“Al Barça la pilota t’arriba, no cal anar a buscar-la com un boig”

Denis Suárez (Salceda de Caselas, 1994) va fer realitat el seu somni de petit quan va debutar amb la Roja. Va ser durant la convocatòria prèvia a l'Eurocopa, a Àustria, quan Del Bosque va omplir l'equip amb els talents més prometedors del futbol espanyol, a l'espera que arribés el gruix de la convocatòria, ja que la meitat jugava la final de la Champions i la resta era de vacances. I en aquest grup de futur era evident que aquest futbolista, en qüestió de setmanes, acabaria vestit de blaugrana, perquè el Barça executaria la seva opció de recompra després de l'excel·lent temporada que ha fet amb el Vila-real. Allà, als Alps, va atendre EL PAÍS, tot i que Paloma Antoranz, cap de premsa de la selecció espanyola, va demanar que no se li preguntés pel Barça. No va fer cap falta, el tema va sortir sol. Dimarts va passar la revisió mèdica i aquest dimecres el presenten en societat.

Pregunta. S'esperava acabar l'any debutant amb la selecció?

Resposta. Pensava que podia formar part d'aquesta llista. La temporada havia estat bona i sabia que hi havia la possibilitat. Per mi ha estat fer realitat un somni, perquè vaig créixer assegut davant de la tele veient com jugava i des dels 16 anys acostumo a venir a les convocatòries. Com a aficionat he tingut la sort de poder celebrar els tres títols. Tinc més records alegres que tristos, tot i que segurament el primer és del Mundial de Corea. Pot ser que el més especial sigui el dia dels penals contra Itàlia a l'Eurocopa del 2008, quan Cesc va xutar el penal i el va marcar. A casa meva, a Salceda, hi havia un sopar amb amics dels meus pares. Jo era un nen, devia ser aleví. I fixi's, he acabat compartint selecció amb Fàbregas. És molt fort.

P. Diuen que a casa seva hi havia un ambient molt futboler, és veritat?

M’agradava molt Gustavo López, però per mi Mostovoi era Déu

R. Sí, molt. Som tots socis del Celta, de petit anava al camp els diumenges. Era l'època daurada, de Mostovoi… ; però, esclar, també em va tocar plorar pel descens. El meu pare és planxista, té un taller de la Citroën i, a més, jugava a futbol, va arribar a tercera. Va jugar al Caseras i al Porriño, on vaig començar jo. Jo el vaig veure jugar d'aficionat, a l'equip del barri, en la lliga mítica de Torán. Era davanter, però també jugava de central o per la banda… Ara quan em dóna canya, el vacil·lo i li dic que era un patata; però la veritat és que no me'n recordo.

P. El seu ídol era Mostovoi?

R. Sí, absolutament. I també m'agradava molt Gustavo López. Però per mi Mostovoi era Déu. Tinc samarretes del Celta amb el seu nom i alguna de Gustavo López, no seves, comprades. Un dia em vaig fer una foto amb ell. Encara la tinc a casa, a l'escala que puja a la segona planta.

P. Ara se'n fan amb vostè, com ho porta?

R. Imagina't, se'm fa estrany. Jo no hi comptava, amb tot això. Però, en aquests moments, en l'única cosa que penso és que en vull més, vull competir amb els millors. Pot ser que sigui molt ambiciós, però ho sento així. Vull ser un bon jugador i per això he pres les decisions que he pres en la meva vida.

P. Com anar-se'n a Manchester quan era tan jove?

R. Per exemple.

P. Què li queda d'allò?

La veritat és que el primer dia que vaig arribar al City i vaig veure el David i el Kun [Agüero] al vestidor em vaig espantar una mica

R. Per sobre de tot, l'experiència, que és el millor; i també amics. Arribar a la selecció i trobar-me amb Silva, per exemple, que em diu: “Nen, estàs més prim”. Que un jugador del seu nivell es recordi de mi… La veritat és que el primer dia que vaig arribar al City i vaig veure el David i el Kun [Agüero] al vestidor em vaig espantar una mica, però em va ajudar a madurar moltíssim. Jo estava acostumat a estar en família, en un entorn on em cuidaven molt. A Manchester vaig descobrir un món. Vaig madurar molt. I allà vaig descobrir que això anava de debò.

