El pubis de Messi i la pelvis de Neymar

Hi ha lesions que són molt punyeteres, poques com la de pubis.

La temporada ha començat molt bé per al Barça. Ha guanyat amb autoritat la Supercopa d’Espanya contra el Sevilla i també els dos primers partits de Lliga, el darrer a San Mamés, un estadi que sempre serveix per calibrar la vàlua dels aspirants al títol, i els blaugrana van jugar prou bé a Bilbao.

Llàstima de les magarrufes que feia Messi en acabar el partit, afectat del pubis, segons s’ha sabut després per boca del mateix jugador de Rosario.

Si l’any passat el Barça tenia un gran equip, ara ha aconseguit fer una bona plantilla, tal com volia l’entrenador. A Luis Enrique li agrada la competència i poder administrar els minuts dels jugadors, i més després del que va passar a l’abril, quan el Barça va caure a plom, sense que encara ningú hagi sabut què va passar, més enllà del maleït virus FIFA.

Messi aleshores va estar fos durant un mes, com tots els seus companys, però no es queixava del pubis, sinó que més aviat va semblar una plaga d’aquestes que s’agafen en aquests viatges pel món de Déu.

Els partits internacionals, l’anar i tornar d’Amèrica, castiguen molt, però els jugadors no volen renunciar a les seves seleccions perquè és la manera de fer país i mantenir el vincle emocional; em costa de creure que els catalans aspirants a la independència li portin la contrària.

A Messi li va anar molt bé jugar contra l’Uruguai i marcar el gol que va donar la victòria a l’Albiceleste. La gent li va fer veure que l’estima i ell es va deixar anar en programes de televisió com el del pallasso Minguito, cosa que no acostuma a fer aquí, on és més discret i reservat i es comunica a través d’Instagram. Sempre he dit que la millor entrevista li farà un nen que no li parli de futbol sinó dels somnis de la vida i del joc.

Quan s’és nen no se sap què és el pubis. I ara, ja gran, Messi no ha jugat contra Veneçuela per una lesió que és com un corcó, perquè va i ve, no se n’acaba d’anar mai, fins al punt que no se sap si podrà o voldrà jugar dissabte contra l’Alabès o Luis Enrique el convencerà que li convé reposar. El repte més gran del tècnic aquest any serà saber regular el trident. No ha de ser fàcil fer contents futbolistes que ho volen jugar tot per millorar el currículum de l’equip i també el seu, aspirants a premis com la Pilota d’Or.

Aquesta necessitat vital de ser-hi sempre fa encara més angoixant el problema al pubis. No és mai prou greu com per deixar de jugar, però és suficientment emprenyador perquè sempre es deixi notar. Els jugadors van fent, com si res, un dia millor i l’altre pitjor, però costa molt fer net. És una lesió traïdora, maleïda, temuda.

Messi necessita jugar sense molèsties, trobar-se a gust al camp, riure com només saben riure els nens trapelles. I la gent li ha de veure la cara per saber que és feliç. Els aficionats ja s’han acostumat que l’argentí se’n vagi cada cop més al mig del camp, que li agradi passar la pilota, governi el partit des de la sala de màquines i no s’hagi d’exposar tant com un extrem, que sempre està pendent del dríbling, del cara a cara, de la jugada decisiva.

Hi ha qui pensa que ho fa per dissimular, que ha perdut explosivitat i s’ha tornat més conservador. Hi volen veure símptomes d’envelliment. I d’altres ho entenen com un senyal de maduresa i evolució, també d’intel·ligència, com el mateix joc del Barça. El cas és que tothom està sempre pendent de Messi. La seva permanent exposició provoca molts comentaris, sobretot murmuracions, i d’aquí ve que a partir d’ara no es pararà de parlar de la seva pubàlgia; si el limita o condiciona, si el fa estar impedit, si li pot fer la vida impossible, perquè aquesta lesió és tan perversa que mortifica.

Tampoc l’acabo de veure reposant, fent treball de reforç i exercicis de força al gimnàs, com recomanen els metges. Així és que el meu gran dubte és què farà Messi: jugar amb dolor o descansar fins no se sap quan per trobar-se bé. Tampoc tinc gaire clar si li convé un tractament conservador o més agressiu. No seria una bona solució que el barcelonisme estigui pendent tot l’any de Messi, com ja va passar fa un parell de temporades amb Busquets. La majoria fa esforços per disputar tots els partits i acaben la temporada dient: “La gent no sap que he jugat lesionat molt de temps”.

El pubis de Messi fa la mateixa por que la pelvis de Neymar, com ja vam convenir amb Sique Rodríguez al Què t’hi jugues mentre preníem la canya de cada dimarts. Neymar balla com només saben ballar els brasilers després de guanyar la medalla d’or als Jocs de Rio. S’ho està passant d’allò més bé; tant de bo torni amb ganes de jugar i decidir els partits del Barça com quan l’any passat Messi estava de baixa. No sé si el millor remei contra les punyides inguinals de l’argentí podria ser la rítmica cintura de Neymar. A veure.