Als peus d’Iniesta

Quan el gol es posa tossut pot ser que calgui esperar 87 minuts, els que va trigar Espanya a derrocar la fortalesa txeca. Ho va merèixer amb escreix i va ser Piqué qui va brindar la victòria amb un cop de cap terminal després d'una assistència d'Iniesta, als peus de violinista del qual deu La Roja bona part de la seva victòria. El manxec va dictaminar la seva enèsima exhibició, un altre concert sublim, un repertori d'experiència, fintes, arrencades, frenades, passades per al deliri... Iniesta, Messi de vermell, va ser un simposi de futbol del bo, el que va tenir Espanya. Només una sobredosi d'infortuni, un extraordinari Cech, a qui se li ha parat el rellotge vital, i una defensa txeca de formigó van angoixar els de Del Bosque fins a l'últim alè. Fins que Piqué va fer justícia, als espanyols l'atzar els va negar allò que el joc els va fer merèixer.

Queia el teló per a desassossec de La Roja, quan Iniesta, tossut estilista, va apuntar al cap de Piqué i el central, a qui tant han xiulat les orelles, per fi va batre Cech, cosa que ja semblava utòpica. Al gol del català va respondre puntual De Gea, que després de tantes turbulències en els últims dies havia tingut una tarda de migdiada excepte en una rematada de Hubik. Però quan quedaven pocs segons va haver d'intervenir amb els cinc sentits per rebutjar una rematada amb aire de gol de Darida. Quant valen aquests porters que s'escalfen en fred, que sempre hi són encara que no hagin tingut feina!

El brindis final d'Espanya va posar el llacet a un equip que va anar de menys a més i després a molt més i més. La Roja va començar discreta, sense decibels, una mica “pesadota” enfront d'un rival de complicada digestió. La República Txeca va aconseguir bloquejar el seu adversari, amb quatre defenses molt avançats, una altra barricada per davant amb cinc guardians més i auxilis constants de mosqueters per defensar el ranxo. Un camp minat, massa interferències per als espanyols, que no van aconseguir alliberar-se dels grillons fins que Silva i Iniesta es van filtrar entre línies i des del seu observatori van endollar Espanya. Eixamplat el camp, amb Juanfran per un costat i Nolito i Jordi Alba per l'altre, el flux dels dos volants poc a poc va despertar els de Del Bosque. Iniesta i Silva van fer recular els txecs, obligats a defensar cada vegada més a prop de Cech.

Va ser Juanfran, fenomenal tota la jornada, qui va generar la primera oportunitat després d'una jugada geomètrica de Sergio Ramos al lateral, el servei a Silva del qual va derivar en una rematada de Morata que va donar inici al catàleg d'aturades de Cech, un colós de 34 anys que empetiteix la porteria com pocs. La jugada espanyola va servir d'espoleta, va sacsejar l'equip, que va canviar de marxa, amb arribades constants per dins i per fora. En la diana, Morata, intel·ligent en les seves maniobres d'arrossegament dels seus agutzils, als quals fa perdre la referència amb assiduïtat. Ja en plena efervescència espanyola, un tret del madridista també va ser desviat pel meta txec amb les ungles de la mà esquerra. La Roja tenia el partit agafat pel pit, lligat per complet a falta del gol.

Arribat el segon acte, la producció de joc i ocasions encara es va multiplicar. Juanfran i Alba van ser dos ventiladors perpetus, amb Silva i, sobretot Iniesta, com a frontisses per a tots. Cargolat el conjunt txec, Espanya va passar el segon tram a la sala d'espera del gol, de rondo en rondo a la balconada de l'àrea rival. El joc s'articulava en un zulo, gairebé sense una rajola per respirar. La trama necessitava d'un enginy i una finor a l'abast de molt pocs. D'Iniesta, per exemple, que no és d'aquest món. Alba, de nou Morata, Aduriz, Thiago, Cesc, Nolito, Ramos… Todos ells van estar a un mil·límetre del gol, que no arribava ni quan un txec es nuava els peus, com Hubik en un desviament contra direcció que gairebé maleeix Cech. Els txecs es defensaven com boines verdes.

En vista d'un pany tan blindat, qualsevol altre equip hauria recorregut a la pilotada al cel d'Aduriz, relleu de Morata. Espanya, no. Ni es va immutar, no va alterar la seva naturalesa, potser perquè només els especuladors s'impacienten. La Roja va moure i va moure la pilota sense retòrica, sempre amb mala bava, amb Iniesta reincident, picant pedra sense parar. Malgrat l'emboscada rival, el blaugrana sembla que leviti, que floti amb la pilota encara que es vegi segrestat per uns quants i enmig de la selva endevina passades on només s'albira un bosc de mitges, botes i canyelles. Per aquest camí, pel d'Iniesta, va arribar la jugada definitiva. Es va originar amb Juanfran a la dreta i va derivar a la riba contrària. Per a desgràcia txeca, allà estava Iniesta, que va donar una passa al costat, va aixecar el mentó amb delicadesa, va aguditzar la vista i va calçar la pilota al cap de Piqué, que niava a l'àrea. Un gol que va premiar el millor equip, l'únic que va voler guanyar, el que ho va provar amb obstinació i perícia. Tota la que té Iniesta, que és enciclopèdica. Als seus peus va triomfar Espanya en l'estrena.