El drama de Luis Enrique

No hi ha club més extremista que el Barça, de manera que si la temporada passada va guanyar el triplet, un any després és també molt capaç de revalidar els tres títols o perdre de forma consecutiva la Champions, la Lliga i la Copa. Necessita un punt d'inflexió per trencar una dinàmica negativa tan inèdita com ho va ser la positiva des de l'arribada de Luis Enrique.

L'entrenador va intervenir positivament en l'adversitat, quan va fer d'entrenador perquè el calendari era difícil i no va poder comptar amb Messi. A partir del lideratge de Neymar i els gols de Suárez, els blaugrana es van guanyar a la primera volta el dret a resoldre la Lliga al Camp Nou. L'equip va començar a funcionar com la seda, ja amb Messi, més golejador que mai des de gener, excel·lent també com a passador, aspirant a la sisena Pilota d’Or.

De vegades opulent i en altres sadollat, el barcelonisme es va omplir la boca per tenir el que va ser qualificat per amics i enemics com el millor equip del món, lliurat a un trident al qual li sortien els gols per les orelles, resumida la fórmula en la frase que va pronunciar Luis Enrique a Londres: “Els dic abracadabra i flueix la màgia”. El tècnic va trencar l'encanteri i va començar a penalitzar el Barça.

La contundència dels davanters va emmascarar durant un temps les disfuncions col·lectives fins que es va presentar el Madrid. El Barça va malgastar l'oportunitat de rematar el Madrid i tancar la Lliga i es va lliurar a un final de curs complicat perquè no hi ha cap partit que deixi més seqüeles que el clàssic, també al Camp Nou. El trident es va tornar a quedar sec a Anoeta, Messi va sumar el quart partit sense marcar el seu gol 500, el porter va tornar a ser vulnerable per cinquena jornada consecutiva i, superat a les dues àrees, el Barça va encaixar la derrota número 11 amb Luis Enrique.

La caiguda contra la Reial Societat compromet tant l'entrenador com Messi. Allunyat de l'àrea, camuflat com a volant, el 10 ha perdut explosivitat, presa d'una malenconia contagiosa, com si estigués atordit des de l'1-2 de Cristiano. Neymar ha deixat de ser un valent rialler i avui vaga pel camp, extraviat i dependent de la grapa de Suárez. Per bé que no és fàcil teoritzar sobre les relacions de parella i encara menys sobre els trios, Neymar va complir com a solista i ara no es complementa amb Messi. La paràlisi és de tal gravetat que afecta fins i tot Busquets.

L’entrenador necessita desbloquejar l'equip, dividit entre suplents i titulars, fatigat perquè suma 12 partits més que el Madrid. El dubte rau a saber si Luis Enrique ha de ser Ancelotti (contemporitzador) o Guardiola (intervencionista). El que passa és que els aficionats gaudeixen de Messi mentre els tècnics el pateixen: no són ningú quan Messi és Messi i se'ls requereix quan Messi deixa de ser Messi. Ja ho va dir Guardiola: la clau és fer feliç Messi.

A Luis Enrique, representant del mètode, li toca activar el talentós Messi, ara sense la mediació de Xavi ni de Bartomeu, que fa un any va convocar eleccions i va destituir Zubizarreta. El repte és igualment interessant per a entrenador i jugador perquè suposa tornar sense intermediaris al punt de partida —la derrota a Sant Sebastià—, per tenir la mateixa resposta victoriosa que va portar al triplet a Berlín. La diferència és que l'equip s’ha acostumat a contraatacar i ara li costa atacar, com es va veure a Anoeta.