P. I per què va tornar?

R. Perquè sempre he volgut jugar a Espanya. Va ser un pas endavant tornar i fitxar pel Barça B. Al Manchester vaig jugar dos o tres partits i al B ho vaig fer gairebé tot l'any, em va donar molt. I em va obrir les portes del Sevilla. El futbol són etapes, les he anat cremant. Bé, cremant, no; he anat aprenent esglaó a esglaó.

P. Vostè és producte de la mà de força entrenadors.

R. Doncs sí, no es pot dir que he après només d'un. He estat amb Mancini; amb Eusebio, que havia conegut del Celta, que em pujava a entrenar quan encara era cadet; amb Emery, amb Marcelino…

P. S'imagina que deu ser entrenar-se amb Luis Enrique?

R. No ho sé, però em sento preparat per afrontar tots els reptes que vinguin. Estic a punt per a tot. I sempre en vull més. Vull ser un jugador important.

Amb Unai Emery, al Sevilla, vaig créixer físicament i defensivament

P. I d'Eusebio, quin record en té?

R. Immillorable. Ja l'hi dic, al Celta em va fer entrenar amb els grans, i al B, em va ensenyar a entendre el joc del Barça. El futbol del Barça és diferent de tot i si l'entens pots jugar a qualsevol lloc. Jo era un extrem acostumat a moure'm per on volia, anava per totes les bandes i un dia em va agafar, em va portar al despatx, i em va fer una classe. Em va dir on em volia veure jugar, les zones del camp que havia d'ocupar, per la dreta o per l'esquerra i, a partir de llavors, vaig fer un canvi brutal. Ens marcava els sectors del camp per on havíem de moure'ns. El joc del Barça té moltes coses, però té com a punt de partida la posició. He entès que la pilota t'arriba, no cal anar a buscar-la com un boig.

P. I amb Emery?

R. Vaig créixer físicament i defensivament. Venia del filial del Barça, on ens passàvem el partit atacant i quan perdíem, pressionàvem a l'àrea contrària per recuperar la pilota. Amb Unai jugàvem a replegar-nos, teníem molt més camp per defensar. Vaig començar jugant molt, després vaig desinflar-me, però no crec que sigui res estrany perquè era el meu primer any i a l'equip hi havia Banega, Iborra. Unai em va donar moltes oportunitats en el meu primer any a Primera.

Gràcies a Marcelino, he explotat en el futbol d’elit

P. També ha tingut Marcelino. És tan sec com sembla?

R. És exigent, molt sincer, no té pèls a la llengua. Quan entrena et diu el que t'ha de dir, però rep bé el que tu també li vols dir. Gràcies a ell, he explotat en el futbol d'elit. Tinc la sensació que al Sevilla feia coses, però que de debò ha estat aquest any quan he trencat. Amb ell m'he espolsat la timidesa, sóc més regular, més constant i defensivament participo més. Crec que Marcelino m'ha donat una empenta important, he baixat de pes i ara em sento més ràpid. Per això Silva em va dir que estava més fi. Sento que cada pas que he fet ha estat cap endavant.

P. S'ha allunyat del gol?

R. Sempre he estat més passador. Aquí em reconec. En el 4-4-2 del Vila-real jugava a la banda, però de fora cap a dins i, des d'allà, deixo anar la passada. Sóc més aviat un passador que no pas un golejador. M'agrada tenir la pilota.

P. On s'imagina d'aquí a dos anys?

R. Competint al màxim. Per títols, a la selecció. Ja ho veurem. No tot depèn de mi, però d'esforç no me'n faltarà.