El bunyol de la Copa

No hi ha manera que es pugui jugar una final de la Copa del Rei en pau.

Només cal recordar que l’any passat hi va haver polítics que van demanar-ne la suspensió en cas que es xiulés l’himne, com acostuma a passar cada cop que s’enfronten el Barça i l’Athletic. Hi ha gent que ja pita per vici, només per les amenaces rebudes, i més quan no es dóna crèdit a l’espontaneïtat, com si tot fos organitzat per la societat civil catalana en connivència amb el FC Barcelona. El contenciós es repeteix sense que ningú hi trobi remei; els intermediaris possibles es freguen les mans, fan com si sentissin ploure, i les bronques s’utilitzen com a munició per a les discussions polítiques. Pels que no juguen, la notícia és l’himne.

També hi ha batusses dialèctiques amb la seu, sobretot en funció dels finalistes. El Madrid no vol veure ni en pintura el Barça al Bernabéu des que Maxenchs i Gaspart, que va recórrer el camp de dalt a baix amb una bufanda blaugrana, van fer tocar l’himne tres vegades per celebrar l’èxit l’any 1997. Florentino ha arribat a dir que s’havien de fer obres als lavabos quan se li va demanar que deixés Chamartín. Tampoc ho voldria el Barça si el possible guanyador fos el Madrid. Així és que, en aquests casos, s’imposen solucions com la del Calderón. De què serveix aleshores dir que s’ha de jugar a l’estadi que tingui més cabuda?

A vegades costa trobar la data, i més quan els rivals juguen competicions europees. Abans, quan els equips grans menystenien el torneig i feien jugar els suplents, els protagonistes acostumaven a ser clubs petits, que convertien la Copa en una festa major. Ara, en canvi, des que la competició s’ha convertit també en un escenari per mesurar la força dels poderosos, han augmentat els problemes per decidir quin dia s’ha de jugar. La Copa pot ser la torna o la salvació, segons com hagi anat l’any per al Madrid o el Barça, si és que han arribat a la final, cosa que en el cas blaugrana ha passat en quatre de les últimes cinc edicions.

Jugui qui jugui, de totes maneres sempre s’ha dit que la final de Copa és un dels moments més macos, emotius i impactants de la temporada per la mobilització social. Milers d’aficionats d’un equip i de l’altre s’apleguen a la ciutat escollida i alternen als carrers, a les places i a l’estadi, de manera festiva. Habitualment els clubs sempre demanen més entrades perquè no poden satisfer les peticions dels seus seguidors. No n’hi ha per a tothom, s’han de sortejar. L’excitació és màxima i a vegades la tensió provoca fins i tot que els equips pledegin per veure qui exerceix de local, com va passar l’any passat al Camp Nou.

Aquesta capacitat de convocatòria ha estat sempre el motor de la Copa. Així és que es tracta d’afavorir que la gent es pugui desplaçar de manera còmoda i efectiva, cosa que comporta trobar un escenari equidistant i d’accés ràpid, el millor dia possible i també a una hora escaient. Doncs bé, aquesta vegada, per si no n’hi havia prou, el problema és justament l’horari. Resulta que les dues entitats s’han posat d’acord a demanar que el partit es jugui abans de les 19 hores del diumenge 22 de maig perquè l’endemà tothom ha d’anar a treballar. No hi hauria d’haver inconvenient si ho demanen els finalistes; falsa conclusió.

Tant la Federació Espanyola com Mediaset han fet l’orni i mantenen les 21.30. Això vol dir que l’organització té més en compte l’audiència que no pas els aficionats que tinguin ganes d’anar al camp. Ja fa temps que la militància activa no té cap mena de recompensa i molts socis prefereixen fer calés amb les entrades o els carnets. El mercadeig i les apostes amenacen de rebentar la pilota del futbol, i cal no descartar que algun dia hi hagi un espectacle de més bon veure i més barat. La situació, en qualsevol cas, és ara especialment greu a la Copa.

I és que l’organitzador és la Federació Espanyola. Els federatius creuen els braços, com si sentissin ploure, no fos dit que afavoreixen l’un o l’altre, ben senzill que seria buscar un camp i un dia escaients abans de començar la temporada, quan no hi hauria cap club ni poder fàctic que enredés d’acord amb els seus interessos; la millor manera de dignificar el torneig. La resposta de l’organisme que presideix Villar ha estat el silenci administratiu, un motiu de menyspreu suficient perquè els dos clubs es replantegessin a seva participació. Després de tantes amenaces de suspensió per part de tothom, estaria bé que aquesta vegada fossin els finalistes els qui amenacessin de no jugar la final.

Pobra Copa del Rei.