, els seus dos referents, sinó que ordena la línia i sosté l'equip quan es trenca. I, encara que s'esforça més, li costa menys que mai perquè ho gaudeix. L'exemple va ser dimecres davant del Moenchengladbach, on va patir davant de les contres rivals però va solucionar el partit amb el seu gol.

"És un jugador vital"

No és estrany veure Piqué a l'àrea rival, sempre focus de l'equip en el joc aeri per a les jugades d'estratègia. Encara que també es prodiga com un davanter quan les coses es torcen o van massa bé. "És que és molt divertit atacar. Hi ha partits en els quals em sento molt bé i en els quals m'imposo altres desafiaments. Però l'experiència m'ha donat el saber quan i com", resol el futbolista com a símptoma de maduresa, jugador d'estatus guanyat com Sergio Ramos. Luis Enrique li dóna la raó: "És vital i clau per a nosaltres. No només sap treure la pilota des de darrere, sinó que dóna seguretat i lideratge".

La seva ascendència es va veure en l'última trobada de lliga, quan mancant un capità sobre la gespa li van lliurar el braçalet. "És bonic, però sincerament no m'importa", respon sobre la seva segona experiència amb la cinta al braç, atès que ja la va lluir d'inici en un xoc europeu contra el Rubin Kazan al 2011; "a mi el que m'agrada és jugar en aquest club". Tant, que ha passat de voler retirar-se als 30 anys a ampliar la seva carrera tot el possible, i amb el temps ja es veurà si també acaba com a president com va manifestar que volia. "No té una altra idea que no sigui acabar al Barça", expliquen des del seu entorn; "ni els Estats Units ni res, ell és feliç i vol acabar de blaugrana". Però per aconseguir-ho, treballa a preu fet. "Sé que cada vegada el nivell serà més alt. Per això, he adquirit patrons com arribar aviat a la ciutat esportiva i anar-me'n tard. M'agrada tot el que és el futbol, ho gaudeixo", diu.

Per més que sigui alt, Piqué no és un jugador que hagi viscut del físic, doncs per alguna cosa no va trobar el suport total de Sir Alex Ferguson al Manchester United, lliurat a la corpulència i intensitat de dos grans centrals com Vidic i Ferdinand. "Però es va trobar amb Guardiola, que valorava més el que oferia amb la pilota", assenyalen des del seu cercle proper. I, acompanyat de Puyol, que el corregia amb la velocitat, vivia d'allò més còmode. Però ja no és així perquè la línia depèn d'ell. Per això s'esforça cada vegada més estar a to i diuen els seus amics que mai havia estat tan fi, fins al punt que ara se li marquen tots els abdominals quan abans només s'intuïen. "Mai he tingut problemes de pes, però cuido l'alimentació i poc més", respon de passada, com si li tragués valor. No és així. Una cosa molt normal en ell, en qualsevol cas, perquè segons expliquen a casa seva "treballa molt més del que diu". I posen un exemple: "Quan un nen sent arribar a sa mare pel passadís, agafa un llibre per fer veure que estudia; Geri és a l'inrevés, estaria estudiant i en sentir els passos, es posaria a jugar".

Feina extra

Sense quasi lesions musculars perquè no és un futbolista explosiu, sí que n'ha patit de traumàtiques com la topada amb Diego Costa de fa dos anys que li va deixar el maluc tocat o una altra amb Valdés que li va valer una commoció cerebral. Ara, amb el desgast dels anys d'alta competició li ha sortit en forma de pubalgia, lesió que arrossega des de la temporada anterior. Així, Piqué es va picar aquest estiu amb el protocol d'exercicis que li van preparar els preparadors físics del Barcelona. "No sé si podré començar a jugar els amistosos de pretemporada", reconeixia als seus amics, amb molèsties fortes però assumibles perquè, segons revelen des del club, "el seu llindar del dolor és molt alt". Va jugar i va competir —és el que més li agrada— i ara assegura que ja no l'emprenya el pubis. Però per a això ha seguit complint rigorosament amb els exercicis diaris, que amb prou feines són 15 minuts de treball específic. "Ha entès que si està bé, competeix millor", convenen des del seu entorn. "Està a un nivell altíssim, com sempre. És un dels millors defenses del món i això es veu al camp".

El seu inici de temporada porta la contrària a aquesta teoria que és un dièsel. "També és perquè no ha començat amb soroll que no tingués a veure amb el futbol", li reconeixen els seus afins. I potser per això ja no li xiulen als estadis com l'any passat, quan li assenyalaven per les seves suposades idees polítiques encara que el seu lligam amb la selecció sempre ha estat absoluta. Des del Barça no dubten. "Té un compromís total amb la professió i ha adquirit un nivell de comprensió del joc molt gran perquè durant el partit sol prendre decisions encertades", afirmen; "els grans centrals es consoliden a la seva edat, i té la sort i l'encert que ho ha guanyat tot. Això li dóna un plus de seguretat". El treball i la seva sortida de pilota, fan la resta.