El 23-F d’Erdogan?

Quan els turcs semblaven haver enterrat l'amenaça dels cops d'estat amb carros de combat al carrer, i fins i tot haver retornat els militars a les casernes per sempre, les imatges dels tancs a l'aeroport Atatürk d'Estambul i als ponts del Bòsfor colpegen com una maledicció bíblica un país membre de l'OTAN i aspirant a integrar-se a la Unió Europea.

Des del pronunciament del 1980, el més sagnant dels tres aldarulls que va viure Turquia en menys de dues dècades, els generals s'havien limitat a marcar el pas als polítics amb simples ordres, donant un cop de puny damunt de la taula, com va passar per forçar la destitució el 1997 de Necmettin Erbakan, el primer cap de Govern islamista en la història de la Turquia moderna, o amb un simple edicte a la pàgina web de l'Estat Major de les Forces Armades, deu anys després.

Però l'anomenat pronunciament electrònic o e-cop del 2007 es va estavellar llavors amb la fermesa del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP en les seves sigles en turc), la formació política neoislamista fundada per Recep Tayyip Erdogan per acaparar quatre mandats amb majoria absoluta a les urnes a partir del 2002. El contundent pes del vots i la formidable fortalesa política de l'AKP va rebutjar l'intent abans i va retornar als governants civils l'autonomia amb la que no comptaven des de la fundació de la República, el 1923, després de l'enfonsament de l'Imperi Otomà a la I Guerra Mundial.

El Govern de l'AKP, amb el suport de sectors islamistes infiltrats a la policia i l'Administració de Justícia, va acabar portant als tribunals desenes de generals i almiralls i centenars d'oficials en diversos macroprocessos contra les trames colpistes i involucionistes en el si de l'Exèrcit. Precisament quan Erdogan va aquarterar els comandaments militars proclius a intervenir en la política, el líder turc va revelar la seva autèntica agenda oculta, que no era la imposició de la xaria, com es temien els sectors laics de la societat —ha estat més aviat un conservadorisme religiós el model que finalment ha emergit—, sinó un règim autoritari que menysprea les minories, els dissidents o els descontentaments per aixafar-los amb l'hegemonia a les urnes.

Quan s'escriuen aquestes línies encara hi ha dubtes de si els tancs que han sortit als carrers acabaran tornant a les seves bases, com va haver d'ordenar finalment el general Jaime Milans del Bosch a València després del cop del 23-F o seguiran mantenint els seus canons apuntant permanentment i amb conseqüències impredictibles cap a un gran país en creixement, que tant ha evolucionat i progressat en les últimes dècades a la recerca de la modernitat i de completar el seu camí cap a la seva meta com a pont entre Orient i Occident.